RADIO ARRELS – 24 août 2021 – Chronique d’actualité 258
Le port de conteneurs de Barcelone a occupé une partie du delta du Llobregat. L’extension nécessaire de l’aéroport de Barcelone menace maintenant une zone protégée. La solution serait de gagner du terrain sur la mer. Autant sinon plus que d’autres années, la pauvreté estivale de la vie politique catalane et le suivi de la presse ont fait de l’UCE un point de référence, avec le passage par Prada de politiques de tous les partis.
L’aeroport de Barcelona, extensió, polèmiques i solucions
L’actualitat. Per començar parlarem de l’aeroport de Barcelona.
Barcelona és la principal metròpoli del Mediterrani occidental, una ciutat activa en un país industrial i turístic, Catalunya. Necessita un gran aeroport i la seua extensió és necessària. Com arreu pels grans aeroports això necessita molt espai i, dins una zona urbana i en un espai teòricament protegit, planteja evidentment problemes i suscita polèmiques. Aquest estiu a Catalunya, al mig d’una vida política encrostada i com fossilitzada, l’extensió de l’aeroport del Prat, al delta del Llobregat, és al centre del debat. S’hi afegeix que la Generalitat reclama des de fa trenta anys la seua gestió, cosa que refusa l’Estat espanyol car vol afavorir l’aeroport de Madrid, costi el que costi, fins i tot si perjudica l’economia de Barcelona i de Catalunya. Això és el marc general, “le décor est posé”.
Tot i ser la primera regió econòmica de l’Estat, fins l’any 1992 Catalunya tenia només aeroports regionals, és a dir sense vols internacionals. De Barcelona o de qualsevol lloc d’Espanya calia primer volar cap a Madrid per després tenir un vol cap a Londres, Amsterdam o Nova York. Són els Jocs olímpics de Barcelona’92 que van obligar l’Estat a remodelar i modernitzar l’aeroport del Prat -ho va fer l’arquitecte Ricard Bofill amb el seu inconfusible estil- i a permetre els vols internacionals, car el Comitè olímpic se refusava al petit joc del cavall fort (le saute-mouton) per ell, els atletes i les delegacions. L’aeroport va tenir una nova pista i va progressar molt fins a fer competència al de Madrid, a Barajas. D’aquí un nou cop de fre del govern de l’Estat, fins que la situació sigui insostenible.
Per tant fa unes setmanes, en un encontre entre la vicepresidenta del govern espanyol i el vicepresident del govern de la Generalitat Jordi Puigneró, l’Estat va proposar una nova extensió per passar del actuals cinquanta-dos milions de passatgers l’any a més de setanta milions i, sobretot, de fer de l’aeroport de Barcelona un “hub” internacional. És a dir com Madrid, París, Londres o Amsterdam, un aeroport cap de línies internacionals a llarga distància i de concentració per altres aeroports menys importants.
Però el debat és que si l’extensió de la pista concernida se fa al mínim cost, se destruirà la zona protegida de l’Estany de la Ricarda, un dels pocs llocs que queden pels ocells del delta del Llobregat. Polèmiques, protestes i mobilitzacions. Cal saber que aquest delta és el sol espai un poc ample i planer prop de Barcelona, car és envoltada de muntanyes i de valls no gaire extenses -el Vallès i la vall del Llobregat- ja totalment urbanitzades. Per tant és el sol espai aeroportuari prop de la ciutat. Després són els aeroports de Reus i de Girona, a uns cent quilòmetres i ara per ara sense connexió ferroviària ràpida amb el Prat.
El delta ja ha patit de l’extensió del port comercial de Barcelona, amb la creació del port de contenidors, un dels de més tràfic d’Europa, que va necessitar la desviació del riu Llobregat cap al sud, fins a tocar l’aeroport.
Com és l’aeroport de Barcelona? Té una primera pista, la més antiga, que se va allargar fins al Llobregat i és sempre la principal. És paral·lel a la costa i cap a l’interior, amb la terminal del Bofill tot al llarg. Per l’extensió s’ha fet una segona pista tocant al mar, arran de platja. Però és curta car no se podia tocar a l’Estany de la Ricarda. És aquesta que se vol allargar. Els ocells que nien a la Ricarda tenen molt mèrit car són a l’extremitat de la pista amb avions que aterren o s’enlairen cada deu minuts i passen a molt baixa altitud. S’hi afegeixen els falcons i esparvers que l’aeroport fa volar per allunyar els ocells de les pistes car podrien crear accidents si xocaven amb els avions. La vida dels ocells a la Ricarda és tot menys quietud i tranquil·litat.
Però hi ha una nova proposta feta a l’UCE de Prada per Joandomènec Ros durant el debat sobre les infraestructures, ferrocarrils i avions. La premsa barcelonina se’n ha fet ressò i estic segur que serà estudiada i belleu la que se triarà. Joandomènec Ros és president del Consell de protecció de la naturalesa creat per la Generalitat. L’aeroport té una tercera pista, secundària, que és tranversal i doncs va cap al mar, quan les dues altres són paral·lels a la costa. La proposta és que s’allargui aquesta pista cap al mar i que sigui la principal, guanyant terreny artificialment.
És efectivament la millor solució i no seria una excepció en el món car per exemple l’aeroport de San Francisco i el de Niça són guanyats en gran part sobre el mar. Al Japó, els aeroports internacionals de Kobé i el d’Osaka, que és un gran “hub”, són construïts en totalitat sobre illes artificials dins el mar. Si mirem l’aeroport de Niça, veiem que a l’inici la sola pista era paral·lel a la costa, com a Barcelona, utilitzem maresmes i la platja. No se podia desenvolupar, tot i sent el tercer de França. Doncs se va construir una segona pista paral·lel a la primera i guanyada totalment sobre el mar. És la més llarga i la principal d’aquest aeroport. A Barcelona no caldria tants treballs car només se tractaria d’allargar l’extremitat d’una pista. Aquí n’estem i, evidentment, ho seguirem.
La Universitat Catalana d’Estiu, focus de la política catalana
Doncs un tema que concerneix Barcelona i el seu aeroport. Pot ser us demaneu com és possible no ens hagi encara parlat de la Universitat Catalana d’Estiu? Doncs, és el moment.
Com gairebé cada any la Universitat Catalana d’estiu ha estat una altra vegada un dels punts centrals de la política catalana. Com cada any també la pausa de l’estiu i, diguem-ho, la pobresa de la vida política catalana de les últimes setmanes, llevat de les habituals polèmiques a quatre rals, han contribuït a donar relleu al que passava a l’UCE. Han acabat d’arrodonir la cosa la presència d’estudiants, doncs de públic i preguntes, i la premsa sempre fidel a l’UCE, que ha donat ressò als actes més polítics d’aquesta edició. Ha ajudat també la difusió en streaming i el fet que l’enregistrament sigui immediatament penjat a la pàgina web de l’UCE, on els trobareu sempre si us interessen o si us voleu fer una opinió. La premsa els ha utilitzat, posant-los directament dins l’article.
És l’acte del dijous sobre les institucions de Catalunya amb l’actual presidenta del parlament Laura Borràs i l’expresident de la Generalitat Quim Torra que ha suscitat més comentaris i reaccions. El van comentar els diaris paper o digitals catalans com espanyols, i ha valgut fins i tot una notícia d’Europapres.es. Per desvirtuar el que deien els dos ponents el diari digital e-noticies.es va arribar a escriure que l’UCE era la universitat de Junts. És evidentment fals. Un participant d’alt nivell era convidat a l’acte, que finalment no va venir. També s’han convidat Oriol Junqueras i Pere Aragonès, que primer van acceptar i després no van poder venir, un per vacances en família i l’altre per necessitats del govern.
Ara bé, hi va haver a l’UCE participants destacats d’Esquerra Republicana, com Alba Vergés, la consellera de salut que hem vist gairebé cada dia a TV3 durant la pandèmia, avui diputada. Van participar a l’UCE Josep Huguet, exconseller de la Generalitat i Laura Vilagrà, actual consellera de presidència del govern de Pere Aragonès, el seu braç dret, que ha exposat les seues reflexions sobre una nova etapa de Catalunya.
Un debat interessant, evidentment correcte i amistós com sempre a l’UCE, va ser el del dissabte entre tres diputades dels tres partits independentistes que formen la majoria al parlament i participen o suporten el govern de la Generalitat. Eren Marta Madrenas, diputada de Junts i exalcaldessa de Girona, Mireia Vehí, diputada a Madrid per la CUP, i Alba Vergès d’Esquerra Republicana. El tema era: “La política entre la passa curta i la mirada llarga”, és a dir entre el dia a dia, el breu termini a un o dos anys vista, i l’estratègia a més llarg termini. Evidentment les posicions van ser diferenciades.
Mireia Vehí i Marta Madrenas s’inclinaven per accions de desestabilització de l’Estat espanyol, tant del parlament com de la gent. Marta Madrenas té dubtes sobre la taula de diàleg amb el govern de Pedro Sánchez car no veu per part seua indicis de voluntat negociadora. Per ella una manera de fer insegur l’Estat seria no votar els pressupostos, cosa que precisament vol fer ERC. Mireia Vehí, tot i que el seu partit la CUP hagi firmat un pacte de govern, no veu ERC en bon camí. Ha evocat les eleccions espanyoles d’aquí dos anys i pensa que cal preparar-se a la repressió política si, com és possible, hi ha govern del Partido Popular i de Vox.
Alba Vergés, d’ERC, ha demanat unitat per a ser més forts a la taula de diàleg i no tanca cap porta i vol treballar per consensos. Són les posicions conegudes dels tres partits. És al vicepresident Puigneró a qui ha tocat la cloenda de la Universitat Catalana d’Estiu, que havia de fer el president Pere Aragonés i li va demanar de substituir-lo. Com a mínim se pot suposar que aquests dos s’entenen.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1308/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-24-dagost