RADIO ARRELS – 17 août 2021 – Chronique d’actualité 257
La guerre des américains et de l’OTAN contre les talibans s’achève part leur retour victorieux. Déjà, au XIXe siècle contre l’empire britannique et à la fin du XXe siècle contre l’URSS, les afghans avaient fait céder les grandes puissances du moment. Une carte de la NASA indique les zones submergées en cas de montée du niveau de la mer. Quelles seraient-elles à la fin du siècle selon les prévisions basses ou hautes ? Alors qu’un cours de l’UCE promeut l’usage du catalan, la Generalitat reçoit le corps consulaire à Barcelone en castillan.
A l’Afganistan la història se repeteix
Habitualment se diu que la història no se repeteix. Aquí, implacablement, sí. Els Estats Units marxen unilateralment d’Afganistan sense haver aconseguit els seus objectius de fa vint anys, després dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i a Washington, on els talibans eren designats com els culpables, amb Ossama Ben Laden. Contra ells Donald Trump va fer llançar la mare de totes les bombes. En va. Els talibans no han esperat que marxin els americans i al juliol passat inicien una ofensiva que en un mes els hi dona tot el territori. Són diuen unes desenes de milers, entre afganesos i extremistes estrangers, i els centenars de milers de soldats de l’exèrcit oficial, armats i entrenats pels Estats Units, són incapaços de resistir, se rendeixen o pacten amb els talibans. Els milers de milers de milions de dòlars -les milliers de milliards- gastats no han servit de res. Això sí, els equipaments militars no seran perduts per tothom.
Els americans marxen després d’un acord amb els talibans on aquests garanteixen que no fomentaran el terrorisme internacional. Qui s’ho creu ja que és un dels seus dogmes? Tranquil·lament els americans deixen el país als extremistes islamistes. Ja s’ha vist a finals dels anys noranta què eren capaços de fer contra la gent, contra les dones, contra la cultura. Els americans deixen el país a aquesta gent fanàtica i violent. És cert que en pagaran el preu els propis habitants, sigui perquè han col·laborat amb l’OTAN o amb el govern afganès, sigui simplement perquè han participat a la gestió del país, o ensenyen, són metges. Sobretot les dones pagaran el preu alt.
Com després de qualsevol guerra civil ja han començat els reglaments de comptes, les execucions públiques que són assassinats i l’èxode de qui pot marxar. Molta gent és en perill. En aquestes ocasions, com a França l’any 1945, no faltarà mai gent que, per posar-se be amb els nous amos, denunciarà els veïns. La situació de les dones serà terrible d’ara endavant, especialment les que han pres posicions o funcions de responsabilitat. Llegia a la premsa de fa uns anys que des vuit cents traductors utilitzats per l’exèrcit francès, dos cents cinquanta han obtingut el dret d’asil, els altres han estat assassinats. I així per tot.
Ara bé, la guerra perduda dels americans ens ha valgut bastants episodis del NCIS on els bons americans de Leroy Jethro Gibbs contraatacaven els dolents talibans. Que siguin dolents no hi ha dubte, com hem dit. Però aquests episodis de propaganda mostraven clarament que, fora de les seues bases militars, els americans no eren en seguretat, o sigui que no controlaven el país.
L’aventura americana va començar l’any 2001 amb l’assassinat del comandant Massoud, el cap de la resistència del nord contra els russos, i amb els atemptats de l’11 de setembre. El George Bush hi va embolicar l’OTAN, que buscava un objectiu després de la guerra freda. Això fa que van anar a l’Afganistan francesos, anglesos, alemanys, canadencs i tots els altres membres. El 2015 Barak Obama decideix un abandó progressiu tot i equipant un exèrcit afganès. Veiem aquestes setmanes la seua poca efectivitat. Finalment Donald Trump fa com els russos vint-i-cinc anys abans, se’n va unilateralment. Joe Biden segueix, probablement content de sàller d’aquest niu de vespes.
No és la primera vegada que els afganesos s’oposen a una de les grans potències del moment i que triomfen, sempre de la mateixa manera. Els exèrcits invasors no poden controlar el territori, tenen pèrdues i finalment se’n van. Del 1979 al 1992 s’hi van trencar les banyes les tropes d’intervenció soviètiques.
Al segle XIX és l’imperi britànic que va fracassar dues vegades en el seu intent de controlar l’Afganistan, car l’imperi rus acabava d’annexar l’Àsia central i els anglesos no el volien a tocar de la seua preciosa Índia. Dos intents, dues batalles on els afganesos van alegrament massacrar tot el cos expedicionari. Ells coneixien el país i eren guerrers terribles. Els anglesos se van acontentar d’un acord amb el rei -el shah- d’Afganistan que acceptava de ser en llur zona d’influència.
Des de fa segles la vida política afgana és extraordinàriament tumultuosa i violent. Assassinats i cops d’Estat dins la pròpia família reial, revoltes territorials en un país turbulent i sovint caòtic. El 1973 un cop d’Estat treu el monarca i el país passa a una República islàmica. El 1978 un nou copo d’Estat porta al poder el Partit demòcrata popular, evidentment pro-soviètic, però amb una política social d’alliberament de la dona i un intent de canviar els costums d’origen feudal. Evidentment revoltes, intervenció progressiva i massiva dels russos que tenien davant d’ells els mujahidins -els resistents-, una part dels quals seran els talibans, tots armats pels Estats Units. Guerra terrible dels dos bàndols. Finalment marxen els russos. És cert que la guerra d’Afganistan ha contribuït a la caiguda del règim soviètic.
Segueix una guerra civil i els talibans imposen el seu règim fins als atemptats de l’11 de setembre. A l’Afganistan sempre la història se repeteix. Només canvia el protagonista exterior de torn.
Tindrem un dia Perpinyà Platja?
Això és el que podíem dir sobre l’Afganistan. El Joan Becat se pregunta si tindrem o no un dia Perpinyà-Platja?
Sí, perquè com que puja el nivell del mar, ves a saber? El títol és una mica provocador, almenys per ara, però és cert que hi ha un procés ineluctable de pujada del nivell del mar. Ja és de vint centímetres i se sap que s’accelerarà. Us recomani de mirar un mapa de la NASA americana que cobreix tot el món amb fotos de satèl·lit, on podreu veure quins llocs seran coberts pel mar si puja de un, dos, tres, cinc, set metres o més. És molt concret i impressionant. L’ha publicat Vilaweb fa tres dies. Si el voleu veure, feu: vilaweb.cat/noticies/mapa- interactiu-pujada-nivell-mar.
Se sap que si se lluita de veritat contra el canvi climàtic, cosa que no se fa ara per ara, els nivell del mar pujarà de vuitanta centímetres a un metre a finals de segle. Si no se fa res, com ara, és a dir només mesures cosmètiques, pujarà de dos a tres metres. Continuarà al segle següent, per inèrcia, amb la fusió dels inlandsis de Groenlàndia i del pol sud. Prenim aquestes dues hipòtesis, la baixa i la alta.
Amb un metre de pujada del nivell del mar l’Estany de Salses seria molt més gran, tocaria el poble de Salses i Garrius, seria a mig camí de Sant Hipòlit. El Barcarès seria una illa sense platja i l’estany arribaria a tocar de Sant Llorenç, com també el mar seria a prop de Torrelles i de Santa Maria. Entre Tet i Tec, a més dels voltants de l’Estany de canet eixamplats, el mar cobriria la zona entre Sant Nazari, Alenyà i Sant Cebrià, fins al poble vell. Alenyà seria a prop del mar, que ocuparia bona part de les zones baixes entre el Tec i Argelers.
A plus tres metres, la hipòtesi alta però possible -i no és la més catastròfica- on arribaria el mar? Només serien a for de l’aigua la part antiga de sant Hipòlit, Sant Llorenç i Torrelles. El mar seria a prop de Vilallonga de la Salanca i el petit poble vell de Santa Maria seria una illa, com també Sant Nazari. Al voramar actual no hi hauria cap dels pobles turístics. Sota l’aigua el Barcarès, Torrelles- Platja, Santa Maria-Platja, Canet-Platja, Sant Cebrià-Platja i Argelers-Platja. L’aigua cobriria Sant Cebrià fins al pujol del poble vell. Entre el Tec l’Albera el mar entraria de dos a tres quilòmetres dins les terres. Compreu a Alenyà que serà a voramar, per un temps, car l’aigua continuarà pujant.
Evidentment.
Fer del català una llengua normal
És que podrem fer del català una llengua normal?
Us recomani un curs de tres dies de la Universitat Catalana d’estiu, els divendres, dissabte i diumenge vinents, on cada dia se succeeixen durant tres hores tres intervinents: Gabriel Bibiloni i Bernat Joan, de la Universitat de les Illes Balears, i Marina Massaguer, de la UOC. El títol ja ho diu tot: “Fer del català una llengua normal”.
Un parlarà de la llengua estàndard, d’on ve la fragmentació de la llengua amb variants i de les influències estrangeres. Un altre parlarà de canviar les actituds lingüístiques, tant per la gent com pel discurs públic. Quines actituds, quins canvis nostres poden fer del català una llengua normal? La tercera evocarà els mitjans de comunicació, les xarxes socials i donarà perspectives. Penseu que des de Catalunya Nord hi podeu assistir a tot moment anant a Prada a Vallroc.
Mentre això passa, qui hauria d’assistir a aquest curs és el president i el govern de la Generalitat. La premsa ha comentat l’anècdota següent, ben real i ben trista. A mitjans de juliol el president Aragonès, d’ERC, i la consellera d’Acció exterior, Victòria Alsina, de Junts, van rebre a la Generalitat, com se fa cada any, els cònsols de diferents països presents a Barcelona i s’hi van dirigir … en castellà.
Com voleu que se creguin que el català és la llengua del país i del govern si els dirigents hi renuncien? El més ridícul d’aquesta actitud és que la majoria d’aquests cònsols eren catalans i que bona part dels altres parlaven català. Quina poca consciència lingüística, quin ridícul, quina poca envergadura. Mai he vist el president Jordi Pujol parlar altra cosa que el català al seu palau rebent personalitats estrangeres. Imagineu el primer ministre o el president francès rebent en anglès a París el cos diplomàtic? A Andorra els dirigents posen un punt d’honor a afirmar la llengua del país, el català, cosa que no impedei8x després de dirigir unes paraules en la llengua dels invitats.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1301/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-17- dagost-del-2021