RADIO ARRELS – 31 octobre 2017 – Chronique d’actualité 59 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
La République de Catalogne existe maintenant, proclamée le 27 octobre. Tot ou tard, c’est avec qui la représente qu’il faudra parler, comme le roi Juan Carlos et Adolfo Suárez avec le président de la Generalitat en l’exil Josep Tarradellas. La semaine en Catalogne a été à la fois comme prévu et avec des surprises. Le président Macron a de la chance car M. Mélanchon est un opposant, mais n’est pas une alternative de gouvernement. On parle déjà des élections municipales à Perpignan.
La República Catalana existeix
Veiem que l’actualitat relacionada amb Catalunya Sud va molt ràpida. Fem un petit repàs d’aquests darrers dies.
La República de Catalunya ara existeix. Fins al divendres 27 d’octubre a 15h27 res no existia internacionalment, tot era un afer intern d’Espanya. Amb la declaració d’independència, ara existeix. No sé si la República Catalana podrà continuar o no, no sé si serà ofegada o si resistirà, no sé si les eleccions del 21 de desembre seran lliures i obertes ni quina majoria donaran, però el que sé és que la República Catalana ha estat proclamada i que per tant existeix, passi el que passi, a Catalunya o a l’exili, a Bèlgica o a un altre lloc, i fins i tot existiria amb el president Puigdemont a la presó, si un dia se li posa. D’ara endavant la República Catalana existeix, real o impossibilitada d’actuar, i el dia que un govern espanyol vulgui resoldre políticament el tema, és amb qui representa la República que caldrà parlar, sigui on sigui, a fora o a la presó, exactament com el rei Juan Carlos i el seu primer ministre Adolfo Suárez van parlar amb el president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas, quan finalment hi ha hagut negociacions perquè partits catalans havien guanyat les eleccions. La República Catalana existeix perquè ha estat proclamada per diputats legítims sobre la base d’un referèndum on els ciutadans van donar un vot majoritari per la seva proclamació. Se sap arreu del món.
Ben mirat, que diferents Estats diguin que no la reconeixen és també un reconeixement, si no de la República, del problema que planteja i de la proclamació mateixa. Que Bèlgica, per la veu d’un ministre, proposi el dret d’asil és també un reconeixement explícit. Fins i tot ajuda a la internacionalització el govern espanyol, enviant cartes a tots els Estats del món aquest diumenge, és a dir a prop de tres-cents membres de les Nacions Unides, demanant que no es reconegui la República Catalana. De fet la internacionalitza definitivament i n’assegura la realitat com a fet internacional i no pas intern, com fins ara.
Per fer entendre el que pot passar a Catalunya, veig un paral·lel amb el final de la guerra d’Algèria. França havia empresonat els líders de l’FLN, militarment s’havia guanyat la batalla d’Alger i es controlava el territori, però no es controlava la gent, ni els peus negres ni els àrabs i kabils algerians. Per tant no hi havia sallida a terme. El govern francès, amb el pragmàtic general de Gaulle, va decidir pactar. Amb qui? Doncs amb els líders que ell mateix havia fet empresonar. No dic que és el que passarà amb Catalunya, però mostra que només se pot parlar amb qui existeix jurídicament. Ara, encara que sigui impossibilitada de funcionar, existeix una República catalana.
La República ha marcat aquests dies. Més coses?
Com que tot s’accelera i sembla que el que ha passat fa dies sigui de setmanes o mesos, millor fer un breu balanç. La setmana ha estat alhora com previst i amb sorpreses.
Se va convocar el parlament per aixecar la suspensió de la declaració unilateral d’independència i, des del dissabte en el consell de ministres a Madrid, promesa d’aplicar l’article 155 de la constitució espanyola amb mesures duríssimes i amb eleccions d’aquí sis mesos, o sigui al març o abril del 2018.
Paral·lelament Carles Puigdemont és convidat al senat: hi anirà o no? Finalment no hi va car membres del Partido Popular i del govern diuen que no canviarà res.
Divendres el parlament de Catalunya proclama la República de Catalunya i el senat espanyol autoritza l’aplicació de l’article 155. La tarda mateixa el cap de govern Mariano Rajoy anuncia les mesures, terribles: nul·litat del vot del parlament català, cessació dels president, vicepresident, consellers i de 141 alts càrrecs públics, presa de possessió de les conselleries de la Generalitat pels ministeris de Madrid, cessació de les delegacions a l’estranger, director general de la policia autonòmica cessat, i el més sorprenent, dissolució del parlament i eleccions el 21 de desembre, i no d’aquí sis mesos, és a dir exactament els 54 dies legals per convocar eleccions.
Perquè? Per pressions probables de Brussel·les. La Unió Europea ha acceptat d’ajudar Rajoy a condició que tot s’acabi per eleccions. Com que la data és molt pròxima i que cal que el poble parli, el govern espanyol transforma ell mateix aquestes eleccions en un vot per o contra la República, en fa doncs ell mateix un vot referendari, aquest cop segons la legalitat espanyola. Per tant si guanya l’independentisme no hi haurà més recurs que pactar o fer més violència, policíaca o jurídica.
Me fa reflexionar el contrast entre l’actuació ràpida espanyola i la inèrcia catalana, dissabte i diumenge. Divendres a Barcelona, proclamació de la República i res de publicat ni cap decret per posar-la en plaça. A Madrid, publicació immediata de les decisions, nous responsables designats, centenars de destitucions enviades i publicació al diari oficial de l’Estat, ja el dissabte i el diumenge. També canvi de direcció als Mossos d’Esquadra i cartes a tots els funcionaris. M’estic demanant si el govern de la Generalitat era realment a punt o bé si s’ha triat el paper de víctima.
S’ha dit també que si guanyaven els independentistes, el 155 se continuaria d’aplicar.
Sí, però en un context diferent. Se pot suposar que amb una majoria tal el parlament elegiria el seu president de la Generalitat que podria demanar negociar amb el govern espanyol i el president a l’exili. Observi que ahir la fiscalia de l’Estat requereix per rebel·lió, que suposa violència, i per sedició contra Carme Forcadell i la mesa del parlament i contra tots els membres del govern. Com el fiscal argumenta la violència? Diu que és la resistència de la gent – recordem pacífica – durant el referèndum, les cassolades i la vaga del 3 d’octubre que eren violències. És a dir que és la gent que, quedant-se per votar, van fer violència a la policia que els repartia garrotades.
Mélanchon té el blues
Canviem d’actualitat per parlar de Jean-Luc Mélanchon.
Davant d’aquests esdeveniments a Catalunya sembla derisori parlar de política francesa. Però ho farem, car fa ja uns quinze dies que us vull confiar aquestes reflexions. El senyor Mélanchon volia mobilitzar la gent contra les ordenances de la llei del treball. Deia que posaria un milió de manifestants al carrer. Ara vol mobilitzar els estudiants. Se sap que són sempre a punt de se moure. Tindran motius i ganes per fer plaer al senyor Mélanchon?
Primer, ell va organitzar sol una primera manifestació sense els sindicats, amb un resultat decebedor. Els sindicats van organitzar les seves, i la tercera, aquest dijous, només va reunir uns milers de persones. El senyor Mélanchon ha escrit que la culpa és dels sindicats, i Jean-Claude Mailly li contesta a la ràdio, d’una manera molt gràfica i molt obrera: “Eh, mec, où tu es? À quel syndicat tu cotises?”. El va enviar a pastar fang.
És un fracàs de la seva tàctica. És un oposant, però no és una alternativa de govern. Ell mateix confessa que ha perdut davant el president Macron. Crec que si vol ser el cap de l’oposició ha de guanyar el suport de l’esquerra i no, com ho fa, barallant-se amb els comunistes – que pesen poc però que tenen coherència – i no foragitant Benoît Hamon i els socialistes. Ara per ara el president Macron té molta sort. A veure quan els Republicans s’hagin despertat.
Les municipals a Perpinyà
Tornem cap a casa amb les municipals a Perpinyà.
Només un apunt. Els polítics no tenen pietat. Fa un mes que acabem una marató d’un any i mig de campanyes electorals entre primàries, presidencials, legislatives i senatorials, i ja parlem d’eleccions. Tinc compassió pel batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, que va defensar a París el recurs contra Occitània, no ho perdem mai de vista. Doncs, se’l volen menjar tot cru: ell té encara tres anys sencers de mandat, i belleu quatre si les eleccions municipals són retardades fins al 2021, i ja els seus amics i els altres parlen de qui serà el candidat que el substituirà. Me pensavi fer una cura de desintoxicació de les eleccions, però veig a venir que no serà possible. Només me queda de fer una cura intensiva de meditació a Sant Miquel de Cuixà o d’anar cada dia a caçar bolets, aquest any que no n’hi ha.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-31102017-republica-catalana- municipals-perpinya