Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La CUP change de stratégie. Conclusions des observateurs internationaux. Qui contrôle les dépenses de l’Assemblée Nationale française?

RADIO ARRELS – 16 juillet 2019 – Chronique d’actualité 148

Les députés de la CUP on fait un boycott sans résultats et pensent changer, faire des propositions sociales et nationales et aider à les rendre effectives, comme il y a deux législatures. Les observateurs internationaux ont rendu public un rapport préliminaire. Ce fut un procès manipulé et injuste, où la volonté de punir politiquement l’emportait sur la recherche de la vérité. Personne ne contrôle les dépenses des députés et du président de l’Assemblée française. Pour les députés il n’y a pas de contrôle réel, pour leur président il n’y en a aucun, alors que la Cour des Comptes examine les dépenses de la présidence de la République.

La CUP canvia d’estratègia

Bon dia. Volem tractar de diferents qüestions que han fet l’actualitat política. Després de les diferents eleccions, i sobretot de les eleccions municipals, la CUP s’ha tornat a replantejar la seua estratègia.

Exactament. La CUP, Candidatura d’Unitat Popular, és un partit d’extrema esquerra, independentista i de Països Catalans. Fa tres legislatures, dues de les quals incompletes, que té elegits al parlament de Catalunya. Ens ha acostumat a preses de posicions radicals, de vegades sorprenents o insòlites, car se vol l’esperó que incita la majoria parlamentària i el govern de la Generalitat a anar més lluny i més de pressa vers la independència.

En la legislatura actual els seus quatre diputats han fet boicot, fins a fer minoritària la majoria independentista al parlament, car volien que se posi en plaça la República i en pràctica la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.

Traient conclusions d’aquesta experiència i del referèndum, una ponència del seu comitè directiu ha preparat un text d’orientació i d’anàlisi de la situació a sotmetre a la base, és a dir a les assemblees locals de la militància.

En un interviu del dimecres 10 de juliol a El Nacional, un diari internet, Albert Botran presentava les raons que poden portar la CUP a revisar o a canviar la seua estratègia. Albert Botran és un historiador que ha publicat una “Introducció a la història dels Països Catalans”. Va ser diputat de la CUP del 2015 fins a la dissolució del parlament pel 155 a l’octubre del 2017. Ha participat doncs directament al procés i fa part dels diputats que van forçar tothom a anar endavant.

Doncs constata que coses van fallar per l’1 i el 27 d’octubre del 2017, com el reconeixement internacional, les estructures del nou Estat que no eren pensades, la descoberta de la violència de l’Estat. Constata també que a hores d’ara una nova DUI – que fa dos anys que reclamen al parlament – no tindria cap possibilitat d’anar al seu termini, car les condicions encara no hi són. Finalment, constata que durant aquesta legislatura el boicot fet per la CUP no ha tingut efecte sobre la Generalitat ni sobre els altres partits independentistes, ERC i el PDCat, i que, fins i tot la política de sempre dels partits ha pres el pas sobre el procés d’independència.

Per tant proposen que, més que bloquejar, la CUP ha de fer propostes socials i nacionals i ajudar a fer-les efectives, és a dir col·laborar amb el govern i amb la majoria independentista. És un canvi a 180 graus, un capgirament total si ho acaben decidint i si ho apliquen.

De fet, si se mira enrere, retroben la posició de la primera CUP, del 2012 al 2015, amb els seus tres diputats, David Fernàndez, Quim Arrufat i Georgina Rieradevall, que van ajudar a fer el pacte i el full de ruta pel referèndum. Llur posició dinàmica, capdavantera i constructiva va permetre a la CUP de passar de tres a deu diputats a les eleccions autonòmiques del 2015 i a ser un motor per fer el referèndum de l’1 d’octubre.

Es va passar de l’abraçada del Fernàndez amb el Mas al bloqueig.

Sí, i volen tornar a la posició dels inicis. És a dir ser ferms, pressionar al màxim, però també passar del feu vosaltres a fer propostes. Per exemple les lleis socials recorregudes en el seu temps pel govern espanyol, per exemple sobre la pobresa energètica, i que encara no estan restablertes eren d’iniciativa seua. Per tant la ponència a debatre vol posar l’agenda social abans de la declaració d’independència, per tenir més base social i demostrar el que pot aportar una República. Però al mateix temps vol dir que s’accepta de fer una pausa, ja que declarar la independència no és suficient, car cal que al darrere tot s’aguanti i tingui el suport popular. Com ho declara Albert Botran: “No es pot mantenir que la ruptura és imminent”.

També s’està parlant de si s’accepta la possibilitat de fer dos mandats, amb un que tingui un poc més d’experiència i dos altres.

Pot passar també que sobre al màxim de 2.800 votants a les consultes internes – el famós 1.415 a 1.415 – han gastat tres vegades diputats i potser pot jugar que no tinguin prou gent que vulgui o en capacitat d’exercir aquest càrrec.

Conclusions dels observadors internacionals sobre el judici

Seguirem parlant de la CUP. Ens interessem, Joan Becat, a les conclusions dels observadors internacionals després del judici.

Durant els quatre mesos del judici els observadors internacionals han fet públic un informe setmanal. La setmana passada han presentat un “Informe preliminar sobre el judici”. L’informe final serà fet públic després de la sentència. Setmana rere setmana, ja hem vist la manera autoritària del jutge Marchena de portar tot el judici, la desigualtat que mantenia entre fiscals i advocats, a favor de l’acusació i al detriment de la defensa, les mentides que ha deixat expressar sense que hi pugui haver contradiccions. Però veure tot plegat dins el balanç de l’informe preliminar confirma fins a quin punt va ser un judici manipulat i injust, on la voluntat de castigar políticament l’emportava sobre la recerca de la veritat.

L’informe enumera les nombroses vulneracions dels drets humans, abans i durant el judici. A més el Tribunal Suprem no era competent, car li tocava al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Quan va començar el judici els advocats no tenien coneixement de tot el dossier i no van poder preparar la defensa. Se subratllen els abusos del president Marchena: mantenir els acusats a la presó, llurs trasllats llargs i penosos cada dia, les sessions inacabables i la impossibilitat per ells de parlar amb els seus advocats, tot estava fet per poder portar prejudici als presos i posar-los en les pitjors condicions.

Molt important : no s’ha respectat la pràctica judicial de la prova, que se fa a tot arreu, com també a Espanya, i no s’ha fet en aquest judici. Se tracta en presència dels testimonis de presentar les proves documentals – aquí els vídeos – sobre el que afirmen i que pot ser contestat. Hem dit i repetit, i ho recull l’informe, que el jutge Marchena ha deixat corda lliure als fiscals acusadors i ha limitat l’actuació dels advocats.

Tot això constitueix un precedent que altera la democràcia a l’Estat espanyol, amb a més un atac directe contra la pràctica de la democràcia representativa en haver vulnerat la inviolabilitat parlamentària de Carme Forcadell.

Aquest grup d’observadors internacionals prepara a més un informe breu destinat al Consell dels drets humans de les Nacions Unides, que serà dipositat aquest mateix juliol. Se reuneix a Ginebra i se li demana de portar a comparèixer l’Estat espanyol pel no respecte dels drets humans. No se sap si s’acceptarà la demanda, que pot portar a una amonestació o a recomanacions, que Espanya pot seguir o no. És evident que l’objectiu és un altre, i ho ha dit el representant dels observadors : se tracta “d’internacionalitzar la vergonya”.

Qui controla les despeses de l’Assemblea Nacional francesa?

No sé si el Joan Becat o els que ens escolten han menjat llagosta darrerament, però qui n’ha menjat és el de Rujy. A través d’aquest fet volem saber qui controla les despeses de l’Assemblea Nacional francesa.

L’escàndol del pagament de dinars sumptuosos privats amb diners públics toca el ministre de l’ecologia François de Rugy, quan era president de l’assemblea dels diputats. Lliga amb l’escàndol fa dos anys de l’exprimer ministre François Fillon, quan era diputat, i de la seua dona Pénélope. Amb de Rugy també hi ha ficada la seua esposa Séverine, una periodista amb qui se va casar al desembre del 2017, quan ja era president. Segons la premsa la festa del casament també se va fer a l’Hôtel de Lassay, un palau pròxim de l’assemblea posat a disposició del president, amb 400.000 euros a disposició sense control de ningú per les despeses relacionades amb la funció. Al segle XVIII en deien “pour les menus plaisirs”.

A París, tocant al Palais Bourbon, el palau de funció del president de l’Assemblea Nacional francesa, l’Hôtel de Lassay, construït a l’inici del regnat de Lluís XV pel marquis de Lassay i inspirat del Trianon de Versalles, (font: assemblee-nationale.fr).

Amb François Fillon eren els abusos amb la indemnitat parlamentària que desviava amb un salari real per un treball fictici de la seua dona. En els dos casos la qüestió és : qui controla les despeses dels diputats i del president de l’Assemblea Nacional francesa ? La resposta fa dos anys era : ningú. Després de l’afer Fillon s’ha començat a vigilar les despeses dels diputats, però en realitat no hi ha un control real i concret amb factures, sinó amb declaracions sobre l’honor i una deontòloga que verifica, però sense capacitat de sanció ni de fer respectar la norma.

Pel president de l’assemblea no hi ha res. Fa el que vol. És clar que en els dos casos fa difícil saber si és legal o no, car nos trobem en els límits entre la llei i la moralitat de cada u. La llei no indica límits, llevat dels principis generals de no gastar diners públics amb finalitats privades. De totes maneres, justícia, legalitat o no, pensi que el mínim seria en els dos casos que se tornin els diners públics desviats de la seua funció.

Esperi que l’escàndol inciti a una real vigilància, com és el cas per la presidència de la República, on la Cour des Comptes, és a dir una entitat exterior i independent, vigila i examina els comptes i les factures pagades. No és el cas amb l’Assemblea Nacional, amb l’argument que no cal que rebi pressions exteriors per garantir que la llei sigui independent. Però és el mateix pel president de la República. Me fa l’efecte que són excuses de mal pagador; el que volen els diputats, els senadors i els seus presidents és fer les mínimes concessions, continuar com sempre i deixar al criteri de cada u.

Aquests afers mostren que no tothom és com el general de Gaulle, que només menjava a cost del pressupost de l’Eliseu quan rebia gent oficialment i, els dies corrents, menjava al seu apartament, també a l’Eliseu, amb els plats de la seua dona, que anava ella mateixa a fer les compres a les botigues i pagava amb els diners personals del president. No és que sigui d’una altra època, és que eren gent amb moralitat i respecte de la cosa pública … i dels diners públics. Jo tinc dubtes que ara hi hagi la mateixa moralitat.

 

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/361/la-cup-canvia-destrategia-conclususions-dels-observadors-internacionals-del-judici-contra-

 

Articles récents

Que sortira-t-il aux législatives en Catalogne Nord? Un tournant dans la guerre en Ukraine?
31 mai 2022
Le gouvernement nouveau est arrivé. Plus de Catalangate. Extraditions, fugues i migrations de travail.
24 mai 2022
La trame du Catalangate est à découvert. Quelques brèves notices du front électoral.
17 mai 2022
Législatives : rien n’est simple, tout se complique. Le président Puigdemont choisit le Conseil pour la République.
10 mai 2022
Le scandale du CatalanGate, de proportions internationales. Le ballet des stratégies pour les législatives.
3 mai 2022

Archives