RADIO ARRELS – 30 juillet 2019 – Chronique d’actualité 150
L’État espagnol est en crise politique permanente, avec trois élections générales en trois ans à cause de la chute du gouvernement ou l’impossibilité de le constituer. Avec la rupture entre le PSOE et Podemos, Pedro Sánchez n’a pas été investi et il a fait tout pour ne pas l’être. Pourquoi ? Le scientifique de prestige Xavier Py remplace Fabrice Lorente à la présidence de l’université, qui y gagne en crédibilité dans la perspective de la négociation du contrat quinquennal avec le ministère.
La crisi política continua a Madrid
Parlem d’actualitat política a l’Estat espanyol i de la crisi de govern.
L’Estat espanyol és en crisi política permanent des de fa tres anys. És deguda a un sistema electoral dolent, pensat per la dominació de dos partits, el Partido Popular i el PSOE socialista, que han governat sols alternativament fins avui dia. Aquest sistema és inadaptat a l’existència actual de diversos partits a la dreta com a l’esquerra. La crisi és deguda també al procés d’independència de Catalunya, car pertorba el joc polític i és un obstacle a les aliances, sense comptar que també fa tres anys que els diputats a Madrid dels partits independentistes catalans són necessaris per arribar a majories i, per tant, fan i desfan els governs espanyols. S’hi afegeix que a Espanya no hi ha una cultura de pactes polítics, com a Catalunya, com a França o com arreu d’Europa. A Espanya és : mano jo o manes tu, i fem el que ens dona la gana.
Quan les legislatures tenen en principi quatre anys de durada a Espanya, hi va haver tres eleccions generals en tres anys, totes anticipades per la caiguda del govern o la impossibilitat de constituir-lo. Aviat Espanya superarà el rècord de la inestabilitat crònica de la quarta República francesa on hi havia gairebé un govern cada sis mesos.
Les eleccions d’enguany són del 28 d’abril i al cap de tres mesos no hi ha encara govern. Si no s’entenen d’aquí finals de setembre, hi haurà les quartes eleccions en tres anys al novembre. Un fracàs total. Us vaig comentar la setmana passada la comèdia, el vodevil de la política espanyola. N’hem tingut un altre episodi aquesta setmana, filmat en directe durant tres dies a totes les televisions del regne.
El dimarts, a la primera votació per la investidura, Pedro Sánchez ha perdut, i semblava que això volia. Va atacar durament Podemos, que no havia acceptat la proposta d’acord per insuficient. Al portaveu d’ERC Gabriel Rufian, que proposava d’abstenir-se per a fer-lo elegir a canvi de només un acord PSOE-Podemos, i que feia també referència als presos polítics, Pedro Sánchez li va dir brutalment : “Heu après alguna cosa ?”. Xocant i impressionant. Significava : perquè continuen si sabeu que tornarem a reprimir ? És aquest senyor que ERC està disposada a fer cap de govern. Pedro Sánchez necessita ERC i li fot canya : vol realment la seua ajuda ?
El dijous, a la segona votació, cal només que els sí superin els no, per tant les abstencions són una gran ajuda. Però en lloc d’assistir a un acord, tot va volar pels aires. S’ha viscut en directe una ruptura entre Pedro Sánchez, el socialista, i Pablo Iglesias, de Podemos, amb atacs personals violents del primer contra el segon, mentre aquest feia no amb el cap a cada afirmació de l’atacant.
Entre altres, Pedro Sánchez li ha retret de no tenir cap experiència de govern i de voler gestionar els diners de l’Estat. Ara bé el mateix Pedro Sánchez no tenia tampoc cap experiència fa un any. Sobre la gestió dels diners de l’Estat, és veritat que els nombrosos condemnats o investigats del PSOE per frau, corrupció i prevaricació al govern de l’Estat o de les autonomies són un testimoniatge i una prova evident de la capacitat dels socialistes espanyols a gestionar els diners públics, car saben on posar-los. Com que Podemos no governa Espanya ni cap autonomia i que és un partit recent, és evident que no té aquesta lamentable experiència, però això no vol dir que no tinguin gent capaç de gestionar ministeris dins un govern.
Malgrat tot això, Rufian i ERC posen endavant el gran sacrifici que fan car s’abstindran passi el que passi, recordant que al setembre hi pot haver esdeveniments que li farien més difícil. Sense dir-ho però tothom ho entén, és la referència a la condemna dels presos polítics. Si són condemnats, continuaran ajudant qui els condemna ? No arribi gaire a entendre llur lògica.
El resultat de la votació és que l’oposició formada per la dreta i l’extrema dreta suma 155 no, i el PSOE més un diputat de Cantàbria tenen només 124 sí. Pedro Sánchez no serà president elegit, però continua com a president en funcions, sense majoria com ho fa des de fa un any. Podemos, els bascos i ERC s’abstenen ; Junts per Cat vota no car no hi ha cap esbós de diàleg ni res pels presos. És encara possible que hi hagi pacte entre el PSOE i Podemos al setembre, si Pablo Iglesias i el seu partit accepten les condicions del PSOE i baixar calces : jo governi i tu m’ajudes sense participar.
Ara bé, més enllà d’aquestes peripècies, la qüestió de fons és : perquè el PSOE i Pedro Sánchez han fet tot el que calia per no ser elegits aquesta vegada ? Tot passa com si no volien un pacte d’esquerres i preferien un suport de la dreta. De fet Pedro Sánchez ha utilitzat durant el debat la pròxima sentència contra els presos per demanar el suport del Partido Popular i de Ciudadanos per fer front al que pot passar a Catalunya. Com se diu a França : “Il ne fait pas dans la dentelle”. És a dir : feu-me president car ne caldrà reprimir i m’ajudareu a fer-ho.
També han pogut jugar les declaracions públiques d’un grup de grans empreses i bancs de la borsa espanyola, que no volien que l’extrema esquerra entri al govern – a més volien els ministeris dels afers socials i del treball – ni volien que intervinguin els independentistes catalans. Me direu : com se fa que els socialistes, teòricament d’esquerres, escoltin la patronal espanyola. Doncs heu de saber que molts, molts dirigents socialistes després de ser ministres o caps de govern han passat dins aquestes grans empreses, a llocs de direcció o simplement al consell d’administració, on cobren pagaments conseqüents. Serveixen de lligam amb els polítics del seu partit que governen i són sempre influents. Són els barons. “Tout est dans tout et réciproquement” deia el malaguanyat Pierre Dac. Espanya ho demostra.
Ja veurem al setembre si hi ha un pacte amb Podemos o si, per poder reprimir junts a Catalunya, el PSOE és ajudat amb l’abstenció del PP o de Ciudadanos, o si finalment hi haurà noves eleccions. Aquí n’estem.
Canvi a la presidència de la universitat de Perpinyà
Ho seguirem al setembre. Ara passem de Madrid a Perpinyà, a la universitat.
El president anterior, Fabrice Lorente, ha deixat la presidència abans d’acabar el seu mandat al març del 2020, per dedicar-se a altres activitats. Deixarà un record molt mitigat, amb d’una banda la seua gestió enèrgica, gairebé brutal i tirànica que en va portar, per exemple, a voler eliminar els estudis catalans, que volia integrar dins LEA per poder recuperar els ses llocs de treball i els locals de la Casa dels Països Catalans.
No ho ha aconseguit davant la resistència del consell d’administració de l’IFCT, l’Institut franco-català transfronterer, presidit pel representant de la regió, primer Marcel Mateu i després Éliane Jarycki, i ara pel representant del Consell departamental Nicolas Garcia. Dins aquest consell també van ajudar a mantenir els estudis catalans l’APLEC, l’UCE, l’IEC, la vila de Prada i la Generalitat. L’altre aspecte de la presidència Lorente, aquest positiu, és la realització amb l’ajuntament de Perpinyà del Campus Mailly dins la ciutat vella, on ja són els juristes i llur facultat.
El nou president elegit fa un mes per acabar el mandat de Lorente és un científic de prestigi, Xavier Py, membre d’un dels grans laboratoris de la universitat, relacionat amb el CNRS, i es cuida d’energètica. Probablement serà candidat i elegit al final del mandat actual de Lorente. Li tocarà l’esdeveniment més important de la vida de les universitats, el contracte amb el ministeri on, cada cinc anys, s’ha de renovar tots els diplomes i tots els centres de recerca, si així ho vol el ministeri i si s’han fet els deures. És una sort per la universitat de Perpinyà que tingui un científic reconegut a la presidència car és costum que els senyors del ministeri no facin cas de les petites universitats de província, com Perpinyà, ni dels presidents que no tinguin la consagració científica, com era el cas de Fabrice Lorente. El canvi és positiu i el president Xavier Py ho pot fer bé.
Però se trobarà amb un llegat a gestionar, el Campus Mailly. Al punt on en sem no se pot tornar enrere, però queden encara extensions per fer, especialment al teatre municipal que se vol transformar en amfiteatre per cursos. És evident que el nou campus i aquests canvis tenen un pes financer i en llocs de treball per la universitat. Els presidents científics anteriors veien d’un mal ull la dispersió de la universitat i, per dues vegades, se van oposar al desplaçament de les facultats de dret i d’una part de les lletres a la ciutat. Primer va ser a la caserna, entre el Palau dels Reis de Mallorca i la Plaça de les Esplanades, i després va avortar un primer intent d’anar a l’antiga universitat i a l’Hotel Pams, on hi ha ara una part del Campus Mailly. La raó era sempre la mateixa : tenir tothom a prop per limitar les despeses del dret i de les lletres i fer progressar les dotacions per les ciències i la recerca de les ciències dures. Farà el mateix el president Xavier Py o serà un president que eixamplarà la seua universitat ? Ja ho veurem, però li fem un vot de confiança.
