Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

La candidature de Manuel Valls à Barcelone. Nuit de Sant Jordi à Perpignan. Election du président de la Generalitat.

RADIO ARRELS – 2 mai 2018 – Chronique d’actualité 85 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

S’il n’y a pas de réponse par des listes communes, aussi bien indépendantiste que de la gauche qui aujourd’hui dirige, Manuel Valls peut être le prochain maire de Barcelone. La nuit littéraire de Sant Jordi à Perpignan, avec beaucoup de participants, a été autant littéraire que revendicative, en faveur des prisonniers politiques et des exilés. Pour l’élection du président de la Generalitat la guerre de tranchées continue et, comme chaque semaine, il ne manque par la gaffe internationale du gouvernement espagnol.

Candidatura de Manuel Valls a Barcelona

Temes d’actualitat que destacarem a continuació, començant per una figura que, poc a poc, entra més en la política espanyola i catalana, com és Manuel Valls.

Si se confirma, la candidatura de Manuel Valls a les eleccions municipals espanyoles per Barcelona l’any vinent, encapçalant la llista del partit d’extrema dreta Ciudadanos, tindria perspectives i conseqüències diverses, que mereixen una anàlisi.

A començar per França, on la seua candidatura dins un altre Estat crec que serà ben vista per molts partits. Pels socialistes i l’esquerra seria esborrar per sempre la hipoteca Valls, que els podria tornar a atabalar un dia i l’altre. Suposi que Emmanuel Macron i En Marche se’n felicitarien. Tot i que el president Macron tingui Manuel Valls controlat i marginat, és a dir en situació de coma polític, pot tornar a revifar-se un dia i plantejar-li problemes. Millor que sigui a fora i, si acaba sent batlle de Barcelona, se convertiria en un aliat seu a Espanya.

A Barcelona, me sembla que no han encara pres la mida de l’esdeveniment si se declara candidat. En efecte té moltes possibilitats d’arribar primer a les eleccions, car les esquerres i els independentistes són dividits i, ara per ara no volen llistes comunes i, per tant, seran com a màxim segons o tercers, tal com és ara, i fins i tot quarts. És possible car el sistema electoral espanyol és molt diferent del nostre. És a una sola volta, a la proporcional, i governa qui arriba primer, encara que molt minoritari, si els altres partits no poden fer una coalició per aconseguir la majoria. És el que passa a Barcelona des de fa tres anys on la batllessa Ada Colau governa amb només onze elegits sobre els 41 que formen el consell municipal. Va tenir l’ajuda dels socialistes, i amb ells s’apropava de la majoria, però sense tenir-la. Ara s’ha separat i Ada Colau continua tranquil·lament governant amb només el quart dels escons del consell.

Transposem el cas Colau al cas de la candidatura Valls i mirem la situació política i les perspectives a Barcelona. En tenim un indici amb les eleccions autonòmiques del 21 de desembre passat. Els votants habituals del Partido Popular se van portar massivament sobre la llista de Ciudadanos, car semblava tenir més perspectives d’arribar primera, i efectivament això va passar. Els parits independentistes van arribar segon i tercer. A més Manuel Valls pot recuperar vots dels antiindependentistes d’esquerra, jugant sobre la unitat de l’Estat espanyol i sobre la seua procedència dels socialistes. Pot dir per exemple que no ha abandonat les seues conviccions – entre nosaltres, n’ha tingut un dia? – i que la prioritat és Espanya. Per tant pot agafar vots del PSOE i del PSC. Me sembla que, a Barcelona, no saben quin animal polític (com se diu a França) pot ser el Manuel Valls.

Enfront, l’esquerra dels Comuns i dels socialistes faran probablement llistes separades, si el PSC decideix de no anar amb Manuel Valls en un front patriòtic espanyolista. En la situació actual, els independentistes també faran llistes separades, car al desembre Esquerra Republicana pensava guanyar, i encara avui dia pensa fins ara guanyar a Barcelona. Hi ha un moviment per fer una llista comuna i una primària independentista, però me fa l’efecte que pot acabar amb una tercera llista, és a dir un fracàs total per les tres llistes.

Si tot això se verifica i si no hi ha les reaccions oportunes, efectivament, Manuel Valls pot ser el pròxim batlle de Barcelona. L’única resposta és fer llistes comunes, tant pels independentistes d’ERC i del PdCat com per l’esquerra no independentista dels Comuns i dels socialistes. Però si Manuel Valls se presenta, farà una crida als socialistes per entrar a la seua llista. És possible que la candidatura Valls sigui un revulsiu quan veuran que té efectivament possibilitats de guanyar.

Ara bé, si jo fos l’Albert Rivera, el president del partit Ciudadanos que ha personalment promogut Manuel Valls, no me’n refiaria del meu “poulain”, car se pot transformar en un rival seu. En efecte Manuel Valls, que tenia la nacionalitat espanyola, la va abandonar per prendre la francesa i fer la carrera que coneixem. Tot i sent només francès, pot ser batlle de Barcelona car a Espanya qualsevol ciutadà europeu resident pot votar i ser elegit a les municipals. Però, en cas d’èxit, res no diu que no torni a demanar la nacionalitat espanyola i tingui més ambicions polítiques, cosa que en faria un rival del seu mentor Rivera.

Evidentment aquestes reflexions serien sense efecte si Manuel Valls renunciava a presentar-se a Barcelona l’any vinent.

Possibilitats serioses doncs d’aconseguir l’alcaldia de Barcelona. És una dutxa d’aigua freda per alguns que ens escolten.

És real, car tenim l’exemple del cas d’Ada Colau, que no s’esperava. Arriba amb un escó més que aleshores Convergència i Unió i governa amb només onze escons. Me sembla que Ciudadanos tindrà més que onze consellers. Si ens basem sobre els resultats del 21 de desembre en tindrà una quinzena.

A l’emissió humorística Polònia a TV3 hi ha entrat Manuel Valls i se’l presenta com a oportunista i que no coneix gens la ciutat de Barcelona.

Les dues coses deuen ser veritat. Però l’emissió li fa publicitat i quan se presentarà realment l’any vinent coneixerà perfectament la ciutat.

Nit de Sant Jordi a Perpinyà

Tornem cap a Catalunya Nord amb la nit de Sant Jordi a Perpinyà.

Divendres se va desenvolupar al Palau dels Congressos de Perpinyà la nit literària de Sant Jordi, amb molta gent. Com els anys anteriors se van atribuir diversos premis. El més important en dotació, el de l’Institut d’estudis Catalans, va anar a Joan Pere Gensane per un estudi sobre la frontera i l’espai transfronterer. Com cada any, per mi, la part més emotiva, més tendra, són els premis als Joves escriptors, amb contes i relats fets pels joves de l’escola primària i de l’ensenyament secundari. Aquest any el primer va anar a l’Escola Arrels de l’Alt Vernet, amb un discurset ben sentit de la directora Elena Gual. Fa plaer veure els joves pujar a l’escenari per rebre el premi i dir unes paraules en català. Pels col·legis van ser Mathieu Latorre i Miquel Tirach, del Soler, i Yona Bernadas i Fàtima El Yajlifi, del liceu Aragó.

Però la nit va també recordar els presos polítics i exiliats sud catalans, demanant la fi de les repressions. Van ser els parlaments a l’inici de la presidenta d’Òmnium Cultural Catalunya Nord Montserrat Biosca i al final de Marcel Maurí, d’Òmnium Cultural de Barcelona, que va llegir una carta del president Jordi Cuixart, escrita dins la seua presó a Madrid. S’hi van afegir Eliane Jaricky, de la regió, i sobretot Hermeline Malherbe, la presidenta del Consell Departamental, que va ser la vedette de la nit. Va fer el parlament en francès, amb uns versos de Lluís Llach en català. No se pot dir que el seu català sigui fluid, però ja que el vol parlar, que esperen Nicolas Garcia, Miquel Molí i Robert Garrabé, amb sempre jo parli català, per fer la conversa en català a la seua presidenta? Sense pèls a la llengua, va condemnar l’actitud del govern espanyol i l’ús de l’article 155, la repressió, va lamentar que no hi hagi més reaccions polítiques a França i va expressar la seua solidaritat amb els presos polítics. Quin contrast amb Manuel Valls, també socialista segons ell!

 

La imatge, reproduïda dins la premsa digital catalana, que acompanyava el twitt de Joan Lluís Luís: “
(27/04/2018)
El llaç groc d’Hermeline
Malherbe, la presidenta socialista del
« Conseil Départemental des Pyrénées-
Orientales », o sigui de Catalunya Nord. No
tots els socialistes són com Iceta o Valls (27/04/2018)

Elecció del president de la Generalitat

Per acabar parlem del president de la Generalitat.

Quatre apunts perquè no ha passat gran cosa. L’elecció no està feta i belleu trigarà un parell de setmanes. Continuen les peripècies del dia a dia, és a dir la guerra de trinxeres. El parlament accepta el vot a distància de Toni Comin a Brussel·les i de Carles Puigdemont a Berlin, i pensa votar aquesta setmana una reforma de la llei de presidència, que permetria a Carles Puigdemont de presentar-se. Per anticipació el Tribunal Constitucional espanyol suspèn qualsevol forma d’investidura del president a l’exili i amenaça el president del parlament. Mentrestant, a Berlin, se reuneixen membres importants de Junts per Catalunya amb Carles Puigdemont per preveure eventualment un president i un govern de la Generalitat provisionals. Noti que el diari anglès The Times publica un interviu de Carles Puigdemont, que qualifica “d’enemic no1 d’Espanya”.

Fins ara hem tingut cada setmana una anècdota divertida o d’humor involuntària del govern espanyol o d’un membre del Partido Popular. No falta aquesta setmana i Ràdio Arrels n’ha parlat. Se tracta de la medalla que el govern espanyol vol donar als policies alemanys que van arrestar Carles Puigdemont. El diari de Munic Süddeutsche Zeitung ridiculitza Espanya per aquesta proposta de mal gust i diu textualment que Alemanya no vol sentir a parlar de qualsevol tonteria espanyola. Visiblement tot continua anant bé entre Alemanya i Espanya.

Com altres vegades, el govern espanyol demostra la seua ignorància del federalisme. En efecte va enviar la proposta de medalla a l’Oficina federal a Berlin, que la va transmetre al land de Slesvig-Holstein, que és competent com a Estat federal. La seva resposta va ser que no al govern espanyol, evidentment. Sempre tan eixerits.

És el mot que conclou la crònica d’avui. Una visió del nostre cronista Joan Becat. Moltes gràcies.

Articles récents

Les meetings de les présidentielles commencent. Une table de dialogue sans referendum pacté.
7 décembre 2021
Panorama des pré-présidentielles en France. Création du BOC, le journal officiel de la République.
30 novembre 2021
Les misères de la vie politique en Catalogne. Nouveaux recours en Europe et plus de poursuites judiciaires en Espagne. Le Covid19 est toujours entre nous et pour longtemps.
23 novembre 2021
L’Assemblée du Conseil pour la République s’est constituée. La Résistance nord catalane pendant la Seconde guerre mondiale.
16 novembre 2021
Le Conseil pour la République brise les modèles. Le 7 novembre, la Diada et les 40 ans d’Arrels. Le 11 novembre, souvenir d’une boucherie inutile.
9 novembre 2021

Archives