Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Au procès, des Gardes civils très émotifs récitent une leçon bien apprise. Antécédents historiques de la répression des prisonniers politiques catalans.

RADIO ARRELS – 26 mars 2019 – Chronique d’actualité 132 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Cinquante Gardes civils doivent comparaître, les premiers pour cette semaine. Ils confessent leur grande émotion face à l’attitude et l’agressivité des gens, en réalité très pacifiques, et affirment les mêmes choses, avec les mêmes paroles, comme pour une leçon apprise. Nous évoquons l’emprisonnement du gouvernement de Lluís Companys, en 1934-1936, pendant la République espagnole. Les similitudes sont assez évidentes, bien que l’attitude de la population et la situation européenne soient différentes.

Al judici, guàrdies civils molt emotius reciten la lliçó apresa

Avui parlarem de la compareixença dels guàrdies civils en el marc del judici que estem seguint al dia a dia.

Efectivament. Aquesta setmana vam poder veure la compareixença dels primers guàrdies civils. És exagerat dir veure, car han demanat a no ser identificats, només se sap la seua matricula, i també a no ser filmats, només se’ls sent a contestar a les preguntes. Són l’arma principal de l’acusació, ja que els testimonis anteriors han fallat o van veure les seues declaracions posades en dubte. No un, o dos, o tres, sinó cinquanta. Només hem sentit els primers, i ja se veu la trampa i la comèdia. És l’acumulació de les mateixes declaracions que pretén ser la prova de les acusacions, i no pas els fets, car el president Marchena prohibeix de veure els vídeos que corresponen als llocs citats pels testimonis, fins i tot no se poden veure els vídeos que van ser filmats per les càmeres que uns guàrdies civils portaven al seu casc, que l’acusació no pot posar en dubte.

Els guàrdies civils que compareixen han estat ben adoctrinats, com si recitaven una lliçó ben apresa, car les mateixes paraules claus sàllen a la boca de tots, com si feien part d’un guió ben estudiat. Fins i tot he vist un moment significatiu: com que no se veuen els testimonis, la televisió enfoca l’advocada de l’Estat que pregunta i després escolta les respostes. Doncs una fracció de segon abans que la pronunciï l’interrogat, he vist sobre els llavis de l’advocada de l’Estat la paraula acusadora important que diria el guàrdia civil. Casualitat? connivència? premonició? o conxorxa? Sabia per endavant el que diria.

La “preparació” de les deposicions no se pot descartar, car és improbable, o gairebé impossible que els guàrdies civils vinguin a testimoniar amb llibertat de paraula i d’opinió. Pertanyen a un cos militar, amb una jerarquia estricta i una disciplina de ferro. En cap cas són lliures, car són solidaris del cos i a les ordres dels seus superiors, doncs a les ordres de qui era l’amo l’1 d’octubre, el coronel Pérez de los Cobos. Ell ha marcat la línia en el seu testimoniatge de la setmana anterior, que ja hem evocat. No se pot descartar el treball preparatori i la coordinació de les deposicions. Fins i tot seria molt sorprenent que no fos així.

Això precisat què han dit i com ells, guàrdies civils, van veure tots els escorcolls del mes de setembre i la jornada de l’1 d’octubre? Jo me’ls pensava homes ferms, determinats, poc emotius, ensinistrats en les feines de mantenir l’ordre públic, gairebé a la manera dels robocops de les pel·lícules americanes, i els vaig veure emotius, impressionables, angoixats, tant que us venien ganes de pica’ls-hi l’espatlla deien: home, tranquil, que no n’hi ha per tant! Per exemple van parlar de situacions de terror, d’agressivitat de la gent, de cares d’odi. Un va dir que la gent se comportava com a delinqüents, un altre que va ser terroritzat per les mirades de la gent, un altre encara va dir que les proves de la violència eren evidents car hi havia gent asseguda a terra que se tenien pels braços. No m’ho inventi, van gosar dir aquestes enormitats i el tribunal les ha recollides, quan se sap que la gent era pacífica i que ells van ser els agressors.

De dues coses l’una: o bé projecten sobre la situació els seus terrors interiors i els seus complexos, o bé recluten guàrdies civils que tenen una sensibilitat massa exacerbada per la feina que fan. En els dos casos, el que necessiten més són psicòlegs o psiquiatres. Ara bé, hi ha una tercera possibilitat – és la que me crec – , que tot això sigui una comèdia, un drama escrit per endavant, com ho és el judici mateix.

També hi ha haver un intercanvi interessant d’un guàrdia civil que responia com si fos ell que feia l’interrogatori. Se li demanava si era allà, i deia: “Puede ser”. Fins i tot el jutge va haver de dir-li: Hi era o no hi era? O a una pregunta responen: Per què?

També sovint expliquen el que se’ls hi ha dit, no el que han vist. Reciten la lliçó: “S’ha dit tal cosa. /Ho heu sentit? /No, m’ho han dit”. D’evidència hi ha manipulació.

Hi ha també una polèmica. Una Mossa d’Esquadra ha de comparèixer amb nom i cognom, i els guàrdies civils no.

Sí. Quan és un Mosso d’Esquadra se sap qui és. Quan és un guàrdia civil és sota anonimat. Hi ha una situació de desigualtat: Belleu perquè a l’origen, dins la instrucció, els Mossos d’Esquadra eren els dolents, els que se sospitaven de suportar la rebel·lió. Això s’ha desmentit i ara, són els guàrdies civils que, d’una certa manera, han de donar cara.

Antecedents històrics a la repressió dels presos polítics catalans

Interessem-nos als antecedents històrics del judici dels polítics catalans.

Hi ha antecedents històrics a la repressió dels presos polítics catalans? La resposta és sí, amb molt paral·lelisme amb el que vivim avui. Va passar durant la República espanyola, els anys 1934-1936. Els paral·lelismes amb l’empresonament del Govern de la Generalitat de Lluís Companys són bastant evidents, tot i que la situació espanyola i sobretot europea d’avui dia siguin bastant diferents. Que va passar l’any 1934?

Recordem primer que la República espanyola va ser proclamada el 14 d’abril de l’any 1931. Proclamada el mateix dia a Barcelona per Francesc Macià i Lluís Companys, la República catalana no va tenir concreció, com la que va proclamar Carles Puigdemont el 27 d’octubre del 2017. Se va transformar en un govern autonòmic dins la República espanyola. Ara bé, l’acceptació d’aquesta autonomia, tot i que rebaixada, va ser difícil per les Corts de Madrid. Obtenir l’estatut d’autonomia va costar molt, amb moltes rebaixes. A notar que el republicanisme tenia molta més força a Catalunya que a la resta de l’Estat. És sempre el cas encara avui dia. El refús de la monarquia tocava també el món catòlic, degut a la repressió que va patir l’església catalana durant la dictadura de Primo de Rivera, posada en plaça pel besavi del rei actual. Els excessos posteriors dels republicans anticlericals farien canviar aquesta actitud del catòlics.

L’estatut d’autonomia de Catalunya, dit Estatut de Núria, va ser preparat en aquest monestir pirinenc per un grup de diputats de tots els partits. S’aprovà per quasi unanimitat en un referèndum, però va ser bloquejat més d’un any per les Corts espanyoles. La seua comissió va restringir les aspiracions catalanes. El debat parlamentari va ser acompanyat a Madrid d’una campanya intensa anticatalana i d’afirmació espanyolista, com està passant avui dia. La discussió de l’estatut se va transformar en “el problema catalán” i va ser el tema polític major de la nova República. La premsa favorable a la dreta, als feixistes i als militars va ser particularment violenta, entre altres l’ABC i La Nación. L’Estatut va ser finalment aprovat però la batalla va deixar rastres, sobretot a l’extrema dreta, que considerava que els catalans posaven en perill la nació espanyola.

Els partits espanyols eren fragmentats, a la dreta com a l’esquerra, on els socialistes tenien les seues divisions internes. És en aquest període que naixen el PSOE i el sindicat UGT a Espanya, i a Catalunya que naix Esquerra Republicana de Catalunya, que hi governava. Ja durant la República, el sistema de partits a Catalunya era diferent del sistema espanyol, com passa també avui dia.

A les eleccions del novembre del 1933 les candidatures de centre i dreta guanyen a Espanya, com també a Catalunya on, malgrat tot, Lluís Companys és elegit president de la Generalitat. Però a Madrid s’instal·len governs de dreta hostils a la Generalitat i a l’autonomia catalana, allavontes la sola autonomia l’Estat espanyol.

A l’inici d’octubre 1934, en un ambient tens de vaga general i d’intent de les dretes de prendre el poder, el president Companys proclama “l’Estat Català dintre de la República federal espanyola”. És l’episodi conegut com “els Fets d’Octubre”. La Guàrdia Civil i l’exèrcit a Catalunya refusen de li prestar obediència, ocupen Barcelona i arresten Lluís Companys i el seu govern. Són tancats dins un vaixell. Seran jutjats i condemnats a la presó. A tot Catalunya la repressió serà forta i general. Afectarà els partits polítics, els sindicats i les associacions. Prop de 130 ajuntaments seran dissolts. L’estatut d’autonomia serà suspès. Oi que tot això se sembla a un 155? que en fa olor?

Companys i els seus consellers se quedaran dos anys a la presó, fins que al febrer del 1936 el Front Popular guanyi les eleccions. Aquest Front era una entesa de les esquerres espanyoles, amb moltes divisions internes. Lluís Companys i els seus consellers seran alliberats i l’Estatut restaurat.

En resposta al Front Popular les dretes se radicalitzen i s’organitza una conspiració militar. La insurrecció va començar al juliol del 1936 amb la revolta de les casernes i l’ocupació de les ciutats pels putschistes, amb resultats variats. Va ser un fracàs a Barcelona i va tenir èxit a altres ciutats. Començava la guerra civil espanyola.

Pregunta: Hi ha un paral·lelisme amb la situació actual? Moltes coses són semblants, com hem vist. També és evident que les actituds de les dretes i extrema dretes, com de les esquerres se semblen. Les dretes fomentaven l’anticatalanisme, volien destruir l’autonomia de Catalunya on el sentiment republicà era majoritari. A l’esquerra espanyola se tolerava l’autonomisme i un estatut diferent per Catalunya, però semblava més per estratègia o necessitat momentània que per convicció o perquè s’entenia el que desitja Catalunya, com passa també avui dia. Dins l’esquerra espanyola les actituds van de la comprensió a l’oposició més ferma, aquí tampoc no hi ha canvis. La utilització de la força i de la judiciarització del procés català són també una constant. S’ha dit sovint avui que un aixecament militar no seria possible, però recordi que l’1 d’octubre del 2017 i els dies que van seguir, els militars eren en alerta i se’ls hagués utilitzat en cas de necessitat. Recordem que avui dia, segons la constitució espanyola, són a les ordres del rei.

Crec que cal rememorar aquests fets històrics, tan pròxims de la situació actual. Ara bé, hi ha una diferència considerable que només pot donar optimisme. Quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català hi va haver bastanta indiferència dins la població. La repressió no va tenir cap reacció social al carrer. Avui és l’invers, és la població que és mobilitzada, que porta el moviment republicà i que empeny els partits polítics.

Val la pena recordar les paraules de Francesc Cambó, un home de dretes català, dirigint-se a les dretes de les Corts espanyoles a Madrid, quan s’acabava de detenir el govern Companys. “Pasará este parlamento, desaperecerán todos los partidos que estan aquí representados, caerán regímenes y el hecho vivo de Catalunya subsistirá”. Traducció: ”Aquest parlament passarà, tots els partits aquí representats desapareixeran, cauran els règims i el fet viu de Catalunya subsistirà”. És el que constatem avui dia i que perdurarà.

 

El president de la Generalitat Lluís Companys, al centre, i els seus consellers empresonats durant els fets d’octubre del 1934 (font: sapiens.cat).

 

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/284/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-26-de-marc-de-2019

Articles récents

Nouvelle étape dans la guerre de la Russie contre l’Ukraine. Parlons de migrations.
27 septembre 2022
La Generalitat historique et la Catalogne Nord. Madrid, l’Espagne et la dette de l’État. La rentrée parlementaire en France.
20 septembre 2022
La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.
13 septembre 2022
L’Espagne accusée de vulnération des droits politiques. La distillerie de Sant Feliu d’Avall en débat. Le “Mess des Officiers” de Perpignan.
6 septembre 2022
Une UCE d’un niveau exceptionnel. La Catalogne Nord, le pays catalan qui n’avait pas de nom.
30 août 2022

Archives