RADIO ARRELS – 4 janvier 2022 – Chronique d’actualité 322
L’année 2021 a vu l’autonomisme et le renoncement des partis et du gouvernement de la Generalitat prendre le pas sur l’indépendantisme, alors que le gouvernement à Madrid considère que tout est revenu à la normalité et ne pense faire aucune concession. La carte Catalogne Nord-Pays Catalan de Terra Nostra inclut l’ensemble des comarques historiques du Fenolhedés et de Cerdagne pour les faire connaître à leurs habitants.
2021, la cara negra de la política a Catalunya
Ens retrobem per parla de política del 2021, la cara negra a Catalunya, l’any de la submissió política?
Sí, de la submissió política del govern de la Generalitat i dels partits polítics. A Catalunya l’any polític 2021 ha estat un any de grisor, negre, de renúncies, de submissió a Espanya i al seu govern, de retorn a l’autonomisme amb menos competències que mai. En efecte, mai s’havia tingut tant poca decisió d’autogovern, fins al punt que la paraula autogovern ha perdut el seu sentit, de tantes retallades de competències i de tanta vigilància repressiva i també, hem de dir-ho, d’autocensura. Mai hi ha hagut tant poques iniciatives des de la transició després del franquisme. Avui, sota la presidència de Pere Aragonès, l’autogovern de Catalunya no mereix més aquest nom. Mai Catalunya havia estat sota el control del govern de l’Estat com ara.
El pitjor és que el govern Aragonès no reacciona, no reclama res, només fa protestes sense força ni pressions polítiques quan les podria fer fàcilment car el govern de Pedro Sánchez només s’aguanta amb els vots d’ERC. No hi ha hagut contrapartides polítiques pel vot dels diputats d’ERC a Madrid -la llei del treball o el català al cinema no en són, comparat a l’autodeterminació o a la independència. Amb l’aprovació del pressupost de l’Estat, ERC ha assegurat que Pedro Sánchez acabaria la seua legislatura amb tranquil·litat. Ha estat agraït? No.
El govern de la Generalitat de Catalunya és tant baix que fins i tot l’oposició socialista a Catalunya i el govern socialista de Pedro Sánchez a Madrid se’n riuen i ho diuen clarament: és acabat. 2021 ha estat l’any del retrocés en tots els dominis polítics a Catalunya mateix i en relació amb Espanya.
Després del vot dels pressupostos de la Generalitat amb l’ajuda dels Comuns, Salvador Illa, el cap de fila dels socialistes a Catalunya, va declarar textualment: “Amb els pressupostos s’acaba la via independentista”.
En la seua compareixença de cap d’any davant la premsa, Pedro Sánchez ha declarat que no vol renunciar a la taula de diàleg, cosa que significa que ara per ara cap diàleg amb la Generalitat. Se li ha preguntat si la reuniria. Ha respost: “La única prioritat és lluitar contra la pandèmia i restaurar l’economia”. Per tant ell també compte en anys. Per tant el govern de Catalunya no vol renunciar a la independència, però no la demana ni la fa, i el govern d’Espanya no vol renunciar al diàleg, però no el fa. Per Pedro Sánchez Catalunya ha tornat a la normalitat, com ho ha dit. Diu doncs clarament que el moviment independentista s’ha acabat. Ho confirma a la roda de premsa dient que la constitució és per sobre de tot, com sempre, o sigui que mai un referèndum pactat, i que tant l’oposició com el govern la defensaran, units! Doncs, com fins ara, cap canvi, cap progrés per Catalunya. Les renúncies i l’ajuda del govern de Pere Aragonès no han servit de res.
Pedro Sánchez ha estat doncs molt clar i no varia. Ell fa els seus deures de govern espanyol: no farà res per resoldre el problema polític de Catalunya, car per ell no cal. Per tant és clar que és Catalunya que no fa els seus deures: no pren cap iniciativa. Si vol avançar cap a la independència -cosa que dubti-, el govern Aragonès i el parlament s’haurien de moure de veritat i sacsejar la situació, i no ho fan.
Com s’ha arribat a aquesta situació?
Després del referèndum del 2017 i la declaració d’independència, què ha passat?
Primer cal notar que aquests últims dos anys de davallada són els primers d’un retrocés car fins ara la Generalitat i Catalunya havien tingut un camí sempre ascendent. Els vint-i-tres anys de govern del president Jordi Pujol van ser marcats per un camí sempre ascendent. Primer per a instal·lar l’autonomia i defensar-la peu a peu, amb milers de plets contra l’Estat cada vegada que la trepitjava. Una activitat legislativa considerable, sovint abans que l’Estat mateix per li ocupar més competències. La creació de Catalunya Ràdio, de TV3, l’ensenyament en català a tot arreu i la immersió lingüística com a model d’ensenyament a Catalunya. A Barcelona l’obtenció dels Jocs Olímpics del 1992, el primers de tot Espanya, amb la renovació de la ciutat i una realització que en fa encara avui dia els millors de la història de l’olimpisme. Amb la presidència de Pasqual Maragall va ser la redacció d’un nou estatut d’autonomia més ample que el precedent. Després de ser retallat per l’Estat i el Tribunal Constitucional el 2010 va ser el camí imparable cap al referèndum, amb la pressió de la gent i del carrer que feia còrrec cap endavant els partits polítics.
Evidentment, la repressió policíaca i judicial que va caure sobre Catalunya, extraordinàriament brutal i fora de les normes democràtiques, és a dir exactament a la manera franquista, ha tingut un doble efecte. D’una banda va atemorir bastanta gent i sobretot la totalitats de tots els polítics catalans, i d’altra banda suscitar una resistència a l’opressió i una reacció a les condemnes dels presos polítics que deixava preveure que la lluita continuaria. Se veia clarament a la gran manifestació de Perpinyà del 29 de febrer del 2020.
Però aquest moviment de represa del combat polític i popular va ser estroncat en sec per l’epidèmia de coronavirus. Cap més acció al carrer, aïllament de les persones, confinament per a tothom. Se va deixar per força la plaça a només el joc polític dels partits, que van ser lamentables per les baralles incessants i per l’aparcament, la marginació de la via independentista. Ja se dissenyava l’any 2020, totalment acaparat per la pandèmia, i s’ha revelat amb tota la seua cruesa el 2021, com hem dit.
L’any 2021 ha estat l’any de l’abandó de fet de la via independentista, no ho amaguem, i del retorn a l’autonomisme del govern d’ERC, amb la complicitat de Junts i de la CUP, car en són còmplices. Aquesta evolució ha estat un temps amagada per la resistència a la repressió i pels judicis, però ara apareix sense complexos.
ERC no ha amagat mai la seua reticència a la via unilateral i va anar al referèndum arrossegant els peus, com se va saber després pels llibres de memòries i les publicacions d’investigacions de periodistes. Volia i vol el diàleg amb l’Estat, que ell no el vol, i sobretot volia governar Catalunya. Les eleccions al parlament del febrer del 2021 li han donat la presidència del govern de la Generalitat per un sol diputat. Més que de liderar un front de partits independentistes, que podia fer com s’havia fet a l’època dels presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, ERC ha decidit al febrer de dividir l’independentisme.
Com ho ha fet? Era clar que només podia formar govern amb Junts, que deia voler continuar el procés, però ara se’n pot dubtar. En lloc de negociar amb ells, Pere Aragonès va parlar primer amb els antiindependentistes del PSC i dels Comuns. Trencament. Després, per obligar Junts a acceptar la seua línia i pressionar-los, va pactar un programa amb la CUP, amb qui no podia governar. Es veia car faltaven diputats. També se veia des del primer dia que el pacte no se podria complir car la CUP exigia que hi fos la via unilateral que no volia ERC. Això sí, només d’aquí dos anys, cosa que també significava que la CUP renunciava a la independència per un temps, com tothom. Sota la pressió del sotagovern, és a dir de l’aparell administratiu de la Generalitat afiliat a Junts o al PDCat, els més tebis de Junts amb Jordi Sànchez van pactar sense condicions amb ERC i Pere Aragonès, doncs van rendir-se, dient que ja veurien d’aquí dos anys, per amagar la seua pròpia renuncia. Tot queda clar. Cap partit a Catalunya vol la independència ara per ara.
En aquest joc de política politiciana fet per enganyar la gent i per amagar les intencions reals (el que se’n diu “la langue de bois” a França) és la CUP que més hauria de fer penitència i d’autoflagel·lar-se. Haurien de dir: Mea maxima culpa. Només ara, amb el cap d’any 2022, diuen que no s’arribarà a res amb el govern d’ERC. Els hi ha calgut un any per enterrar-se’n. Perer obligar el govern a se moure, diuen que faran oposició i el desestabilitzaran, cosa que pot posar ERC en els braços dels Comuns i del PSC.
Que a la CUP s’havien cregut les promeses del pacte que van firmar? Que són tant ingenus en política? Que no han vist que ells eren només la bola d’un joc de billar a tres o quatre bandes, car hi entraven també els Comuns. Aquests han fet aprovar el pressupost de la Generalitat i per tant els Comuns i Esquerra Republicana van tallar l’herba sota els peus de la CUP, que volia obligar el president Aragonès a fer concessions i van quedar acollonits?
De veritat tot ha estat negre?
L’any 2021 ha tingut algunes bones notícies i algunes victòries, sobretot a Europa, i un despertar d’una part de la gent, s’ha vist l’11 de setembre. Però no canvia la tonalitat general i grisa de l’any. Fins i tot l’ANC i Òmnium Cultural s’han tornat tous, ells tampoc no parlen gaire i el president d’Òmnium és amics de tothom. Veurem aquesta cara més rosa del 2021 una altra setmana.
Comentaris sobre un mapa
Esperi que perdonareu que dins una rúbrica d’actualitat us parli d’un mapa de Catalunya Nord que he dibuixat per Terra Nostra. Pot semblar autopromoció, i de fet ho és, encara que la raó sigui una altra. Ja m’havien fet preguntes sobre ell abans, i ara després que n’hagi parlat L’Indépendant.
Bàsicament me diuen, i de fet me retreuen: “Perquè has posat a un mapa de Catalunya Nord un tros de l’Auda, fins a Atsat, que no és del nostre departament, i tota la Baixa Cerdanya, que és a Catalunya? Que els vols annexar?”
Evidentment no és això, però en tinc una fart de veure que les divisions imposades pels Estats i que no respecten les regions històriques, hagin penetrat els nostres esperits fins al punt que nos sembli anormal de representar-les totes, i que els propis habitants no sapiguin quin era el seu passat.
Si mireu el mapa de “Catalunya Nord Pays Catalan” (és una aportació personal al canvi de nom del departament per País Català, nom pel qual vaig militar amb molts de vosaltres fa cinc anys), doncs veureu que totes les comarques de la Catalunya Nord actual són amb un color més pujat, de la mateixa intensitat a tot arreu. El Fenolhedès hi és perquè són amb nosaltres, al SIOCCAT, i van ser codemandants per Occitanie-Pays Catalan fa uns anys. Sem junts.
Però qui sap que el Fenolhedés històric anava fins a la vall de l’Auda i Atsat ? Per respecte per la gent del Fenolhedés dins el Pirineu Oriental els hi calia restituir, amb tots els noms i tots els detalls, amb el conjunt de la seua comarca. Això sí, amb un color més suau, el mateix però més clar, per marcar la diferència. He fet el mateix amb la Cerdanya, per les mateixes raons.
Us puc revelar una anècdota sobre aquest mapa. En Ramon Gual, els qui el coneixen saben que és molt pragmàtic i directe, me va dir: “Hauries de fer un mapa de Catalunya Nord, com vols, però que faci 50 per 70 cm, menys les vores, perquè la gent qui li agradi el puguin posar en una marc d’aquests que ja venen prefabricats”. Així he fet. Qui pot resistir a la lògica de Ramon Gual?
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1523/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-04-de-gener-de-2022