RADIO ARRELS – 28 juin 2022 – Chronique d’actualité 347
Au moment où se font les premières consultations des groupes parlementaires, la chronique ébauche ce qui peut se passer pendant les prochaines années, avec le jeu des divers acteurs, les positions des partis et la dissolution possible de l’assemblée. Sous les auspices de l’OPLC l’accord signé entre l’État et les collectivités prévoit à terme l’enseignement du catalan dans tous les établissements.
Com Nostradamus, parlem del futur de la legislatura
Ens retrobem en directe per tractar diferents temes d’actualitat i avui ens vols fer de Nostradamus. No?
Efectivament, preveure el futur. Avui no us vull comentar com sempre un esdeveniment que ha passat, sinó evocar el futur de la presidència i de la legislatura que comencen. Què pot passar d’aquí un any, cinc anys, sis anys? Ja veurem perquè sis anys. No és cert que passi el que us diré, però és possible. Jugarem junts a veure si serà això o no.
Ara per ara el president Macron ha prorrogat la primera ministre Elizabeth Borne. És el millor que podia fer, tot i que els polítics i els periodistes haguessin volgut que se mulli ja a designar un nou govern, és a dir donar-los matèria a fotre canya. Com que el parlament decidirà el 6 de juliol hi ha temps. A més, formar un govern sense esperar les consultes dels partits i dels grups parlamentaris no s’ha de fer. Si ho fes se cridaria al menyspreu dels electors i dels elegits. Per diversos tota llenya fe foc per a intentar desestabilitzar el president.
El Mélenchon continua la seua deformació de les realitats electorals, creant la base alimentària de les xarxes socials amb anàlisis esbiaixades. Ha instat el president de sotmetre’s a la legitimitat del parlament. Us vaig comentar la setmana passada que als meus ulls tots els elegits tenen legitimitat, independentment del percentatge de votants. Ara bé, si nos basem com ell sobre això, el president té més percentatge, doncs més legitimitat? I és el parlament que ara ell troba legítim?
n realitat si el govern del president Macron haurà de discutir les lleis cas per cas no és qüestió de legitimitat sinó senzillament perquè no té majoria absoluta. Seria el mateix si el parlament hagués estat elegit amb noranta per cent d’abstencions. Què s’empatolla el Mélenchon amb legitimitats que són i no són?
En el seu breu discurs de fa uns dies, el president Macron ha recordat de passada, com qui res, que havia estat elegit amb “une légitimité Claire sur un projet clair”. Ha constatat que tots havien d’aprendre (trad.): “a governar diferentment, amb acords de govern o cas per cas”. Pren doncs acta del resultat i l’assumeix. Per tant, sobre aquesta base podem fer hipòtesis i imaginar què pot passar durant aquest mandat.
Abans de començar no cal perdre de vista l’única certitud, inamovible per cinc anys: Emmanuel Macron és el president elegit i és el sol que no se mourà del seu lloc. Hi pot haver les pressions i les gesticulacions que vulgueu, és el sol que no se pot treure, quan ell pot treure tots els altres dissolent l’assemblea. El seu govern farà com podrà. Si hi ha bloqueig el president pot convocar noves eleccions Segons el resultat pot designar un govern dins la seua majoria o dins l’oposició si aquesta aconsegueix una coalició majoritària. Ara per ara li és impossible.
El president ha rebut els caps de partits. Això m’ha fet recordar la meua primera joventut quan el president de la República -que allavontes no tenia poder- feia consultes gairebé cada sis mesos per procurar recosir lligams per fer un nou govern, que cauria sis mesos després. Al meu parer no aconseguirà cap aliança i suposi que ell ho sap car tots els partits d’oposició, tots, han fet la seua collita de vots basant-se gairebé només amb l’antimacronisme. Fins i tot si alguns pactarien en altres circumstàncies ara, tan a prop de l’elecció, els seus votants no ho entendrien.
Doncs a partir d’ara, què pot passar?
La qüestió serà: què pot passar amb la confiança al govern o la moció de censura dels Insubmisos-NUPES. Si passa i cau el govern, aquest gestionarà els afers corrents. S’instal·larà una crisi car cap dels partits censors podrà liderar una altra majoria. Els partits seran desconsiderats, car una ampla majoria de l’opinió pública és satisfeta dels resultats i vol que se pugui governar amb acords. El que no s’ha volgut és un govern personalitzat com abans. És a dir que la gent no vol una crisi institucional, vol una certa estabilitat, però amb acords i pactes per edulcorar el presidencialisme.
Tots els partits ho saben i, amb les declaracions les seues ambivalents, queda evident que són espantats del que pot passar si hi ha una crisi que ells provocarien. Per exemple tots diuen que no volen acords de govern, però que votaran les lleis si el que se’ls hi proposa convé o va en bon sentit. Llevat dels Insubmisos tots, dels comunistes al RN, no volen provocar el caos ni que l’opinió els designi com a responsables. Tots semblen satisfets dels seus resultats electorals, siguin bons o no tant, però inesperats. Tots volen aprofitar una legislatura on tindran protagonisme car el govern Macron haurà de pactar cada llei i cada decisió. Fa molts anys que no els hi passava.
És molt possible que el govern se’n salli amb unes abstencions. No seran de la NUPES, o seria realment extraordi8inari si els Verds i els socialistes ho feien, és a dir si trencaven tan d’hora el cordó umbilical que els lliga a Mélencho9n. Però poden ser tot o part dels Republicans. També podrien ser del RN, tant per consolidar una legislatura on serien els reis com per posar l’esquerra i el president dins l’embaràs.
El Rassemblement National? Què vol dir?
En efecte, objectivament és Marine Le Pen qui té més interès a fer funcionar les institucions hi ho ha dit directament. Us diré com ho veig. Ella té el segon grup parlamentari de l’assemblea i no s’esperava ni a la meitat. Per tradició li toca una vicepresidència i de ser al cap de la comissió de finances, amb accés a les informacions més reservades. Si s’accepta és una normalització formidable i inesperada pel RN, un certificat de respectabilitat i un trampolí per la presidència de la República. Per això Marine Le Pen és tan moderada i precisament declara que vol fer funcionar les institucions, car les vol fagocitar des de l’interior.
Notem de passada que és la tradició de tots els partits d’extrema dreta, d’ara o del passat. Penetrar el sistema democràtic per controlar-lo i destruir-lo des de dins, o com a mínim modificar-lo sense retorn.
Ara bé se pot confiar la comissió de finances a un altre grup. El aquest cas podrien ser els Republicans. Seria allavontes un pacte o un acord de fet amb ells.
I després?
Si el govern supera la moció de censura, com poden ser els mesos i anys que seguiran? Molt moguts certament, car s’hauria de pactar tot. Dificultats per votar lleis, belleu immobilisme, amb a més el merder al carrer promès per Mélenchon, reclamacions dels sindicats pels salaris i malestar general pels preus que pugen i que pujaran almenys un any abans que la inflació se calmi, si és que se calmi. És un ambient que porta a terme a una dissolució i a noves eleccions.
És cert que tot això ho sap el president Macron. Per tant, com actuarà en la perspectiva d’eleccions repetides el 2023, que evidentment ell voldrà guanyar? Doncs d’una banda ha de fer evident el caos -tot dient que no el vol- i la impossibilitat de governar, fent caure la responsabilitat sobre els diversos partits un per un o tots alhora. D’altra banda ha de proposar les lleis que té previstes (menys les jubilacions que li posarien tothom en contra) i posar els partits davant de les seus responsabilitats: les volen o s’hi oposen per sistema?
Evidentment triant sempre els temes que tal o tal partits no pot refusar. Si són de la coalició NUPES i aproven, és una col·laboració que l’afebleix i la dissocia. Si són els Republicans o el RN, els posa a prova quan diuen que col·laboraran cas per cas. Tot això treu motius a l’antimacronisme i demostra als ciutadans que el president Macron és el sol en capacitat de mantenir el país en funcionament.
Algun exemple. El candidat Macron ha dit que volia més centrals nuclears i alhora desenvolupar les eòliques al mar. Els comunistes poden votar contra i els Republicans ho refusar? També ha dit que volia lluitar seriosament contra el canvi climàtic. Doncs proposa una llei de programació i mesures per canviar el consum d’energia. Els Verds poden no votar-la? Fins i tot els Insubmisos l’haurien de votar car la idea ve del Mélenchon quan volia sifonar els vots dels ecologistes. Una iniciativa europea, els socialistes i els verds l’haurien d’aprovar mentre els mélenchonistes s’hi haurien d’oposar. Etc.
Per tant proposar temes concrets que volen els ciutadans i que posin els partits d’oposició en contradicció amb ells mateixos o amb els electors. I anar tirant. Si funciona continua la legislatura. El proverbi diu: “Qui dia passa any empeny”. Si no funciona, dissoldre aquesta assemblea irresponsable i fer noves eleccions, a veure si se poden recuperar els quaranta escons que li falten.
A més aquesta nova assemblea duraria més que el quinquennat que s’acabarà el 2027. Posaria el futur president en una situació incòmoda: guardar-la un o dos anys amb una majoria que no és seua o tornar a dissoldre?
Ensenyar català a totes les classes
Comentaris sobre la situació parlamentària francesa. Vols reaccionar a l’anunci que s’ha fet que el català podrà arribar a tots els alumnes de totes les classes?
Ràdio Arrels ho ha comentat molt i ha penjat intervius a la seua Web, cosa que me dispensa de comentar-ho gaire. És una notícia que m’ha omplert de felicitat car se va cap a l final d’un camí i d’una lluita de molts des de fa exactament quaranta anys. És un acord marc entre institucions per oferir un ensenyament de català o en català a totes les classes de tots els establiments de la maternal al liceu. Preveu un conveni entre el ministeri i les col·lectivitats territorials per fer-ho realitat i trobar els finançaments.
És l’Oficina pública de la llengua catalana, dirigida per Pierre Lissot, que ho ha portat. Hi veig també la mà i l’empenta d’Alà Baylac, que presideix el seu consell científic, i de tots els companys i coneguts que fan part de l’oficina i dels seus consells. Els feliciti de tot cor i els hi doni les gràcies.
No vull ser aquest que troba pèls als ous però he de recordar que la creació fa cinc anys de l’oficina pel català va ser la última de totes les llengües regionals. El basc i sobretot el bretó la tenen des de fa desenes d’anys, i totes les altres molt abans que la nostra. Un acord i un conveni com aquest per ensenyar les llengües regionals a tots nivells han estat firmats per totes elles. Al final, més tard, ve el català. Millor que sigui fet, però perquè aquests frens?
És evidentment una qüestió política. L’Estat francès i els seus serveis tenen por del contagi de Catalunya i del seu desig d’independència a casa nostra. Frenen tot el temps que poden i atorguen quan no hi ha més remei. Però, perquè són més avançats al País Basc? Doncs d’una banda, dels batlles del departament fins a la regió, tots s’han mogut més i ho van voler. D’altra banda, si al País Basc dins l’Estat espanyol hi va haver ETA i hi ha sempre partits independentistes, per ara no han fet cap pas concret per mostrar que la volen, llur independència. És pura litúrgia. A Catalunya són actes.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1746/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-28-de-juny-de-2022