RADIO ARRELS – 14 décembre 2021 – Chronique d’actualité 319
Pour éviter un possible Oui, le gouvernement français a avancé le référendum d’une année. Avec l’abstention massive des indépendantistes kanakes et de leurs partisans le Non a gagné. On analyse la situation postcoloniale de Nova Calédonie et le récent contrôle des institutions de l’île par les indépendantistes.
Nova Caledònia no serà independent, però…
Comentarem la informació: s’ha confirmat, la Nova Caledònia no serà independent.
Els resultats han caigut diumenge. Amb l’abstenció massiva dels independentistes kanaks i dels seus partidaris, només quedaven els qui havien votat No als dos referèndums precedents. Ells van anar a votar i el No ha guanyat amb més del 96% dels vots expressats, però amb una abstenció massiva i només un 43% de votants. Eufòria dels antiindependentistes dins l’illa i a París alleujament pel govern.
Com que el resultat era cantat, la premsa no n’ha parlat gaire: en general la tercera o quarta notícia, fins i tot després de les gesticulacions de l’Anna Hidalgo, la que no volia cap primària quan va començar la seua campanya i ara la voldria. Cap debat a les cadenes que fan pujar com un allioli qualsevol notícia que pot generar interès, fins i tot anecdòtica. Res o molt poca cosa.
Però en realitat la cosa no s’acaba aquí i el que ha passat és molt revelador dels canvia a Nova Caledònia. Analitzant-ho ha arribat a demanar-me si ara els independentistes kanaks volien realment la independència, si ja havien renunciat a oposar-se a l’Estat francès i a la meitat de la població de l’illa, dita “loyaliste”, que ella també no canviarà de parer i pot fer l’illa ingovernable, ara precisament que l’independentisme kanaks la governa des de fa pocs mesos.
Per tant crec que val la pena analitzar el que ha passat. El govern francès tenia por de desordres i de violències. Per això havia desplaçat dos mil gendarmes i policies, a qui s’ha regalat un viatge exòtic. No sé si se’ls hi ha deixat passar un banyador abans de tornar a casa. Però no ha passat res, la demostració de força no era al carrer, era mitjançant el boicot del vot. La generació kanaka actual no segueix la línia dels seus pares que havien pres les armes i obligat així el govern francès a passar els acords de Nouméa que preveien el referèndum.
Nova Caledònia és el tema d’actualitat: analitzem els resultats.
Els resultats de diumenge només tenen interès si se comparen als dels dos altres referèndums. Al novembre del 2018 la participació va ser alta, del 81%, i el Sí va tenir un inesperat 44%. Dos anys després, com previst en els acords i sempre sota la vigilància d’observadors de les Nacions Unides, el segon referèndum va tenir una participació encara més alta, amb un 86% i un quasi 47% de Sí. S’especulava si al tercer referèndum s’aconseguiria el 50%. Era molt possible. Com que la població d’origen kanak és només d’un 41%, això vol dir que una part creixent dels altres habitants havien basculat ca a l’independentisme. Podia preocupar de debò el govern francès. A més tot deixava veure que la progressió continuava.
El tercer i últim referèndum s’havia de fer doncs dos anys després, el 2022. El govern francès l’ha avançat d’un any, amb el pretext que no havia de coincidir amb les eleccions presidencials. És una fal·làcia car aquestes eleccions són a l’abril, les eleccions legislatives al juny i els dos referèndums precedents a l’octubre i al novembre. No hi havia cap raó objectiva d’avançar el tercer car no les trepitjava, llevat d’una: evitar que el Sí guanyi.
El resultat per les tres províncies és encara més significatiu. Al sud on hi ha la capital Nouméa, les tres quartes parts de la població i la majoria dels no- canacs, la participació va ser del 60% quan era del 87% l’any passat. Significa doncs que l’independentisme hi representa el terç dels vots. Però al nord i a les Illes Loyauté, de majoria kanaka, l’abstenció va pujar al 83 i al 95%. És un boicot gairebé total.
Un referèndum ben diferent segons que voten kanaks o caldoches…
Als mitjans de comunicació a França s’ha presentat el vot com una oposició entre kanaks i caldoches (és el noms que donen als descendents dels colons i d’una manera general als que venen de França), presentant aquests com a majoritaris. No és exactament això, ni de lluny. Se sap amb precisió des del cens del 2019. A Nova Caledònia les coses passen d’una manera molt estranya, que no se pot ni imaginat a la França metropolitana. Per exemple quan a Catalunya Nord i altres regions amb llengües regionals se va demanar a l’INSEE que hi hagi dins el qüestionari del cens una pregunta sobre les llengües parlades, se va refusar car era “une atteinte à l’égalité des français”.
Doncs a Nova Caledònia el que és impensable est à passant: al cens, per derogació, s’admet de demanar el grup ètnic, doncs la raça, a cada persona. Per tant la gent s’ha de definir. És la base mateixa de l’apartheid, tant criticat a França quan se tracta de Sud Àfrica. A Nova Caledònia se compten els indígenes (com diuen encara avui dia els europeus descendents d’un poblament que només va començar a finals dels segle XIX). Els resultats són que sobre 271.000 habitants el 41% són kanaks, com hem dit, doncs minoritaris en el seu país. Els “europeus”, manera de no dit blancs, són comptats amb els criolls -les métis- i sumen junts el 35%. Ells tampoc no són majoritaris, contràriament als que diuen les televisions i ràdios franceses. Els 24% restants són població vingudes de les illes del Pacífic, d’Àsia i els no declarats. És dins aquesta última població que creix també l’independentisme.
Al Canal 27 de la televisió, el de France-Info, vaig veure diumenge a la nit un presentador reaccionar fort cada vegada que un dels experts convidats parlava de descolonització o de situació postcolonial. Per ell no podia ser car França només hi tenia només ciutadans, ni colons ni colonitzats. Doncs sí, la situació a Nova Caledònia és encara colonial. Així és classificada l’illa per les Nacions Unides que la posen amb els territoris a descolonitzar.
Pitjor, les mentalitats i les situacions socials ho demostren, com també els intervius que he sentit. Els kanaks tenen la meitats dels recursos dels altres habitants. Només el 6% dels seus fills i filles van a la universitat, contra el 70% per les altres comunitats, com a França. Se parla sempre d’indígenes i no de francesos autòctons. Hi ha molt pocs casament mixtos. És una separació de fet de dues poblacions, la d’origen i la vinguda de fora, la que té una situació econòmica i social més baixa i la que és beneficiada pel seu origen i pel sistema. Se’n diu una situació real apartheid, o si voleu una situació postcolonial característica.
Quina és doncs ara la situació política?
Molt interessant i nova. La presa de consciència kanaka i de la seua força avui està feta. És la conseqüència dels resultats més alts que previst dels dos primers referèndums. A més els acord de Nouméa preveien una assemblea territorial i un govern on hi hagi representació de tots els partits, els kanaks com els “loyalistes”. Després de molts anys d’hegemonia caldoches, a les eleccions del 2019 un kanak independentista ha estat elegit president de l’assemblea territorial, Roch Wamyton, un dels firmant dels acords de Nouméa. A mitja legislatura, després d’una dimissió col·lectiva, les eleccions de febrer 2021 han confirmat la progressió i al juliol del 2021 és un kanak que per primera vegada presideix el govern, Louis Mapou. Els dos són elegits independentistes de la província sud.
Per tant, s’entén perquè els independentistes volien esperar la data normal de la tardor 2022, per consolidar-se i aprofitar de la seua posició de governants per fer més adeptes. També, per la mateixa raó s’entén perquè el govern francès volia avançar el referèndum, és per a evitar una situació de victòria del Sí o un empat, que equivaldria al mateix.
Demanar l’abstenció era una jugada arriscada que feien els independentistes kanaks, car si una part dels seus participaven podien perdre molta força política. Però l’abstenció ha estat forta i el seu increment correspon exactament al vot Sí del 2020. Per tant han demostrat el domini que tenen sobre la seua gent i el seu pes real. Exactament com si fos un vot. És una posició de força per a negociar altra cosa, un altre sistema i unes altres competències, que inevitablement França els hi haurà de donar. Seran en posició d’aprofitar-ne car ja controlen les institucions territorials.
Per la seua banda França necessita més que mai conservar la Nova Caledònia. Primer perquè produeix 8% de la producció mundial de níquel, que interessa molt la Xina, que ja en importa la major part, car és un metall estratègic, pels acers especial i sobretot ara car és indispensable per fer bateries per les votures elèctriques. A més de l’àrea marítima que en depèn, en el context tens en el Pacífic entre Xina, Estats Units i Austràlia, quan aquests i el Regne Units procurem marginar-hi França, la possessió de Nova Caledònia és primordial. Ja durant la segona guerra mundial la van fer servir com a base d’aprovisionament per totes les operacions contra el Japó. És dir la seua posició estratègica.
D’aquest referèndum, què n’ha dit el president Macron?
El president Macron, que com se sap no és cap burro i sap analitzar les situacions, ho ha reconegut immediatament, en una al·locució el diumenge mateix. Primer va constatar: “La Nouvelle Calédonie reste française”, és a dir he guanyat, he complert els acords de Nouméa, s’ha acabat la comèdia.
Però de segon constata que la societat de l’illa és molt dividida, com ho han demostrat tant els dos primers referèndums com l’abstenció política massiva al tercer. Els partits independentistes han declarant que contestaran el vot, probablement prop de les Nacions Unides. No crec que canviï la posició de la França no que provoqui un quart referèndum. Però serà per ella una molt mala imatge sobretot en el context actual dins l’Oceà Pacífic de tensions amb Xina i amb la presidència francesa de la Unió Europea.
Per tant el president Macron ha de “lâcher du lest”. És la tercera cosa important que ha declarat, el que anomena “un nouveau projet”, és a dir donar més competències, o fins i tot passar a un estatut d’associació, com se n’ha parlat pocs dies abans del referèndum. Només s’esperava el resultat, no pas del No a la independència, car era cantat, sinó de l’abstenció. És ella que ha guanyat i que obliga França a canviar el joc. Belleu és això que esperaven els partits independentistes kanaks.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1497/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-14-de-desembre-2021