RADIO ARRELS – 9 mai 2018 – Chronique d’actualité 86 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
L’USAP est championne de Pro D2 et monte en première division. Tout le stade de Toulouse était sang et or, car le rugby est une des composantes de l’identité catalane, avec une grande capacité intégratrice. L’Alliance pour les Libertés en Catalogne réclame les libertés et les droits démocratiques en Catalogne, et s’étendre à toute la France. Avec l’investiture d’un président, Carles Puigdemont veut rendre plus évident que l’État espagnol ne respecte pas le résultat des élections.
L’USAP és campiona
Molts temes d’actualitat avui que volem posar endavant i començarem amb l’USAP.
L’USAP és campiona de Pro D2 i puja en primera divisió, en TOP 14, com diuen ara. Diumenge vam assistir a un partit esplèndid, amb una segona part on els davanters van dominar la mêlée de Grenoble – que eren pas palpalloques, com diu la cançó de Jordi Barre – i els van rebentar. Molts assaigs i també un bon joc obert. Al final, un 38 a 13 sense discussions. A l’inici vaig veure els jugadors de l’USAP contractats, van fer faltes i perdien pilotes. Però al cap d’un bon moment, belleu un quart d’hora, quan Grenoble ja manava, va arribar la primera mêlée i van prendre confiança, car van fer recular el pack advers. Per jo és el moment on se va capgirar el partit.
Tot l’estadi de Tolosa era sang i or, amb un ambient extraordinari. Realment, l’USAP té molt bons seguidors. Després de la victòria, vaig sentir a la ràdio i llegir al diari que jugaires i dirigents d’altres clubs del TOP 14 deien que eren contents car trobaven a faltar l’USAP i el seu públic. M’ho crec car, a tots els partits que he vist aquest any, no hi ha una afició semblant a la de Perpinyà. I que se reivindica catalana. El rugbi, el 15 o el 13, és un dels components i refugis de la identitat catalana, amb una gran capacitat integradora, car s’hi veia gent de tota mena, com ho és també el Barça a Catalunya. Un cop més vaig comprovar que els comentaristes de la televisió i de la ràdio deien “les Grenoblois” o “les Alpins”, i deien sempre “les catalans” i no pas “les Perpignanais”. L’aspecte identitari de tota la gent i d’un país és tan evident que contamina tot i tothom.
Ara bé, mentre mirava el partit a la televisió – car un fill meu abonat no m’havia pogut aconseguir una entrada – pensavi en els quatre anys de purgatori en segona divisió, de dificultats i de desencís dels suporters. Recordavi que fa quatre anys, quan vam baixar en segona divisió, l’USAP va perdre molts jugadors que van marxar, però sobretot va perdre molts seguidors i abonats, tot i que el preu dels abonaments va baixar molt. A Aimé Giral sovint hi havia mitja entrada. Per tant, a més dels jugadors, del president Rivière i del seu staf, vull retre homenatge als seguidors que no van defallir, als que van continuar a anar a l’estadi, que hi van creure i han ajudat a portar el nostre equip a la primera divisió, que és la seua. Si seu d’aquests, vosaltres que escolteu, que no heu deixat caure el vostre equip, enhorabona ! Esteu recompensats per la vostra fe, car és la vostra victòria.
A l’estadi de Tolosa, la marea sang i or dels usapistes durant la remesa del planxot (font: lindependant.fr, 06/05/2018)
Ara toquen la festa i els reclutaments. Crec que gairebé tots els jugadors poden continuar en TOP 14, molts s’ho mereixen. Mes cal pas amagar que l’any vinent serà pelut, car se caldrà adaptar a un altre nivell.
Ahir dimarts hi havia festa grossa al peu del Castellet, a la Plaça de la Victòria, que mereixia el seu nom, amb una victòria que ella no ha fet cap mort, car per l’altra, la de 1918, més de 13.000 nord catalans hi van deixar la pell. El grup Al Chemist va posar ambient, com cal i com sempre, i els jugadors van rebre l’ovació que se mereixien. N’he vist alguns que des de l’entarimat filmaven la plaça, les vores de la Bassa i els ponts plens de gent que els aclamaven, per recordar l’ovació que rebien. Me deia que a Catalunya Nord ni els partits polítics, ni els sindicats no poden reunir tanta gent a una manifestació. Només ho poden aconseguir l’USAP i el rugbi, amb una afirmació identitària que alguns trobaran belleu superficial, però que és real, integradora i orgullosa del que és.
La creació de l’ALC
No és cada setmana que parlem d’esport en aquest espai amb Joan Becat. Avui ho fèiem després de la victòria de l’USAP. Tenim més temes a comentar, com la creació de l’Aliança per les Llibertats a Catalunya.
Dimecres passat al cinema Castellet – el de veritat, tocant al Castellet i a la Passejada – es va fer la reunió constitutiva de l’ALC, l’Aliança per les Llibertats a Catalunya. El seu objectius és reclamar les llibertats individuals i col·lectives, els drets fonamentals i democràtics a Catalunya, que l’Estat espanyol està vulnerant i negant, posant-se ell mateix a fora dels Estats realment democràtics. A més de la solidaritat amb els catalans del sud, l’objectiu és aplegar ciutadans francesos de tot França per fer canviar la posició del seu govern, no perquè se mulli per Catalunya, sinó per defensar els drets de l’home que és, diuen, la vocació de França.
Els iniciadors de l’ALC són la Renée Soum, que no se cansa mai quan se tracta de defensar les llibertats i la dignitat del país, com ho va fer contra Occitània, acompanyada de Pere Manzanares i de Robert Marty. Els primers adherents formen la mesa, de manera molt democràtica – qui arriba primer passa primer – , i molta gent era present i s’hi va adherir. Hi trobem François Calvet, Pascal Farines, Pere Esteve, Francis Manent, Jaume Taurinyà, Annabelle Brunet, Marie-Pierre Sadourny… Hi he vist Hermeline Malherbe i també Joan Pau Alduy i molts altres, coneguts o anònims.
La sorpresa agradable va ser la projecció d’un missatge vídeo de president Carles Puigdemont, en català i en francès, on va agrair l’ajuda i va donar les línies del combat comú car, ara, no és més solament un cas català, és la defensa de la democràcia a Europa i dels seus valors, car el que passa amb impunitat a Catalunya i a Espanya pot passar d’ara endavant a qualsevol lloc de la Unió Europea.
La tàctica Puigdemont
Feies referència a Carles Puigdemont. En voldries parlar més, ara.
De la llei de presidència i de la tàctica Puigdemont, del que passarà aquesta setmana i la següent. Després d’acceptar les delegacions de vot dels diputats a l’exili Comin i Puigdemont, el parlament de Catalunya ha aprovat divendres la llei de presidència, que permet la investidura sense la presència del candidat – o més ben dit amb la seua presència telemàtica. El dia mateix el govern espanyol, que segueix tot el que passa a Catalunya i li va al darrera, la recorre davant el Consell d’Estat i, amb el seu vistiplau immediat, l’envia ahir al Tribunal Constitucional. És a qui anirà més de pressa, o el parlament per a investir Carles Puigdemont, o Mariano Rajoy que ho vol prohibir.
Mentrestant, a Berlin, el president Puigdemont rep la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, i aposten per la República. Dies després rep també Marcel Maurí, el vicepresident d’Òmnium Cultural, i els diputats de Junts per Catalunya. Confirma que se presentarà i garanteix un candidat per les dues voltes previstes els 14 i 16 de maig. Per tant ara se veu clarament quina és la tàctica del president Puigdemont des de fa mesos. Vol fer evident a Catalunya, i sobretot a Europa i al món, que el govern i l’Estat espanyols no respecten el resultat de les urnes.
Només un detall que té la seua dosi de revenja: el parlament de Catalunya forma una comissió parlamentària d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155, és a dir sobre l’actuació del govern espanyol. Té el seu toc de sal.
Acabarem aquesta crònica amb una anècdota que ens vols fer arribar.
Us he acostumat a les anècdotes dels membres del Partido Popular o del govern espanyol que, segons les circumstàncies demostren la seua tonteria o la seua ignorància. Doncs aquesta setmana veurem quina barra, quina cara dura poden tenir. Us recordeu d’aquest eurodiputat del PP, el senyor González Pons, que va escriure fa poc una carta a tots els diputats i funcionaris europeus per queixar-se de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein, on mostrava la seua ignorància del federalisme ?
Doncs n’ha fet una altra. Ha dit al parlament europeu que la Unió Europea no pot acceptar les eleccions de Veneçuela perquè “hi ha presos polítics” i que “els partits no hi poden concórrer en igualtat de condicions”. Increïble però veritat. És cínic o no veu que és també el cas d’Espanya, on hi ha presos polítics i on la campanya per les eleccions del 21 de desembre se va fer en desigualtats de condicions ? Si ell, del Partido Popular, considera que no hi ha democràcia ni llibertats bàsiques a Veneçuela, doncs fa evident que Espanya és dins el mateix grup d’Estats coercitius i pirates.
Tan clar com això. Moltes gràcies.