RADIO ARRELS – 4 octobre 2016 – Chronique d’actualité 3 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
L’indépendance de la Catalogne conditionne toute la politique espagnole, jusqu’au point où le PSOE se brise et préfère laisser le gouvernement pour cinq ans à la droite plutôt que de parler d’un pacte avec les députés indépendantistes catalans. Cette crise fait apparaître deux Espagne, celle qui encaisse et celle qui paie. Le souhait d’indépendance de la Catalogne bouleverse tout, jusqu’au Pays Basque, qui a peur pour ses privilèges financiers.
La crisi del PSOE
Quina és la situació política a l’Estat espanyol ? Ja vam començar la setmana passada. Avui parlarem de la crisi del PSOE, que ha ocupat moltes pàgines de diaris.
Mostra una cosa que probablement tothom sap, que actualment no hi ha programes polítics espanyols, no es parla de quina política econòmica, quina política social, es parla de corrupció perquè els partits són corruptes fins al moll de l’os, es parla únicament de qui governa, si serà el Rajoy o no, mes es veu que Catalunya és al mig de la política espanyola. Ho diuen una mica d’amagat, no gosen parlar-ne, però és la independència de Catalunya que condiciona tota la política espanyola, fins a un punt que és absolutament impressionant: el PSOE se trenca per saber si es pactarà un referèndum amb els independentistes o no. Prefereixen deixar el govern per cinc anys a la dreta – una dreta espanyola que és molt dura i molt a la dreta -, més que procurar fer un pacte amb un referèndum o no, però en tot cas parlar-ne. Només parlar-ne provoca el trencament del segon partit d’Espanya. Vol dir que Catalunya és exactament al mig del debat.
Hi és per dues raons. Una és perquè és el tema principal: és el ser o no ser per Espanya. L’altra és que la població de Catalunya fa que tingui uns quants diputats, i que el nombre de diputats independentistes, d’Esquerra Republicana i del nou Partit Demòcrata Català, l’ex-Convergència, és suficient per a bloquejar qualsevol majoria que se faria sense ells.
Actualment, el PP i Ciutadans han fet un pacte per la presidència de Mariano Rajoy, però necessitarien l’abstenció del PSOE.
És aquest el tema, i la divisió del PSOE ve d’això. Hi ha hagut una revolta interna del que anomenen els barons. De fet són els caps de les federacions regionals, siguin els caps actuals o els caps històrics, com el Felipe González. El que és interessant dins aquest tema és que hi ha, meitat/meitat, els que volen pactar amb el PP, per deixar-lo governar, i els que com Pedro Sánchez deien que no. Finalment aquest ha dimitit.
L’interessant és veure qui és per i qui és contra. Si es fa un mapa per regions autònomes és clavat. Són contra Pedro Sánchez, doncs contra la independència de Catalunya i per que governi el PP amb l’ajuda del PSOE: Andalusia, Castella, Extremadura, Astúries, Aragó. S’hi barreja el País Valencià, que sempre han estat una mica piocs, perquè és una de les regions que més paga per Espanya, com Catalunya, que tenen un nivell d’inversions molt inferior a la mitjana espanyola i de lluny, com Catalunya, i malgrat tot són amb el PSOE per l’Espanya eterna. Amb l’excepció de Galícia, són tots els que cobren més. És a dir que és l’Espanya que cobra contra l’Espanya que paga. Les federacions del PSOE que veuen que es podria pactar, que es podria trobar una solució, potser no un referèndum sinó una solució financera, és a dir alguna cosa que tranquil·litzi, doncs aquestes són de les regions més riques, que paguen per l’Estat espanyol.
Es pot dir que hi ha dues Espanyes …
La que cobra i la que paga. L’Espanya immòbil, controlada pel PP o el PSOE, però el PSOE conservador, i la que, diguem-ho d’aquesta manera, és més evolucionada, és més acostumada al pluralisme, a tenir partits regionalistes o independentistes. Per tant, tot i sent contra, saben que no són el dimoni, com diuen els primers, i que per tant alguna cosa s’hauria de fer. És a dir, els que serien disposats no a la independència de Catalunya sinó a solucions polítiques, i els que no ho volen i doncs … mà dura, represàlies i Catalunya aquí es queda. És clavat, és més o menys el mateix mapa que a l’època franquista, no ha canviat el fons dels pensaments a Espanya.
En aquest panorama hi ha algunes particularitats, al País Basc per exemple.
El País Basc i Navarra tenen un sistema de finançament diferent de totes les altres autonomies, molt més favorable i que el dispensa de la solidaritat financera amb la resta de l’Estat. Fixem-nos amb la declaració d’una màxima dirigent del Partit Nacionalista Basc, un partit de dreta moderada, nacionalista però no independentista, almenys ara per ara, i que governa des de l’inici de la democràcia. Ha dit aquesta setmana que si Catalunya és independent el País Basc perdrà el concert econòmic que és al seu avantatge i, per tant, que haurà de pagar per les altres autonomies. Vol dir que tenim també els bascos contra Catalunya. Això s’ha vist amb el precedent govern Rajoy, car havien permès la seva investidura, abstenint-se, per quatre diners. Se sap que són egoistes, totalment. Tot sovint es diu a Catalunya: « Són per la independència, sem els bascos i els catalans junts … ». Sí, a nivell de sentiment de poble, però a nivell pràctic i de manera descarada, són contra Catalunya. Per raons de diners.
Cal saber que, a tot Espanya hi ha el que se’n diu el règim comú, un sistema de finançament amb pagaments i cobraments dels uns i dels altres: els que són dits més rics paguen més i els altres cobren més. És el fons de solidaritat, però una solidaritat exagerada. El País Basc i Navarra són a part i no hi participen: tenen el concert econòmic, que és un acord bilateral que ve del franquisme. En efecte, sota la República i abans, el País Basc tenia furs, privilegis financers. Són ells que cobraven l’impost, es guardaven la seva part i donaven a l’Estat la part sobrant. Quan hi va haver la insurrecció franquista el 1936, Navarra amb els seus Requetés va prendre el partit de Franco i el País Basc el de la República. Franco va mantenir aquests furs per Navarra i els va suprimir pel País Basc. Quan va tornar la democràcia, el País Basc els va reclamar també i els té encara avui.
El resultat és impressionant. Si es mira el finançament per habitant de les autonomies, és a dir els diners que tenen a disposició per més o menys les mateixes competències, la salut, l’escola, l’economia, les infraestructures, si 100 és la mitjana d’Espanya, el País Basc i Navarra són a 141 i a 137. Després i molt lluny, entre 105 i 115, hi ha tots els que cobren i que no volen la independència de Catalunya, és a dir Extremadura, Aragó, Castella, Cantàbria, etc. Per sota, amb 95, és a dir per sota de la mitjana i amb un finançament d’un terç menys que els bascos, hi ha Catalunya. Vol dir que Catalunya, la regió més rica d’Espanya, que paga més de la meitat del diner redistribuït a tots, un cop que se li ha puncionat molts impostos per repartir als altres (és el dèficit fiscal), se troba per sota dels que són dits pobres i que tenen més diners a gastar que no pas Catalunya, que es troba a la cua. I els bascos tan tranquils amb molt més que tothom i sense posar la mà a la butxaca. És a dir que el desig d’independència de Catalunya ho trasbalsa tot, fins i tot al País Basc.
Represàlies contra el president Mas
La noticia del dia és també la demanda de la justícia espanyola de deu anys d’inhabilitació de l’antic president Artur Mas.
És absolutament xocant. Una qüestió política – calia o no calia un procés participatiu a Catalunya ? – passa al tribunal. Cal saber que els judicis i les multes, fent pagar molts diners per qualsevol falta petita per eixugar qui és contra ells, és la tècnica dels règims totalitaris contra la seva oposició. És el que ha fet el franquisme, és el que fa el president Putin actualment a Rússia, és el que fa avui dia el govern espanyol.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 04102016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat