RADIO ARRELS – 4 décembre 2017 – Chronique d’actualité 116 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Quatre prisonniers politiques catalans sont en grève de la faim pour protester contre le blocage de leurs recours, qui interdit qu’ils aillent devant le Tribunal Européen des Droits de l’Homme. Les leadeurs actuels des gilets jaunes sont plus radicaux et la violence plus présente dans les manifestations. Les tentatives de négociation échouent et les conséquences économiques s’accroissent.
Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn en vaga de fam
Comencem amb una de les notícies d’aquest inici de desembre, la vaga de la fam de quatre consellers empresonats.
Jordi Sánchez i Jordi Turull són en vaga de fam des de fa tres dies. Aquesta nit s’hi van afegir Josep Rull i Joaquim Forn. És una vergonya per Espanya que presoners polítics se sentin obligats d’arribar a aquests extrems per se fer sentir i obtenir la justícia que li denega el sistema judicial espanyol. Fixeu-vos que no són en vaga de fan per obtenir la seua llibertat condicional. No. Ho són per que la justícia espanyola els tracti com els altres presoners i no bloquegi els seus dossiers. Sembla increïble però és així. Us ho expliqui, perquè la cosa és enorme i xocant.
Van entrar a la presó fa més d’un any i, al novembre del 2017, van dipositar un recurs d’empara, és a dir de protecció, per tal que se garanteixin els seus drets. Des d’allavontes en van presentar set més, o sigui un total de vuit. I no tenen encara cap resposta del Tribunal Constitucional. Cal sapiguer que la doctrina d’aquest tribunal és de donar una resposta en trenta dies. Doncs en fan 368 i no han estat tractats. Bloqueig total.
Per tenir elements de comparació, us recordaré el cas d’aquests catorze militants d’extrema dreta que van assaltar davant de les càmeres de televisió el centre cultural Blanquerna de la Generalitat a Madrid, on se feia una recepció. Ho vaig evocar en la crònica de l’1 de desembre del 2017, fa tot just un any. Doncs ells també van ser posats en presó preventiva. Van dipositar un recurs d’empara prop del mateix Tribunal Constitucional. Per aquests militants feixistes el tribunal no va trigar més d’un any com pels presos catalans, ni trenta dies com és habitual, sinó quatre dies. Ho heu sentit bé, van deliberar al cap de només quatre dies, van acceptar el recurs i els inculpats val sàller el llibertat. Se veu que a Espanya val millor ser un delinqüent sexual, com per la “manada”, o un militant violent d’extrema dreta, que ser un pacifista català.
Hi ha belleu un inici d’explicació o, si voleu, unes grans coincidències. En efecte, resulta que un dels ultradretans violents, el que manava, és el cunyat del general Pedro Méndez de Vigo. Us ha parlat d’ell l’any passat: és el director de la fundació de monestir de Sixena on van anar a parar les obres d’art espoliades del museu de Lleida, per ordre del seu germà, el senyor Iñigo Méndez de Vigo, que era allavontes ministre d’educació i cultura del govern de Mariano Rajoy. En traureu les conclusions que voldreu sobre la justícia espanyola, però per jo són molt clares.
Hi ha un últim punt a aclarir per entendre perquè els presos polítics catalans fan vaga de fam. Per quina raó el Tribunal Constitucional bloqueja els recursos d’empara? Doncs perquè els presos no puguin portar el seu cas davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, car cal primer eixugar totes les possibilitats de recurs dins el seu Estat. Per tant, bloquejant-los no podeu anar prop del Tribunal Europeu, que molt probablement condemnaria Espanya, com ho demostren les sentències dels tribunals de Bèlgica i Alemanya. Heu de saber que fins i tot jutges i polítics espanyols se burlen del patiment dels presos polítics catalans, dient el substància: “que se’ls jutgi, que se’ls condemni i que se podreixin a la presó durant anys”.
No me cansaré de repetir que l’Estat espanyol vulnera els drets humans i democràtics, que té una justícia política que no respecta les seus pròpies regles o, dit d’una altra manera, que me recorda exactament el que passava fa més de quaranta anys sota el règim franquista.
Si voleu expressar la vostra solidaritat amb els vaguistes de fam podeu anar sobre internet a “vagadefam.cat”. Us encoratgi a fer-ho. Poca cosa podem fer, però almenys la solidaritat.
Les armilles grogues se radicalitzen
Aquest era el primer punt a tractar, i no dels menys importants. Malauradament en podrem parlar a les pròximes setmanes. Les armilles grogues continuen fent parlar d’elles.
Era una hipòtesi en la crònica de fa dues setmanes i, tristament, s’ha produït dissabte. Quan un moviment dura, els elements més determinats s’acostumen a radicalitzar. Suposi que tots heu vist imatges de les manifestacions a París i a altres ciutats. A París van ser batalles campals als carrers i bulevards al voltant dels Camps Elisis. Trencadisses, molts cotxes cremats, pillatge de magatzems, fins i tot s’ha calat foc a immobles privats. Sempre me malfiï de les imatges de les cadenes de televisió d’informació en continu, que cerquen el sensacional, però la visió dels carrers l’endemà no deixava cap dubte sobre la realitat d’una gran violència. Impressionant i lamentable.
He sentit intervius d’armilles grogues que justificaven la violència dient que la culpa la té el govern car no ha dimitit ni canviat de política. Per jo no és veritat, siguin quines siguin les faltes del govern. Ha fet un error d’apreciació i ha procurat deixar podrir el moviment, però els responsables de les violències són sempre qui les fan. En contrapunt d’aquesta deriva, pensi a la població de Catalunya, matracada i malmesa l’1 d’octubre de l’any passat i que s’ha quedat sempre pacífica, utilitzant com arma la no violència. Belleu perquè són majoria real dins el carrer i el país i no grups reduïts, com passa a França, on hi ha una tradició de violència ben arrelada. Només cal veure la història de l’últim segle.
Hi havia més tranquil·litat a la major part del territori i a Catalunya Nord, llevat d’incidents puntuals. Però veig l’inici d’aquesta deriva violent a ciutats de província com Tarbes, Charleville o Narbona, on fa difícil creure que són elements exteriors que en són responsables i no pas les armilles grogues. També, entre els més de sis cents detencions a París hi ha una ampla majoria d’armilles grogues, que no sé si escalfats per l’ambient o vinguts expressament de província per afrontar-se amb la policia. És cert que a París s’hi barregen “casseurs” i extremistes de dreta i d’esquerra.
Veig que se repeteix cada vegada més, sobretot dins la boca dels líders dels partits polítics desfasats, que les armilles grogues són el poble, com ells mateixos ho afirmen. No m’ho crec. Són una part no majoritària encara que significativa del poble, però no representen el poble en el seu conjunt. Ell, el poble, s’expressa amb les urnes que, en democràcia, són la sola mida de la legitimitat com de les oposicions.
Sembla que s’entra en una fase de negociacions. El president Macron intenta de fer entrar en el joc els cossos intermediaris que ha marginat o castigat durant un any, els partits polítics, els sindicats, les patronals. No sé si trobarà interlocutors dins les armilles grogues. Llurs reivindicacions són realment diverses. Tinc a la mà un paper que les armilles grogues han distribuït al giratori de l’entrada sud de l’autoruta a Perpinyà. Hi veig les taxes sobre els carburants, la CSG, l’electricitat, però també les mútues, els “acquis sociaux”, el treball i més coses, de les més puntuals a les mes generals, com una llista a la Prévert. La major part haurien de ser objecte de mesures legislatives i demanarien un cert temps si se volen fer, i per discutir-les caldria interlocutors. Per tant no se poden decidir dins l’immediat. Cosa que fa pensar que podríem les festes de Nadal i de cap d’any i més enllà amb moviments reivindicatius.
La novetat per jo és que els sindicats se comencen a moure. Ells, segur, posaran al davant reivindicacions concretes com els salaris, les càrregues socials o els contractes de treball, és a dir punts negociables.
A Catalunya Nord les conseqüències econòmiques dels bloquejos són considerables. Cal tenir present que sem un departament pobre, un departament castigat. Les armilles grogues ho són també, de castigats, per la vida i pel sistema econòmic tal com és, tal com us ho vaig caracteritzar la setmana passada. Però assistim a una espiral que dona el vertigen on, per manifestar-se, els castigats pel sistema castiguen encara més un departament ja castigat i els seus habitants que, majoritàriament, suporten el seu moviment. Doncs de què serveix?
Josep Borrell i la diplomàcia
Acabem amb un duet, Josep Borrell i Pedro Sànchez.
Josep Borrell és indubtablement el rei de la diplomàcia. De la mateixa manera que els reis són un anacronisme i fora de context, Josep Borrell és un diplomàtic molts curiós, que en fa cada vegada una de més grossa o més insòlita. Ja us havia comentat la demanda de Josep Borrell prop del govern belga per que intervingui contra la seua pròpia justícia, com els polítics espanyols ho fan amb la seua. Fracàs. Després va treure l’acreditació diplomàtica al representant de Flandes a Espanya. Ni Flandes ni Bèlgica no ho van acceptar.
Últimament se va oposar al Comitè Olímpic Internacional a propòsit d’atletes kosovars que no van poder participar a competicions a Espanya per falta d’autorització d’entrada. Cal saber que l’Estat espanyol no reconeix Kosovo. El COI ha amenaçat Espanya de boicot si no reconeixia les federacions esportives kosovars. El ministre Josep Borrell contesta que no s’ha refusat res car no s’ha demanat cap autorització. Quina cara dura! No reconeix Kosovo, quan la Unió Europea té relacions amb aquest nou Estat i l’ajuda. El senyor Borrell considera doncs que sempre fa part de Sèrbia. Per tant, com que els kosovars no se consideren com a serbis, Espanya no els coneix.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/202/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-04-de-desembre-del-2018