RADIO ARRELS – 30 août 2022 – Chronique d’actualité 355
On évoque les activités i la participation à la 54ème UCE. Une partie de la Catalogne avant 1659 et ensuite avec des noms inadéquats, le post-mai 68 han mis un nouveau nom, Catalogne Nord. Reste à rebaptiser le département.
Una Universitat Catalana d’Estiu d’un nivell excepcional
Per començar ens vols parlar de la Universitat Catalana d’Estiu, per tu aquest any d’un nivell excepcional.
La Universitat Catalana d’Estiu de Prada s’ha acabat en foc d’artifici amb la conferència de la presidenta suspesa del parlament de Catalunya Laura Borràs sobre els límits del parlamentarisme. Sap de què parla i ha estat seguida per tota la premsa, les ràdios i televisions de Catalunya. Havia reservat a l’UCE, on havia vingut altres anys, la seua primera intervenció pública des de que la mesa del parlament li va treure en condicions dubtoses el seu mandat de diputada. Va ser clara sobre les limitacions internes al parlament i sobre el control i la vigilància de l’Estat espanyol mitjançant els tribunals i fins i tot els òrgans administratius. Control sense gaire reaccions car la por a les represàlies s’ha instal·lat al parlament, tant pel personal jurídic com per molts dels diputats. Teniu el seu interviu a la pàgina Web de Ràdio Arrels.
Nosaltres tots, auditors de Ràdio Arrels -faig part d’aquesta colla- hem tingut la sort d’un seguiment dia a dia per Enric Balaguer amb el programa i intervius dels principals polítics i científics que hi van passar i que tenim penjats a la nostra disposició. Per tant heu pogut comprovar la varietat i l’alt nivell d’aquesta 54a UCE. Ja s’anunciava així i va ser realment d’un nivell excepcional.
La participació? Nombrosa amb 761 participants entre els estudiants de totes les edats, els professors i conferenciants, els espectacles, l’organització i els 22 periodistes, amb notícies a tot arreu cada dia. Un any més hi haurà un press- book molt espès. Però hi ha la recança de veure que és la meitat dels que podien assistir a l’UCE quan fa quatre anys se feia al liceu Renouvier.
Si els estudiants de les universitats dels Països Catalans que tenen beques són allotjats a Vallroc, on s’ha fet la universitat, els altres participants s’han de trobar la vida, llogant pel seu compte a Prada i als voltants i espavilant-se pel menjar. Sembla que l’any vinent l’UCE tornarà al liceu Renouvier i que podrem acollir i albergar tota la gent que hi vol venir.
Hem vist passar per l’UCE i fer intervencions polítics de tots colors, d’Esquerra Republicana, de Junts, la cap de llista dels Comuns, el diputat socialista que és a la mesa del parlament i tot una sèrie de consellers i conselleres del govern de la Generalitat.
Però el moment més emotiu, amb el cinema Le Lido ple a vessar, va ser la remesa del premi Canigó a Martí Boada, molt estimat, un dels grans científics de Catalunya i del món en ciències ambientals, és a dir la natura i el clima, la vegetació, els boscos i llurs evolucions. És un estudiós del canvi global i de la biodiversitat a molts països del món, a Catalunya i a Espanya, a Europa i a Sibèria, fins al Canadà, al Mèxic, a sud Amèrica i a l’antàrtic. Va obtenir el premi Global 500 de les Nacions Unides i participa al Programa pel Medi Ambient d’aquest organisme internacional. És un dels vigilants dels nostre planeta. És també un professor habitual de l’UCE des de fa molts anys. Quan us deia que tenim la sort de poder escoltar a l’UCE persones excepcionals.
Catalunya Nord, el país català que no tenia nom
Comentaris de Joan Becat sobre aquesta nova edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Deixem Prada, deixem l’UCE i ens quedem a Catalunya Nord malgrat tot, el país català que no tenia nom? Veiem, que no era Catalunya?
Sí que era Catalunya, però abans del Tractat del Pirineu no teníem un nom específic car n’érem només una part. Després hem tingut la mala sort que nos han col·locat noms des de fora noms que no van bé. Per tant podem dir que abans del nom Catalunya Nord érem un país català que no tenia nom.
Els noms haurien de reflectir el país que designen. Això passa quan són un llegat de la història, car allavontes són una herència, un patrimoni col·lectiu dels habitants. Per nosaltres el llegat és Catalunya car en sem una part separada. El fet que fóssim després una part de França no canvia el fet que érem Catalunya, dos comtats i mig dels dotze comtats catalans de l’Edat Mitjana. Per tant el podem legítimament utilitzar. Però sembla estrany que a França no se pugui fer, car hi ha una oposició per raons polítiques pròpies a l’Estat francès que no se troben a la major part dels Estats europeus.
En efecte, que el mateix nom d’una regió que la història ha separat se retrobi de banda u banda d’una frontera estatal és freqüent a Europa, com sèrie Catalunya i Catalunya Nord si això fos permès. Per exemple tenim el Tirol a Àustria i el Tirol del Sud a Itàlia. Hi ha dues províncies dites Macedònia a Grècia i l’Estat de Macedònia del Nord, que és en negociació d’adhesió a la Unió Europea des del 2020. A Bèlgica hi ha la província de Luxemburg tocant a l’Estat del Luxemburg. Els Països Baixos i Bèlgica tenen de banda i banda dues províncies batejades Limburg. Mateixa cosa per Lapònia a Suècia i a Finlàndia. Romania té la província de Moldàvia i tocant hi ha l’Estat de Moldàvia amb qui la Unió Europea ha acceptat fa poc d’obrir negociacions d’adhesió. Etc…
Veiem un poc els noms que ha tingut aquest territori, comencem per Rosselló.
Després de l’annexió hem tingut noms més recents, però no se pot dir que reflecteixin bé els caràcters o la realitat del país. L’ideal per un nom nou és que faci consens entre la població, que reflecteixi el que la gent acostuma utilitzar per autodesignar-se col·lectivament. No és el cas per nosaltres.
Ja el 1660 l’administració del rei Lluís XIV va decidir que la nova província seria “l’Intendance du Roussillon” Però el Rosselló és la plana, una de les cinc comarques que tenim. Qui farà creure a una persona originària del Vallespir, del Conflent, del Capcir o de Cerdanya que és rossellonès? Nos passa el mateix avui dia amb el nom de la regió “Occitanie”. Qui se creu que hem passat a ser occitans? I tot el que tenim també? Tenir un nom imposat que no encaixa amb la realitat del país és no tenir nom.
Ara bé, hi ha un fet significatiu que nos obliga a relativitzar Rosselló. No és perquè nos va batejar Rosselló que el rei Lluís XIV s’ho creia i nos designava amb aquest nom quan feia un decret i un edicte, és a dir quan feia un acte jurídic. Dins el famós decret del 2 d’abril del 1700, on prohibeix l’ús del català, s’escriu: “Depuis plus de quarante ans que NOUS possédons en pleine Souveraineté les Comtés & Vigueries de Roussillon & de Conflans, qui nous ont été cédés avec une partie du Comté de Cerdaigne, par le Traité de Paix des Pyrénées, etc…” És a dir que tot batejant la nova província de Rosselló, té molt present que en realitat són tres comtats, el Rosselló només un d’ells.
Ens ha quedat clar que el Rosselló no. Ara l’altre nom que rep aquest territori, les Pyrénées-Orientales.
La Revolució Francesa ha volgut esborrar tota referència al passat històric i, des de París, nos ha batejat Pirineu Oriental. Hem passat d’un extrem a l’altre car sabem que un tros de casa nostra no és el Pirineu sinó una plana. Dins el Pirineu hi ha els Vallespir, Conflent, Cerdanya i Capcir i no el Rosselló. És com una revenja d’unes comarques contra l’altra.
Curiosament és el republicanisme del nom Pirineu Oriental que ha fet ressorgir el nom Rosselló a finals del segle XIX. És promogut pels conservadors catòlics i els monàrquics perquè refusaven la Tercera República i la separació de l’Església i de l’Estat.
També a Barcelona la Renaixença literària i cultural catalana ve utilitzar Rosselló, agafant el nom de l’antic règim francès, també utilitzat pel moviment cultural nord català, molt vinculat al moviment polític que acabem de caracteritzar. Aquest costum del sud ha continuat en paral·lel amb Catalunya Nord fins a l’inici del segle XXI, per inèrcia i per d’altres per conservatisme.
Actualment el moviment català més aviat utilitza Catalunya Nord i el terme de Països Catalans.
Dins la lluita contra el franquisme al sud, com pel moviment post-maig 68 al nord, calia noms per a designar les terres catalanes. Sota la influència de Joan Fuster -aquest any celebrem el centenari del seu naixement- els militants catalanistes van batejar les terres que necessitaven un nom. Van aparèixer i se van difondre ràpidament quatre noms, al país concernit i a tot arreu: el País Valencià, la Franja de Ponent per les terres que havien fet part de Catalunya i eren integrades dins l’Aragó, Catalunya Nord per la part dins l’Estat francès i el nom encertat de Països Catalans pel conjunt del domini lingüístic.
Dic encertat car fa clarament referència a la llengua que uneix tots aquests territoris i perquè s’entén molt bé a tot Europa i al món, car sobre aquest model se parlava ja de Països francòfons, de Països anglo-saxons o de Països escandinaus, entre altres.
I veiem, finalment, després d’aqueixes reflexions, el nom del departament l’hem de canviar?
Evidentment. Ara que tots tenim noms, només queda a trobar un nom pel departament. Faré observar que la tria d’Occitanie per la regió, un nom que fa referència a una altra llengua i no a un territori particular. Occitània no és un nom històric de província sinó un nom recent per designar el conjunt de les terres de llengua occitana. Per tant aquest nou nom no fa referència al català i nos obliga a canviar el nom del departament, per no desaparèixer i ser occitanitzats. Els occitans poden ser contents. Millor per ells. Però nosaltres no.
Doncs quin nom pel departament? És evident que un nom amb Catalunya no encaixaria en el context francès, com tampoc pel nou número que tindria el departament amb una C, que en desplaçaria molts altres. Dos són possibles i se n’ha parlat: “Pays Catalan” i “Pyrénées Catalanes”. El més adequat i més general seria País Català car és neutre i ja molt utilitzat per la majoria dels pobles i viles de totes les nostres comarques a la seua entrada. També des de fa anys el diari L’Indépendant utilitza “Pays Catalan” per les seues pàgines generals. Podem dir que ja l’opinió pública l’ha triat.
Però el més fàcil de fer acceptar per l’Estat seria “Pyrénées Catalanes”, que també és neutre i se podria quedar amb el número 66. Ja decidirem tots nosaltres si nos permeten de triar.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1797/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-30-dagost-de-2022