RADIO ARRELS – 15 octobre 2019 – Chronique d’actualité 161
Une sentence très dure, honteuse et injuste, sur des bases non démontrées et un nouveau concept inventé par le Tribunal Suprême, la sédition sans sédition. Les réactions en Catalogne ont été immédiates et massives. Dans une déclaration signée par tous, les neuf prisonniers politiques condamnés écrivent : “Notre objectif est que la Catalogne devienne un État indépendant sous forme de République”.
Sentència espanyola sense pietat contra Catalunya
Tornem avui sobre la sentència espanyola sense pietat contra Catalunya.
Sí, i cada paraula és necessària per qualificar aquesta sentència vergonyosa i injusta, és a dir que és sense justícia i contra la justícia mateixa. És una sentència sense pietat car s’han decidit la pena màxima per cada pres, desproporcionada. Per donar un exemple, si algú mata una persona no tindrà tants anys de presó com Oriol Junqueras. En total s’han condemnat a cent anys de presó ! Clarament, s’ha volgut castigar de manera exemplar per a atemorir els dirigents polítics catalans actuals i els que vindran, i tota la població.
És una sentència espanyola car gairebé tot Espanya ha volgut aquest càstig, tots els partits i tots els àmbits socials. És una situació molt rar, gairebé increïble en una democràcia, que hi hagi tanta unanimitat contra gent, per castigar gent. Ara se coneix la sentència i molts espanyols estan enfadats contra la seva justícia, no perquè ha posat penes fortes sinó perquè no ha gosat condemnar per rebel·lió amb 25 anys de presó. Ara el debat a Madrid és que els condemnats compleixin la totalitat de la pena. Volien una pena molt forta el Partido Popular, Ciudadanos i els feixistes de Vox, la volien la Guàrdia Civil, que els polítics espanyols no controlen més, la policia, l’exèrcit, la volia el rei, la volia la justícia amb el seu Tribunal Suprem – cal recordar que és hereu del franquisme i ple de cadells del franquisme -, la volien els socialistes del PSOE – vergonya per una gent que se diu d’esquerra – la volia tot l’Estat. Llevat dels independentistes catalans, dels nacionalistes bascos i de la gent de Podemos, i encara, no tots.
Per tant és una condemna de tot Espanya contra Catalunya. Ho diu la sentència quan argumenta que la violència venia dels catalans manifestant el 20 de setembre i dels ciutadans que votaven l’1 d’octubre del 2017. Eren pacífics però el Tribunal Suprem els veu amenaçadors i violents només per la seua presència. Sembla increïble però així és l’argumentació per justificar penes sense proporció, descomunals per una manifestació i un vot. A més, no són els condemnats els qui han comés els delictes que se’ls hi retreuen, sinó la gent i les entitats que van organitzar el referèndum. És ben bé el poble de Catalunya que se castiga a través dels seus dirigents.
Què se’n pot dir dels delictes ?
És una condemna per delictes que no hi són. Durant el judici no s’ha pogut demostrar ni la rebel·lió, ni la sedició, ni la prevaricació. Però, com que els testimonis policies i guàrdies civils han dit que havien vist violència (no la seua sinó la de la gent pacífica sobre la qual picaven), i que la Generalitat havia passat comanda de butlletes i d’una bustiada de correu (abans que el referèndum sigui prohibit, doncs no era delicte, i sense que res després sigui pagat, doncs sense prevaricació), el tribunal declara que els delictes estan constituïts. Per tant ho són per ell sense base real per la violència i per la intenció prèvia no concretada per la prevaricació. No estem en el món de les realitats, estem a Espanya, en un món irreal, amb decisions i raonaments sense bases, però amb condemnes ben reals.
Fixem-nos que el Tribunal Suprem no ha gosat condemnar per rebel·lió. Recordi que per això hagués calgut violència armada i aixecament de caràcter militar. Tot i que no hi era, els fiscals l’han vista, han vist l’aixecament violent i han vist el caràcter militar. El tribunal no l’han retinguda, probablement influenciat per les sentències dels tribunals alemanys i belgues. Però cal recordar que la rebel·lió va ser l’excusa i l’argument per les euroordres contra els exiliats, per empresonar i després refusar la llibertat provisional dels acusats, per negar que puguin prendre possessió dels seus escons quan van ser elegits a Catalunya, a Madrid o a Europa. Per tant s’han vulnerat els seus drets en nom d’un delicte que ara no hi és. Se tornarà enrere ? Evidentment no. A la justícia d’Espanya no li ve d’una injustícia més.
Destaquem quelcom, que potser no se’n parla prou, la limitació dels drets democràtics.
Efectivament, la sentència confirma el que hem constatat des de fa dos anys i que hem dit sovint en aquesta ràdio : a Espanya hi ha una limitació dels drets democràtics, una deriva cap a una pseudodemocràcia que s’ha posat ella mateixa en marge dels Estats europeus pròxims, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, i que apropen Espanya dels règims autoritaris amb limitació de les llibertats, com Turquia.
La sentència limita aquests drets no només a Catalunya sinó a tot Espanya. Quins són els drets limitats d’ara endavant ? Són el dret de reunió, el dret de manifestació, se limita la llibertat d’expressió, la llibertat d’opinió i el seu exercici. També la sentència reinterpreta, per negar-la, la immunitat parlamentària i la lliure expressió d’un parlament, ja que se condemna la presidenta Carme Forcadell per haver permès un debat al seu parlament. Onze anys de presó per això. És un retorn dins el túnel del temps, és un retorn directe cap al franquisme.
Car el Tribunal Suprem s’ha inventat un nou delicte, que no existia ni a França, ni a Europa, ni a Espanya : reinterpreta el codi penal per crear el concepte de sedició sense sedició. Pot semblar estrany però així ho diuen. Per tant qualsevol manifestació por ser sediciosa. M’expliqui : la sedició, a Espanya com a França, és un aixecament concertat, una incitació a la revolta (à l’émeute) tumultuària (és a dir violent) i que dura, posant en perill el funcionament dels serveis d’un Estat i de les institucions. Res d’això no s’ha produït a Catalunya ni a Espanya l’any 2017. L’Estat i els seus serveis funcionaven, la Generalitat també. Per tant no hi havia sedició. El tribunal aplica la sedició a una consulta popular organitzada per entitats privades i persones, i per això se condemnen els membres d’un govern que no l’han organitzada. A partir d’ara tot pot ser sedició. És com després de la victòria franquista als anys quaranta on qualsevol era culpable d’haver volgut la República.
És doncs un nou concepte de sedició inventat a Espanya pel seu Tribunal Suprem. Una resistència passiva o una manifestació no violenta és ara una sedició. Per tant se limita el dret de manifestació. Pel tribunal hi ha violència fins i tot sense violència, només pel fet mateix de manifestar. És sobre aquesta base inexistent que s’han dictat condemnes de nou a tretze anys de presó.
Han portat molta gent a manifestar i a sortir al carrer. Comentem ara les manifestacions a Catalunya i a l’exterior.
Les reaccions a Catalunya van ser immediates i massives : manifestacions a tots els pobles i ciutats davant dels ajuntaments, grans manifestacions a la capital Barcelona i a les principals ciutats, talls de carreteres, TGV i autopistes a tot el país. Per consigna del Tsunami Democràtic, milers de persones convergeixen cap a l’aeroport de Barcelona, que se va trobar bloquejat, amb els equipatges dels avions que no podien accedir-hi (car, per impedir als manifestants d’arribar, la policia havia fet tallar les carreteres i els trens), vols anul·lats per més d’un centenar. El Tsunami Democràtic ha demostrat la seua força i que la gent el seguia. Això vol dir que d’ara endavant pot organitzar el que vol a qualsevol lloc. Un altre assaig de mobilització reeixit va ser el bloqueig dels accessos a l’aeroport madrileny de Barajas per un miler de votures anant al pas. Ha ensenyat a l’Estat que pot picar a on sigui, a Catalunya o a fora. És una resposta ciutadana massiva i sembla que vulgui durar. Ha unit finalment els partits polítics i la gent, que s’ha apoderat del carrer i obligat els partits a seguir.
A l’exterior la premsa n’ha parlat, insistint sobre la duresa sobre la duresa de la sentència, sobre les manifestacions a Catalunya i sobre l’euroordre que el jutge Llarena ha tornat a llançar contra el president Carles Puigdemont i els exiliats. A Europa, pocs polítics han condemnat la sentència o demanat que se torni a la política.
A notar les manifestacions als Països Catalans, a València, a Palma i a Perpinyà a la Plaça de Catalunya. Hi he notat la presència de polítics de tots els partits, llevat evidentment del Rassemblement National, que deu ser content de la sentència, per solidaritat amb els franquistes de Vox. Han parlat, entre altres, Nicolas Garcia, Francesc Calvet i Hermeline Malherbe.
Què pot passar ? És evident que l’Estat espanyol i la seua justícia a les ordres dels polítics volen la confrontació i suscitar reaccions fortes a Catalunya. No volen calmar la situació sinó fer-la encara més difícil i sense sallida. És posar la gent contra la paret. Belleu esperen que hi haurà alguna violència d’algunes persones, que justificaria la sentència a posteriori i permetria una repressió més dura. No s’ha de descartar aquesta interpretació. Observi que l’Estat espanyol és coherent, que no defrauda mai les hipòtesis més agosarades : sempre utilitza la força, sempre vol reprimir i sempre tria la posició més dura. Exactament a l’invers d’una autèntica democràcia. A França podem criticar el govern però procura rebaixar les tensions, dialogar, trobar solucions pactades, és a dir cedir en part per no cedir tot. Això és una actitud democràtica. A Espanya no hi ha una actitud democràtica dels partits polítics, de l’Estat, de ningú.
En front d’aquesta intransigència i de la violència permanent, policíaca, administrativa o judicial, han despertat el poble de Catalunya. La resposta ara és a les mans de la gent i del govern de la República a Waterloo. És probable que la reacció durarà setmanes i mesos, amb formes diferents. No veig la gent cedir.
Per acabar vols fer un homenatge a l’actitud del presos polítics.
Voldria tancar amb els presos polítics, ara condemnats a penes dures i injustes. Vull retre homenatge a llur dignitat i a llur coratge. Llur actitud se podria resumir amb les paraules d’ahir d’Oriol Junqueras : “Això no farà pas que abandonem els valors republicans”.
Us recomani de llegir un article, una declaració firmada pels nou presos condemnats. Ho trobareu a Vilaweb i a tota la premsa. Comença per : “No s’ha fet justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig”, i afegeixen : “El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat per segrestar la voluntat ciutadana expressada a les urnes”. Més lluny llegim : “Tenim orgull d’haver impulsat i organitzat un referèndum d’autodeterminació. (…) La nostra aposta és que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de República”. Diuen això persones a qui els hi ha caigut el cel a sobre. Acaben amb una crida a sortir al carrer i a la no violència. Són impressionants de coratge i de determinació. Realment, són grans persones.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/389/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-15-doctubre-del-2019