RADIO ARRELS – 29 octobre 2019 – Chronique d’actualité 163
Les manifestations ont continué chaque jour. Celle protestant contre la sentence, le samedi, a été un succès, et la manifestation unioniste du dimanche un grand échec, malgré la présence conjointe des socialistes, de la droite et de l’extrême droite. La presse française, européenne et mondiale a souligné la violence des charges policières et la forte présence de jeunes, avec des parallèles avec Hong Kong, le Chili ou l’Algérie. Au cours des échauffourées à Barcelone, des brigades de policiers espagnols se sont perdues dans les rues de l’Eixample. Au tunnel du Puymorens on a organisé une journée portes ouvertes.
Segona setmana de manifestacions a Catalunya
Començarem parlant de la segona setmana de manifestacions a Catalunya.
Les manifestacions han continuat cada dia, a Barcelona i arreu de Catalunya, fins i tot els dies de pluja, que siguin espontànies o organitzades. La setmana ha esta tranquil·la, sense aldarulls. La policia no ha fet càrregues, com el diumenge anterior, i per tant tot ha esta pacífic, com de costum.
Dissabte hi havia la gran manifestació de protesta contra la sentència, convocada per l’ANC i Òmnium Cultural sota el lema “Llibertat”. Ha omplert el carrer de la Marina, una avinguda que va de la Sagrada Família fins al mar amb, com sempre, els manifestants omplint tot, apretats i desbordant als carrers veïns.
La Guàrdia Urbana n’ha comptat 350.000. D’evidència n’hi havia molt més. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va declarar que ells no donaven mai xifres, però que el nombre li semblava molt sots avaluat. És veritat. Perquè ? Me sembla que la raó és política, car la Guàrdia Urbana de Barcelona, com ho diu el seu nom, és la policia municipal de la ciutat. Barcelona és dirigida per una coalició dels Comuns i dels socialistes, amb l’ajuda de Manuel Valls, on un socialista se cuida de la Guàrdia Urbana, doncs d’avaluar el nombre de manifestants, que minora sistemàticament quan són independentistes i que majora quan són unionistes.
Per saber l’èxit o no de la manifestació, és millor veure el que se’n diu a França. Dins “L’info du vrai”, a Canal +, l’emissió de l’Yves Calvi – que no amaga la seua hostilitat a la independència de Catalunya – anunciava : “500.000 personnes dans les rues de Barcelone en soutien aux 12 independantistes catalans”. L’Indépendant portava el gran títol a la primera pàgina : “Mobilisation monstre à Barcelone”, i a l’interior titulava : “Démonstration de force”. Per tant queda clar que la manifestació va ser un èxit.
No va ser el cas el diumenge per la manifestació unionista, que va ser un fracàs malgrat tots els autocars vinguts d’arreu d’Espanya per portar-hi gent. Era al Passeig de Gràcia, amb un bloc dens de gent a l’inici i després manifestants molt dispersos. La Guàrdia Urbana l’ha avaluat a 80.000 persones. Mirant el vídeos presos des d’un helicòpter, en tinc molts dubtes, car semblaven menos. Però no val la pena de discutir, va ser un fracàs, i la comparació entre les dues manifestacions és sense discussió.
El que me xoca, són els lemes i qui hi participava. Els convocants, Societat Civil Catalana, que havia declarat abans que la gent de Vox – el partit feixista – serien benvinguts, proposaven els lemes : “Per la sentència”, “Per la convivència” i “Per que s’acabi el procés”. Espanya és realment un país diferent, com deia una publicitat fa uns anys. Per jo, castigar fort amb una sentència judicial i convivència me semblen conceptes antagonistes. Però no pas al conjunt d’Espanya. Doncs, si castigar fort va amb convivència, què serà la repressió el dia que no voldran més la convivència ! M’agrada el lema “Per que s’acabi el procés”, car són els seus adversaris que nos diuen que el procés d’independència és ben viu : per que s’acabi cal que no sigui acabat, doncs que sempre funcioni. Poques vegades he vist gent tan tonta, políticament parlant, evidentment.
Ara bé, la gran vergonya és que dins aquesta mateix manifestació esquifida, hi havia socialistes (dos ministres del govern de Pedro Sánchez i el Partit dels Socialistes de Catalunya), la dreta amb el Partido Popular i Ciudadanos, els feixistes de Vox i el perdulari de Manuel Valls. Quina vergonya pels socialistes, que se diuen d’esquerra, de fer front comú amb l’extrema dreta franquista ! Com pot ser que un antic primer ministre socialista, que se deia una barrera contra l’extrema dreta quan governava França ara manifesti amb un partit declaradament feixista ? Vergonya.
Catalunya ha tornat a l’agenda francesa i internacional
Tot això fa que Catalunya hagi tornat dins l’agenda francesa i també internacional
Les dues setmanes de protesta han fet la una de la premsa a França, a Europa i als principals diaris del món. Tots han subratllat la violència de les càrregues policials i la forta presència de joves, que portaven el moviment. Condemnaven aquesta violència però, ai las, sembla que la premsa internacional hagi assumit que la policia espanyola és violenta com un fet ineluctable.
Cap reacció a nivell dels Estats i dirigents europeus, però la violència espanyola els hi rebota a la cara com un bumerang. El govern de Vladimir Putin, en resposta a les crítiques d’Angela Merkel per la repressió policial a Rússia, li ha contestat demanant-li perquè no criticava també la violència policial espanyola a Catalunya. El govern xinès ha contestat el mateix a les crítiques sobre l’actuació de la polica xinesa a Hong Kong. Per tant, no únicament Catalunya és a l’agenda internacional per la descripció del que hi passa sinó també com a exemple de regió castigada per una policia condemnable.
També els comentaristes fan una comparació, de vagades un amalgama, amb la revolta dels joves contra un sistema opressiu i injust a Hong Kong, a Xile, a Algèria i a Catalunya. Tot i que les situacions siguin molt diferents, és veritat que la joventut s’ha posat al davant. Alguns fins i tot fan un paral·lel amb el maig del 68.
França, on no se parlava gaire de Catalunya fins ara, s’hi ha posat també. La repressió de la setmana passada i els aldarulls, o la manifestació de dissabte van ser primera notícia internacional a molts diaris i ràdios, entre altres a France Info. Canal + i la cadena France 24, la cadena internacional francesa que se pot veure arreu del món, han emès cinc reportatges en una setmana, i “L’info du vrai” titulava : “Catalogne, l’impossible dialogue entre Torra et Sanchez”. Els xocava molt que Pedro Sánchez no contestés les trucades de Quim Torra i deien unànimement que calia seure i parlar. La presència de joves, que sallen a tots els intervius i que ho fan bé, provoca una evident simpatia, belleu per contagió del que passa a Hong Kong.
S’ha parlat evidentment dels aldarulls però notaven que no hi havia ni trencadissa ni pillatge de magatzems, només crema de contenidors. És veritat que a França, amb els dissabtes de les armilles grogues, amb desenes i desenes de magatzems destrossats i un total de centenars de votures cremades, se sap el que són grans aldarulls. Per exemple, pels afrontaments a la Via Laietana dissabte després de la gran manifestació, L’Indépendant escrivia a sota de la gran foto de la primera pàgina : “une manifestation pacifique, la nuit étant ensuite plus tendue”. Res més que això, una situació tensa. Queda clar que la violència no ve de la intenció dels joves manifestants sinó de la policia.
Il·lustració d’aquesta presència de Catalunya i del moviment independentista a les televisions franceses, a una emissió de debat fa uns dies a LCI, “La Chaîne Info” del grup TF1, se debatia dels nous moviments de reivindicació en el món i la utilització de les xarxes socials. L’exemple era el Tsunami Democràtic, tractat en detall en un reportatge i per l’intervinent, per explicar com funcionava a Catalunya i, per analogia, a altres llocs del món : la xarxa sense caps visibles, l’accés criptat, la dificultat o la impossibilitat de penetrar-hi per la policia o els serveis d’espionatge, els més de dos cents mils connectats que poden repercutir instantàniament un missatge o una consigna a centenars de milers de persones més. El perquè d’aquest anonimat múltiple que s’estén a tota una població. Era clar i perfecte.
Anècdotes de la setmana
Vet aquí temes que han marcat l’actualitat. Acabarem amb unes anècdotes.
Dues anècdotes per tancar la crònica. La primera és de la primera setmana d’aldarulls i violències policials que van seguir la publicació de la sentència que condemnava els polítics catalans presos. Mentre les brigades de policies perseguien els joves pels carrers de l’Eixample de Barcelona, alguns grups de policies se van perdre. No sabien més on eren, i va calguer que se’ls vingui a rescatar. Segur que mai havien vingut a fer turisme a Barcelona i és veritat que el pla quadriculat sobre quilòmetres de l’Eixample fa que tots els carrers se semblin. Com era de nit, sense el sol per saber on són l’est i l’oest, com fas ? A més els noms de carrers no són d’una gran ajuda pels policies vinguts d’Extremadura o de Castella car, a l’Eixample, els noms fan referència a grans personatges o a fets i institucions de la història catalana, que ben segur no se’ls hi havia ensenyat. Com un policia vingut de l’Espanya profunda s’hi pot reconèixer amb els carrers Pau Claris o Roger de Llúria, o de Balmes, o d’Aribau, amb els carrers del Bruc, del Consell de Cent, de Casp o d’Ausiàs March ? Evidentment és impossible.
Tinc una proposta. Crec que per ajudar la seua policia, i per introduir un poc de cultura – diuen que endolceix les relacions humanes, que els hi fa falta – doncs caldria intercalar dins llurs auriculars, entre dues ordres, uns missatges evidentment en castellà, com : “Ara que perseguiu joves pels carrer Pau Claris, aixequeu un moment el cap i admireu les magnífiques façanes modernistes, i no us perdeu el claustre de la Concepció, que va ser traslladat a l’Eixample des de la Via Laietana, d’on us parlem”. O bé encara, pels policies que vigilen la delegació del govern espanyol a Catalunya, al carrer de Mallorca, se’ls hi podria fer una mica de cultureta explicant : “La delegació del govern utilitza el preciós palau de Ramon Muntaner, d’estil modernista, que pertanyia a un industrial que tenia la seua impremta on hi ha ara el museu d’Antoni Tàpies”. Crec que seria molt bonic. Diuen que la música amanseix les feres, perquè no la cultura ?
La segona anècdota és molt breu i és més aviat un toc d’ingenuïtat. És un article un poc surrealista que he vist dins L’Indépendant, el diari d’aquí, i que m’ha deixat bocabadat. Deia que el túnel del Pimorent feia una jornada de portes obertes. Jo que me creia que la finalitat d’un túnel no era d’obrir un dia sinó de ser obert tots els dies de l’any …
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/397/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-29-doctubre-del-2019