RADIO ARRELS – 7 février 2017 – Chronique d’actualité 21 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Nous avons perdu un grand ami, Pere Verdaguer, un de nos grands écrivains, engagé dans la défense et la promotion du catalan. La chronique évoque deux aspects de sa militance, la Université Catalane d’Été, qu’il a créée et qu’il animait toujours, et les péripéties de la naissance des études catalanes a l’université de Perpignan. Dans l’actualité politique, le début du procès al président Artur Mas marque une étape dans l’affrontement entre l’État espagnol et la Catalogne.
El nostre amic Pere Verdaguer
Parlarem de l’inici del judici a Artur Mas i a dues conselleres, però primer evocarem Pere Verdaguer. La setmana passada vam aprendre la mala notícia de la seva desaparició. Va tenir un paper rellevant per la recuperació de la catalanitat a casa nostra i amb algunes eines com l’UCE, on va participar a la seva creació.
Fa uns dies hem perdut un gran amic, Pere Verdaguer. La seva mort ha commogut tothom. S’ha parlat de la seva producció literària, car era un dels nostres grans escriptors, del seu compromís amb el català, de la seua feina de pedagog, de la seva gramàtica i del diccionari rossellonès, però voldria destacar el seu compromís amb el català. Personalment li tenia molta amistat i confiança des fa molt de temps i he observat que sempre ell ha tingut una actitud positiva, de lluita i d’esperança, i d’animar la gent, siguin cantants o els que volien escriure, sigui gent que militava pel català, per coses petites com per coses grans. Animava tothom a parlar català, a estudiar el català, a fer accions, les que siguin, de parlar encara que es facin faltes i que barregis alguna paraula en francès. Una llengua s’ha d’utilitzar i ell anava per aquí.
Personalment el vaig conèixer a la Universitat Catalana d’Estiu, a l’inici dels anys setanta, quan hi vaig anar car allevontes m’estavi a Prada. Vaig observar que ell ho portava tot. Feia cursos, era qui organitzava, era periodista, ell resolia qualsevol problema, tant els petits problemes de la gent com els grossos de l’UCE. Era l’home que ho feia tot. Tenia un equip amb ell, de gent abnegada, però ell era el responsable. L’any 1978, quan hi va haver les primeres eleccions al sud i que s’anava cap a la democràcia, ell i el GREC, el Grup rossellonès d’estudis catalans, van deixar l’UCE als Països Catalans, a una gestora de participants de tots els Països catalans. De fet eren sobretot barcelonins. Aquests, tant per mala gestió com perquè la gent que anava a l’UCE tenia altres oportunitats per defensar el català i el país, ja que hi havia eleccions a tots nivells i s’instal·lava la democràcia, doncs l’UCE va regressar i va quedar amb un parell de centenars d’estudiants, amb dèficit per mala gestió, a punt de morir a l’inici dels anys vuitanta.
Pere Verdaguer i un petit grup de persones, a Catalunya Nord Ramon Gual i Lluís Lliboutry, allevontes adjunt al batlle de Perpinyà i defensor del català, i al sud Enric Casassas, el president de l’IEC, i Miquel Porter, van decidir de canviar les coses. Van crear un patronat, posant-hi les personalitats que hi havien participat, posant-hi una mica més de seriós, i l’UCE va remuntar. Ell va ser a la base d’aquesta segona naixença. Va restar fins avui al patronat de l’UCE, n’era vicepresident. Era l’home de seny, que volia que tothom s’entengués i que tiri endavant l’UCE, que farà cinquanta anys l’any vinent.
Estem parlant de Pere Verdaguer, que ha contribuït a fer la Universitat Catalana d’Estiu, però també la universitat d’hivern, als estudis catalans de la universitat de Perpinyà.
Va lligat al naixement dels estudis catalans, amb tot un grup on tenia un paper destacat. A mitjan dels anys setanta, al moment mateix on parlàvem dels inicis de l’UCE, un grup poc nombrós d’universitaris favorables al català va proposar de fer una llicenciatura de català. Va fracassar perquè s’hi va oposar el departament de castellà, dit de llengües ibèriques, i l’Estat no ho va acceptar. Cal dir que a l’època la universitat tenia poques llicenciatures. Per exemple no hi havia la d’història, ni la de geografia; moltes tenien només el primer cicle. Per tant, com que faltaven, prioritat a les altres matèries i el català fora. Va ser un desastre.
Allevontes va venir la idea de crear un diploma d’universitat, només reconegut per la universitat mes que tenia tots els caràcters d’un primer any d’estudis catalans. Se necessitaven mestres i animadors car se començava a poder fer classes de català a les escoles, o en llengua dos o tres als col·legis, però no hi havia res per formar-los. Se’n cuidaven Renat Andioc, originari de Cervera, Alícia Marcet, que ens ha deixat fa poc, i jo mateix. Quan se va acceptar, amb una petita subvenció del Consell General, ho calia posar en plaça. Per tant calia aplegar gent de Catalunya Nord que podia ensenyar i ens vam dirigir als que anaven a l’UCE, més alguns altres professors i, per donar prestigi, alguns conferenciants importants, els més bons de Catalunya i dels Països catalans, que també venien a l’UCE. Recordi la primera vegada que parlava sol a sol amb Pere Verdaguer, dins el seu cotxe, al Parc Ducup on se rebia un grup d’alumnes andorrans de visita, que anàvem a veure, ell i jo, per els hi parlar del país. Vaig presentar-li el projecte, em va animar molt i es va posar a total disposició. Era el DUEC, diploma d’universitat d’estudis catalans, amb un subtítol: l’home en el seu medi, on va fer cursos. Ell era d’esquerres i volia un català obert a tots i no un català per a elits, però que no serveix a la gent. Per tant tots els temes relacionats a l’ensenyament, l’obertura al país i el coneixement dels Països Catalans, tot això ho tenia clar. És la tonalitat d’aquest diploma, que va permetre, uns anys després, quan va ser elegit François Mitterrand, de posar en plaça la llicenciatura de català, començant pel primer any, el 1982.
Sense aquesta base potser no s’hauria pogut fer.
S’ha fet perquè havíem demostrat que es podien fer estudis catalans seriosos, amb gent notable, que la universitat havia estat obligada de gestionar-los, doncs de pagar les hores. Era poca cosa però era una gestió. El seu consell científic acceptava els professors i els conferenciants, doncs de verificar que valien. Quan va aparèixer una finestra d’oportunitat se va fer.
Tinc una anècdota. Quan se va obtenir la llicenciatura, negociada al mes d’octubre al ministeri – això és una altra història que caldrà explicar un dia -, me’n vaig cuidar amb en Lluís Lliboutry en nom de la Federació d’entitats catalanes que la demanava i la discutia i no la universitat, vam tornar amb el primer any atorgat i un lloc de treball, afectat per pagar les hores de català. En una setmana la universitat el dona al departament de castellà i sense fer oposicions designen una persona. Tenim la notificació de la llicenciatura i no tenim ni una hora per fer-la. Aleshores es va fer una reunió amb el departament de castellà i la presidència de la universitat: com ho fem? La solució va ser de crear un departament de català, però el departament de castellà va exigir que mai no hi hauria com a professors ni Pere Verdaguer ni Domènec Bernardo, que era un ensenyant de la universitat que feia part d’aquest grup que havia proposat una llicenciatura de català anys abans. Com que se tractava de posar en plaça només el primer any i que ells eren previstos pel segon, vaig argumentar que ja ho veuríem i que l’important era fer funcionar el primer any.
És el departament de català – Renat Andioc, Alícia Marcet i Joan Becat – que es va encarregar de tot i, evidentment, van entrar com a ensenyants tant en Pere Verdaguer com en Bernardo. L’un i l’altre s’hi van quedar fins a llur jubilació.
Durant més de deu anys Pere Verdaguer va formar els estudiants de catalans en literatura i en llengua. Estic segur que se’n recordaran per la vida car al mateix temps que ensenyava llengua, ensenyava vida, manera de ser, ensenyava a ser tossut en la defensa del català, a fer coses concretes, i els animava. Seguia amb aquesta actitud positiva fins ara mateix. Fa poques setmanes ens vèiem per l’UCE d’enguany, és a dir tirar endavant.
El president Artur Mas a judici
Pere Verdaguer que tindrem sempre en el record. Passem a l’actualitat política sud catalana amb aquest judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, que va començar aquest dilluns, amb mostres de suport multitudinari davant de les portes del tribunal.
Aquestes mostres de suport destacaria el nombre, 40.000 inscrits mes hi havia més gent, que van fer un passadís, una columna de banda i banda dels carrers de la Generalitat fins a l’Arc de Triomf i als jutjats, és a dir una demostració impressionant amb, com sempre quan s’acaba, cap incident ni cap paper al carrer. Un civisme que sembla impossible a qualsevol altre lloc d’Europa. Hi havia més de dos cents periodistes d’Espanya, de Catalunya, però també d’arreu d’Europa i del món. Vol dir que aquest judici és interessant, no tant per la mobilització enorme com pel ressó que tindrà, per la seva repercussió. Entre la conferència a Brussel·les del president de la Generalitat i aquest judici, ningú, cap govern, cap diari notable d’Europa ignora que hi ha un procés avançat cap a la independència, i que l’Estat espanyol utilitza els judici per provar de contrarestar-lo.
Divendres no es deliberarà, però serà tancat per sentència un judici ultra ràpid: tres dies i fora, amb pocs testimonis, és a dir un judici sumari com gairebé en temps de guerra, i de fet ho és, de temps de guerra. No s’utilitza la força sinó la coerció. Destaquem una altra cosa: un dels elements de la ruptura serà en situació. L’Estat amenaça: a qualsevol moment hi haurà la sentencia, però al mateix moment on l’Estat dispara, Catalunya, és a dir el parlament, la presidència i la gent hauran de decidir alguna cosa, que només pot ser la ruptura.
Sobretot que hi ha altres càrrecs importants, com l’actual presidenta del parlament, Carme Forcadell, que també està pendent de passar a judici.
És un altre judici. Els dos donen una molt mala imatge de l’Estat espanyol. Posar en judici per una consulta que no era vinculant, no hi ha motiu. Es que es posaria a judici la senyora Delga perquè ha fet una consulta? Era del mateix estil, és a dir una consulta sense valor jurídic, per saber el que pensa la gent. Hi ha una absència de comportament democràtic, actitud que no existeix a cap altre lloc a Europa, perquè tant a Gran Bretanya o a França, quan es necessari, es fa un referèndum. Se n’ha fet a la Martinica, a Guaiana, n’hi haurà a Polinèsia, a Nova Caledònia, que inclourà la independència. França es pren com a model de centralisme, d’estat diuen « coercitiu », però en realitat no ho és com ho és l’Estat espanyol. Els judicis, a més de repressió, són una enorme publicitat pel procés d’independència. Posen el president Mas i les autoritats de Catalunya com a víctimes i l’Estat espanyol com a repressiu: és una imatge bastant concreta de la situació. Per tant, sigui per la convocació d’un referèndum, sigui per un dels judici, el xoc és programat. No sabem el dia, però si que sabem l’any.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 07022017?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat