RADIO ARRELS – 21 août 2018 – Chronique d’actualité 101 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Les moments forts de l’UCE 2018 furent la table ronde sur l’État virtuel prévu pour la Catalogne, et les débats sur le processus d’indépendance. La commémoration des attentats à Barcelone se déroule sans ceux qui ont géré la crise et avec le boycott du roi. Les problèmes du juge Llarena avec la justice belge continuent, avec l’intervention du CSPJ espagnol. À propos de l’Andorre, le nouvel ambassadeur socialiste d’Espagne auprès de l’UNESCO a donné la preuve de son inculture.
Moments forts de la Universitat Catalana d’Estiu
Aquests dies hi ha la Universitat Catalana d’Estiu.
És l’UCE de Prada com cada estiu, i aquest any el programa segueix la realitat política, especialment de Catalunya. L’inici de la Universitat Catalana d’Estiu ha conegut dos moments forts. El primer va ser el dissabte amb la taula rodona: Cap a l’Estat virtual. Més que virtuals se tracta de coses reals. Per tant millor seria parlar d’Estat digital, és a dir que utilitza massivament la xarxa internet, que anomenem també el núvol (le nuage) d’internet, cosa que va permetre parlar d’un govern al núvol, és a dir un govern per internet.
Hi havia la presència del conseller de polítiques digitals de la Generalitat Jordi Puigneró. Belleu no el coneixeu, però era el director del CESIC, el centre de seguretat de la informació de Catalunya, que va permetre el referèndum de l’1 d’octubre, primer amb la llista de votants i el cens universal, i després amb la lluita amb èxit contra els ciberatacs de la policia espanyola el mateix 1 d’octubre. És un dels que va fer possible aquest referèndum i per això és imputat, és a dir perseguit, per la justícia espanyola.
L’objectiu de la Generalitat mitjançant el seu departament és crear “un Estat digital en forma de República”, és a dir crear una identitat digital ciutadana amb la participació de la societat civil i, també, d’establir un lligam directe entre la Generalitat a Barcelona i l’espai lliure de Brussel·les, escapant a l’intermediari de l’Estat espanyol, de les seues administracions i serveis. Per això falta cobrir encara una part del territori català de fibra òptica (com també és el cas a França): serà una prioritat. Se vol aconseguir que les administracions catalanes i el govern de la Generalitat siguin més digitals, de tal manera que se puguin gestionar des del territori mateix, com s’ha fet sempre, o a distància i des de l’exterior, per exemple de Bèlgica o d’un altre país.
El model és el d’Estònia, un petit Estat de la Bàltica, tocant a Rússia, que s’ha fet independent quan va desaparèixer la Unió Soviètica. Putine l’amenaça regularment amb maniobres militars a la seua frontera. Diu el govern d’Estònia que Rússia ha envaït el seu país cinc vegades en la història i que una sisena invasió és una qüestió d’anys o de dècades. Doncs ha passat tota la gestió de la gent, dels impostos, dels salaris, de la salut, etc. com també la relació amb els ciutadans i habitants, tot ha passat en forma digital, via internet, de tal manera que si el país és envaït i ocupat físicament per forces militars russes, la gent pugui continuar a viure en relació amb el seu govern a l’exili i que aquest govern pugui continuar a gestionar el país. Per evitar que se tanquin les oficines informàtiques, com ha fet l’Estat espanyol a Barcelona durant la repressió, els servidors d’Estònia són situats a altres llocs per més seguretat, als Estats Units i a Austràlia. És el que se vol fer per Catalunya, amb una Generalitat bicèfal, a Barcelona i a Waterloo, amb un estat digital.
El segon moment fort va ser el debat de diumenge: Mobilització i política, àmbits enfrontats, amb Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural i la periodista Pilar Rahola. Per Elisenda Paluzie s’ha après dels errors i dels encerts de la primera part del procés, ara se sap el que poden fer l’Estat espanyol i la Unió Europea, ha crescut el coneixement de Catalunya a l’exterior. Si la repressió del 20 de setembre i de l’1 d’octubre ha pres tothom per sorpresa, inclosos els mitjans de comunicació internacionals. Ara Catalunya és observada, seguida, i la justícia espanyola és discutida i desacreditada. El govern espanyol només pot repetir el 155 i, per tant, “és hora de teixir una estratègia guanyadora”. També ella i Marcel Mauri expliquen que el judici dels presos i dels exiliats apareixerà clarament com una venjança. Els presos han dit no vindran a contestar a les preguntes sinó a atacar la justícia espanyola i mostrar el menyspreu dels drets humans i democràtics. Creuen que serà com un boomerang que se regirarà contra la justícia i el govern espanyols, i que l’opinió internacional i els seus mitjans de comunicació bascularan cap a Catalunya.
La commemoració dels atemptats de Barcelona i de Cambrils
Divendres feia un any de la matança del 17 d’agost del 2017 a les Rambles de Barcelona. Aquesta commemoració havia aixecat molta polèmica. Per una banda, els dos responsables polítics que havien fet front sols a l’esdeveniment són a la presó, per Joaquim Forn, o a l’exili, per Carles Puigdemont. Per altra banda hi havia la presència del rei Felipe v baixa-bastonet que se va imposar car no era desitjada. Finalment tot va passar tranquil·lament, llevat d’un grup violent d’excitats espanyolistes. Alguns moments són a destacar.
A la Plaça de Catalunya, només hi havia uns pocs centenars de persones per assistir a l’acte oficial, amb cap parlament. A les pantalles de televisió semblava buida, i ho era. A un dels edificis de la plaça, al davant mateix del rei, se veia una enorme banderola al llarg dels balcons de quatre finestres que deia en anglès. “The Spanish King is not welcome in the catalan countries”, o sigui: El rei espanyol no és benvingut als Països Catalans. El rei i el seu seguici van arribar per un cantó i el president Torra, els seus consellers i l’esposa de Joaquim Forn per un altre cantó quan, de costum, els oficial són presents, esperen i acullen el rei. A destacar una petita manifestació espanyolista que va insultar i escridassar el seguici de la Generalitat, amb també escopinades sobre alguns dels seus membres. Fair play i actitud democràtica d’aquesta gent. A notar que no hi havia cap manifestació independentista car se va boicotejar l’acte.
Tot això contrasta amb els milers de persones reunides davant la presó de Lledoners per a homenatjar Joaquim Forn, que hi és detingut. Moltíssima més gent que pel rei. La seua esposa el va visitar dins la presó, com també el president Quim Torra. A l’esmorzar, dins la presó, els presoners i els funcionaris que vigilaven han fet un minut de silenci en homenatge a les víctimes i al paper dels Mossos. Han donat a Joaquim Forn, que esmorzava amb ells, una samarreta on hi havia escrit “Gràcies Quim”. Ell la va donar a la seua dona, que la va ensenyar als manifestants concentrats davant la presó. Això vol dir que els presoners respecten Joaquim Forn i, d’una certa manera, se l’estimen dient-li Quim. Fa pensar molt.
El jutge Llarena i el Consell Superior del Poder Judicial
Aquest consell és l’equivalent a França del Conseil Supérieur de la Magistrature, és a dir que empara el conjunt dels jutges. Continua la sèrie, el fulletó del jutge Llarena i de la justícia belga. Més s’apropa la data de la seua convocació a Brussel·les el 4 de setembre i més hi ha nerviosisme a Madrid i dins les institucions de la justícia espanyola. Fa poc el president del Tribunal Suprem demanava que el govern espanyol fes pressió sobre el govern belga, cosa que va fer efectivament l’inenarrable ministre Josep Borrell. Se va plantar car el seu homòleg belga li va contestar que la justícia del seu país era independent. Ja us he comentat aquesta bufetada.
Ara han baixat d’un grau i admeten el judici, el veuen ineluctable i la qüestió és: com l’afrontem ? Doncs el jutge Llarena ha demanat que el CJPJ el protegís i el representés. Aquest Consell Superior del Poder Judicial és l’entitat estatal que encapçala la justícia espanyola. Patata calenta per a ells. Com se’n sallen ? Doncs fent el mateix que el Tribunal Suprem, demanant al govern espanyol que actui. Aquesta vegada no se tracten de pressions sinó que sigui el propi govern espanyol qui representi el jutge Llarena davant el jutge belga.
Constatació: des de Madrid s’accepta el judici i s’accepta la compareixença a Brussel·les. Ja els hi ha entrat al cap que el judici tindrà lloc i fins i tot que hi podria haver condemna. En efecte el CSPJ demana a l’Estat espanyol que pagui el cost de l’advocat i també de l’eventual condemna de tal manera que el jutge Llarena no sigui afectat personalment.
Dues reflexions. La primera és que la justícia espanyola persegueix els polítics catalans amb penes financeres enormes. Ho han patit el president Artur Mas i els alcaldes imputats; s’han embargat els bens personals dels empresonats. Per ells és normal però, si el jutge Llarena és declarat culpable de vulnerar els drets humans i democràtics, és intolerable pagar els alguns milers d’euros que costarà el judici. La segona és que el Poder Judicial i el propi govern admeten que hi pot haver condemna. Si hi ha condemna serà lleugera en cost financer però serà enorme en termes de comunicació i de desprestigi. En efecte el president Carles Puigdemont i els consellers exiliats demanen un euro simbòlic, i evidentment el cost del judici, “les dépens” com se diu el francès. És a dir que l’objectiu és la condemna del sistema judicial espanyol i de la seua absència de respecte dels drets de les persones i de la democràcia. Ho seguirem.
La perla de la setmana
Us havia acostumats a les burricades i a la ignorància dels membres del Partido Popular. Doncs ara veig que els socialistes del PSOE tenen també ignorants i burros com els seus contrincants. La setmana passada, el nou ambaixador de Pedro Sánchez a la UNESCO – que és, val la pena recordar-ho, l’organisme de les Nacions Unides per l’educació i la cultura -, el senyor Juan Andrés Perelló s’ha distingit donant la prova de la seua incultura. No té cap qualificació personal per ser a la UNESCO, és un ex-senador i membre de la direcció del PSOE que s’ha col·locat aquí car toca als socialistes de menjar els plats de sopa. A un interviu, a propòsit de Catalunya, va declarar: “Crec que si Catalunya aspira a convertir-se en Andorra, no és la cosa més indicada al segle XXI”.
Deixant de banda el menyspreu que representa per Andorra, que és un Estat sobirà també membre de la UNESCO, la seua declaració demostra la seua ignorància. Quan l’any 1993 Andorra entra com a membre de les Nacions Unides no se destaca d’Espanya car mai no n’ha fet part. Per tant el paral·lel amb Catalunya, que ella sí que se vol destacar d’Espanya, no té ni sentit ni base històrica. A l’Edat Mitjana, quan Espanya no existia, Andorra feia part de Catalunya. Va beneficiar d’un estatut particular tant pels privilegis que tenia com pel fet que era sota l’autoritat de dos senyors, el bisbe d’Urgell i el comte de Fois i, posteriorment, del rei de França i ara del president Macron. Va progressivament adquirir més autonomia fins a ser independent, sempre amb dos copríncep. Mai amb Espanya.
M’he burlat sovint de la incultura dels diputats o responsables del Partido Popular. Veig que, com els chansonniers, tindrem bons moments també amb la incultura d’alguns polítics socialistes espanyols.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-21-dagost-del-2018