Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Llorenç Planes, in memoriam. La renonciation du président Hollande. Situation en Italie et en Autriche.

RADIO ARRELS – 6 décembre 2016 – Chronique d’actualité 12 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

Llorenç Planes est une personnalité de Catalogne Nord, très lié à l’UCE et co-auteur du fameux Petit livre de Catalogne Nord. Le président François Hollande a renoncé à se présenter, sans que cela semble améliorer les perspectives de la gauche de gouvernement. Si le refus de la réforme institutionnelle fait que l’Italie continue avec son instabilité, les élections présidentielles en Autriche sont plus préoccupantes.

Llorenç Planes, in memoriam

Comencem parlant d’una figura que ens ha deixat la nit de diumenge a dilluns, Llorenç Planes.

Llorenç Planes és un dels personatges de Catalunya Nord. Evidentment, va ser un dels fundadors d’Unitat Catalana, però per mi és un dels pilars de l’UCE, la Universitat Catalana d’Estiu, i també, amb la seva esposa Montserrat Biosca que no cal mai separar d’ell car anaven junts per tot el que feia, ha escrit el famós Petit Llibre de Catalunya Nord, que es considera l’inici de la creació i de la difusió del concepte de Catalunya Nord. És a dir posar Catalunya dins el nom d’aquestes terres del nord de la Catalunya històrica. És una de les figures i un dels pilars de l’UCE des de fa temps.

Directament és el creador del concepte de Catalunya Sud ?

Catalunya Sud, la gent ho va utilitzar per simetria. Agrada la simetria, tenim un braç dret i un braç esquerra. Estem teòricament comparables d’un cantó i de l’altre encara que no sigui veritat car tothom té una esquerra o una dreta més forta, com en política. S’ha creat Catalunya Sud, quan Catalunya no té sud en realitat. Té un ponent, la Franja de Ponent, és a dir un oest, té un nord, Catalunya Nord, i no té ni sud ni est. Ella és un centre. Però perquè no Catalunya Sud ?

La renúncia del president Hollande

Seguirem amb els temes d’actualitat política, abundosa, i François Hollande.

Només una petita reflexió personal, no un comentari. El que ha passat és molt curiós. La dreta mateixa ha tret el seu candidat teòricament primer, Nicolas Sarkozy, per votació directa. És descartat, no és ningú més. L’esquerra ha descartat també François Hollande. És evident que ell ha fet tot el que calia per això perquè durant el seu mandat de president, no tot ho ha fet tot bé, amb lleis i iniciatives que han dividit l’esquerra. Com que el seu programa és al seu inici una barreja de tot, automàticament, faria descontents, i hi van ser. Són els « frondeurs », els fonedors, els que tiren pedres. Últimament el seu llibre … Doncs ell mateix hi ha posat cullerada. Va tenir la intel·ligència de veure que era ineluctable i, descartat per descartat, s’ha retirat i evitar una primària on no podia guanyar. Més enllà, tenia la seguretat que, amb ell, una part dels vots que haurien d’anar al candidat socialista serien per Macron o per Mélanchon i, aleshores, era segur que l’esquerra no podia guanyar. Seria molt sorprenent que guanyés, però encara el seu candidat pot ser a la segona volta. Tot depèn del candidat que presentarà.

El president François Hollande anunciant que renuncia a representar- se, durant la seva declaració del 1er de desembre del 2016 (Font: parismatch.com)

Hi ha un camí obert que no ha desaprofitat Manuel Valls.

Sí, però no vol dir que passarà tampoc, perquè a fora de les primàries té Manuel Macron d’un cantó i Jean-Luc Mélanchon de l’altre. A la primària mateixa té el senyor Montebourg, que pot fer vots. Tal com ho veig, és l’hora de veritat entre dues esquerres. L’esquerra ideològica i l’esquerra de govern, la que té com a objectiu principal governar, cosa que vol dir que després el programa d’esquerra, molt teòric i generós, en part no el pot aplicar i fa

concessions. D’aquí les crítiques dels que es consideren com a guardians de l’esquerra ideal. D’un cantó, si passa Manuel Valls a les primàries, ell i Manuel Macron agafen el mateix electorat, doncs o bé sumen amb només un sol candidat, en aquest cas Valls, o bé perdran segurament els dos. Si passa Arnaud Montebourg, mateix escenari, però amb Jean-Luc Mélanchon: o s’entenen i hi ha un candidat possible per la primera volta de la presidencial, però no passarà mai a la segona. És el bloc Valls-Macron, si s’entenen, que pot fer més vots car poden menjar del vot del centre i de dreta. El bloc Montebourg- Mélanchon, si s’entenen, i en aquest cas és Mélanchon el candidat, serà la puresa de l’esquerra i la seguretat de perdre, si no és a la primera volta, a la segona.

Per tant, la tria que ha de fer l’esquerra és tenir perspectives minses de governar o bé afirmar-se i quedar-se durant bastants anys al purgatori. Si és l’esquerra clàssica, tradicional – en diuen moderna però és la de sempre, la que fa passar els principis abans de poder aplicar-los -, si és aquesta, amb Montebourg-Mélanchon, cap dels dos no pot reconstituir després durant els cinc anys una esquerra de govern. Vol dir que aleshores la dreta té el poder per deu anys. Doncs o bé es tria el que és l’essència de l’esquerra, que satisfà el que en diuen el poble d’esquerra, però de governar ni parlar-ne. La dreta té el camp lliure, i a veure que tindrà la gosadia de fer ? O bé hi ha una esquerra de govern que potser perdrà, però que tindrà bases per continuar. La resposta, en tots els casos, la té l’esquerra de l’esquerra. Són ells els mestres del joc car tenen la capacitat de fer perdre o de fer guanyar.

Situació a Itàlia i a Àustria

Aquest cap de setmana també hi havia eleccions, ben diferents, a Itàlia i a Àustria.

Molt interessants l’una i l’altra. Se diu, ja fa temps, que Itàlia és ingovernable. Senzillament perquè cal majoria per formar o guardar un govern alhora a la cambra de diputats i al senat. Les dues assemblees són iguals. No són elegides de la mateixa manera, una proporcionalment a la gent i l’altra pels territoris. És el que passa habitualment, per exemple a França, on els departaments elegeixen els senadors i els diputats ho són sobre escons determinats en funció del nombre d’electors, en principi, car hi ha diferències segons les circumscripcions. A Itàlia, les dues assemblees tenen el poder de fer caure els governs. Actualment és el senat que els fa caure. Això no pot ser: un govern és responsable davant d’una assemblea; o bé n’hi ha només una, o bé una de les dues l’emporta sobre l’altre. Passa arreu del món. Quan n’hi ha dues amb poders igual, és la inestabilitat inscrita dins la constitució, perquè és gairebé impossible que hi hagi exactament la mateixa majoria a les dues cambres, o les mateixes aliances.

És el que volia evitar Mateo Renzi unificant els poders.

Traient poders al senat. En segona lectura sempre hagués guanyat l’assemblea de diputats. És el sistema francès i de molts països, per exemple al Regne Unit amb les cambres dels comuns i dels lords. Una té influència i pot canviar coses però, pel que és essencial, les lleis i fer caure o no el govern, només una té capacitat de decidir. Ara bé, la curiositat d’Itàlia és que la seva economia funciona, amb molta economia submergida, i la gent és tan acostumada a la debilitat del govern que, a nivell local i provincial, tot funciona perquè, sense que la constitució ho digui, els poders territorials exerceixen de fet la gestió del país. Per tant, tot i no tenir un sistema autonòmic – llevat d’algunes províncies – és un país amb una descentralització de fet que fa funcionar l’economia.

Par això en el referèndum per a recentralitzar ha guanyat el no i ha forçat Mateo Renzi a dimitir.

És clar. Tenia en contra la gent que vol guardar els seus escons, els diversos partits que volen ser els reis i, d’altra banda, tota la gent que prefereix un poder local més fort i no un poder central que no se sap que farà. A un referèndum, sempre se sumen els no, tinguin a veure o no amb la pregunta.

També hem de parlar d’Àustria i de l’extrema dreta.

Això fa una mica de pudor. És una extrema dreta disfressada de dignitat, amb gent normal, quan en realitat, si es mira el programa i el que ha dit el candidat, tot i edulcorat és bastant dur. Ha guanyat finalment el candidat ecologista amb el suport de tots els partits. Glòria ! En realitat el que m’impressiona és el 46% que ha fet el candidat d’extrema dreta. És realment a les portes de guanyar i el seu partit també. Sembla increïble que avui dia hi hagi una tal situació.

Per entendre-ho, cal saber que Àustria és un país especial. Aquí va néixer el nazisme, que hi va tenir molta força, i aquest país no ha patit molt de la guerra, és Alemanya que n’ha patit més, tan dels bombardejos com de totes les conseqüències. Per tant Àustria no té forçosament un mal record d’aquesta època. Aquesta ideologia s’ha mantingut sempre i ara té molta força. Tot això és molt preocupant car Àustria té una posició estratègica: és al mig, entre l’Europa de l’est i de l’oest, tocant a Suïssa, Alemanya, Itàlia; té contactes i la contagió pot existir.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat- 06122016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat

Articles récents

Les meetings de les présidentielles commencent. Une table de dialogue sans referendum pacté.
7 décembre 2021
Panorama des pré-présidentielles en France. Création du BOC, le journal officiel de la République.
30 novembre 2021
Les misères de la vie politique en Catalogne. Nouveaux recours en Europe et plus de poursuites judiciaires en Espagne. Le Covid19 est toujours entre nous et pour longtemps.
23 novembre 2021
L’Assemblée du Conseil pour la République s’est constituée. La Résistance nord catalane pendant la Seconde guerre mondiale.
16 novembre 2021
Le Conseil pour la République brise les modèles. Le 7 novembre, la Diada et les 40 ans d’Arrels. Le 11 novembre, souvenir d’une boucherie inutile.
9 novembre 2021

Archives