RADIO ARRELS – 24 décembre 2018 – Chronique d’actualité 119 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Après vingt jours, leurs objectifs atteints, les quatre prisonniers politiques ont cessé leur grève de la faim. Réuni à Barcelone au milieu d’un énorme déploiement policier et de manifestations, le conseil des ministres de l’État n’a fait aucune proposition. Le ministre des affaires étrangères Josep Borrell fait impair sur impair. Le bal des poinsettias jaunes et rouges est l’anecdote de Noel.
Els presos polítics han acabat la vaga de fam
Va ser dijous passat. La vigília, els antics presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya van enviar i publicar una carta comuna als presos polítics en vaga de fam per demanar-los que cessin la seua protesta, car els seus objectius eren aconseguits. D’una banda hi havia un gran ressò internacional, moltes preses de posició al seu favor, i tant la situació de Catalunya com el poc rigor de la justícia espanyola s’havien fets evidents. D’altra banda, després d’esperar quinze dies, el Tribunal Constitucional havia iniciat l’examen dels recursos dipositats per Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull fa més d’un any. Recordi que la norma mateixa d’aquest tribunal fixa a trenta dies l’examen de qualsevol recurs. No sé quan trigarà a donar el seu parer però, que accepti o que refusi, totes les instàncies espanyoles hauran estat consultades i se podrà enviar la causa al Tribunal europeu de Drets humans.
Els vaguistes de fam són molt debilitats pels vint- i-set dies de privacions i la seua salut era en perill. Són persones molt valentes que fins avui mateix, des de la presó, no han cessat d’escriure a la gent que els suportava, demanant fermesa en les conviccions i actitud pacífica, especialment enfront de la provocació de la vinguda del consell de ministres a Barcelona. Realment, pensi que els catalans del Principat poden ser orgullosos dels seus polítics.
Les prisonniers politiques arrêtent leur grève de la faim. Le gouvernement espagnol est assiégé à Barcelone. Josep Borrell en fait toujours des siennes. Le tango des poinsettias.
El consell de ministres espanyol assetjat a Barcelona
Fa unes setmanes el primer ministre Pedro Sánchez va anunciar que el seu govern se reuniria el 21 de desembre a Barcelona. O sigui el dia d’aniversari de les eleccions autonòmiques forçades i manipulades per Mariano Rajoy. Les van guanyar els independentistes amb majoria parlamentària. Per tant la qüestió catalana quedava per resoldre, malgrat la violència estatal i l’aplicació de l’article 155. La moció de censura de Pedro Sánchez, que li va donar el poder, va prosperar amb el vot dels diputats independentistes catalans a les corts de Madrid. Fa doncs més de sis mesos que Pedro Sánchez diu que farà propostes, i no n’ha fet cap fins ara. Per tant, la seua vinguda a Barcelona podia tenir dues significacions. O bé volia fer anuncis, revelar propostes a Catalunya mateix, com fan els presidents de la República a França. Per exemple, si van a un hospital de província, és per dir que faran reformes o millores per la salut, si van a una empresa és per anunciar mesures econòmiques. Tothom era doncs a l’espera del que anunciaria, i d’una trobada amb el president de la Generalitat Quim Torra. O bé una segona hipòtesi, que venia només per afirmar propietat i possessió per la presència del seu govern, és a dir sense prendre en compte el resultat de les eleccions del 21 de desembre del 2017. Aleshores seria realment una provocació i, directament, una incitació a manifestar i a d’eventuals violències. A més a Madrid, els quinze dies precedents, es deia que si els Mossos d’Esquadra no podien assegurar la seguretat, l’estat en prendria el control definitiu, cosa que no va gosar fer durant l’aplicació de l’article 155.
El consell de ministres de l’estat s’ha reunit doncs a Barcelona aquest divendres enmig d’un enorme desplegament policial, com si fos un estat de guerra: els 20.000 Mossos d’Esquadra, Guàrdies Civils i policia espanyola a Catalunya, més el reforç de 1.200 policies antiavalots vinguts de tot Espanya. Per uns quants era la segona visita que feien, després de l’1 d’octubre del 2017. Mai no s’havia reunit el govern espanyol a Barcelona. Hi haurien decisions importants? Doncs res. La Generalitat i el país volen un referèndum o una proposta política per Catalunya i en resposta el govern de Pedro Sánchez decideix anul·lar el procés militar que va condemnar el president Lluís Companys durant el franquisme. Ja era hora i, a més, la decisió no té cap valor jurídic car només el pot anul·lar el Tribunal Suprem. A nivell econòmic la Generalitat vol recuperar la gestió dels trens de rodalies (de banlieue) i de l’aeroport del Prat de Llobregat i enfront bategen l’aeroport “Josep Tarradellas”, el nom del president de la Generalitat durant la transició. Finalment, gloria! glòria!, per primera vegada s’admeten preguntes i respostes en català a la roda de premsa! Cosa que no s’havia fet mai segons el servei de premsa de Pedro Sánchez. Per jo no és un gest a valorar, car el que trobi estrany i xocant és que durant els quaranta anys de democràcia – on el català era cooficial – no s’hagi utilitzat mai en conferència de premsa. Si recapitulem: cap anunci polític, cap gest significatiu. Se reclama un tractament de la qüestió catalana i en resposta se donen caramels per que el nin se quedi tranquil. Per tant per què han vingut a Barcelona?
Belleu Pedro Sánchez s’havia imaginat que podria fer contents els catalans amb la seua presència i una entrevista amb el president Torra, però ha fallat del tot. A Madrid el tracten de traïdor, de venut als independentistes, i a Barcelona i Catalunya l’acullen manifestacions de centenars de milers de persones, talls de carreteres. Ningú de content amb gestos com el nom de l’aeroport, qualificats d’estètics pel president Torra. Resultat per ell: zero a Madrid, zero a Barcelona, total zero.
El govern espanyol s’ha reunit al Palau de la Borsa, prop del Port Vell. Tot el barri tenia els carrers buits, era tancat com una fortalesa per centenars i milers de policies, però als voltants se sentien els crits dels manifestants: “Independència!” i “Llibertat presos polítics!”. Del seu hotel fins a la Borsa el president Sánchez i els seus ministres van anar a peu, enmig de carrers deserts i sota els crits i cassolades dels habitants del barri als balcons. Per això les televisions han ensenyat imatges sense so. Un consell de ministres assetjat dins Barcelona. Impressionant.
Josep Borrell en fa sempre de les seues
Josep Borrell, el ministre d’afers exteriors, i el cap de govern Pedro Sánchez són una benedicció per Polònia, l’emissió humorística de TV3, i ho serien també pels humoristes francesos de la Revue de presse de Paris Première. Ja us havia parlat de llurs problemes amb la justícia i el govern belgues, dels atletes kosovars que no podien participar a competicions a Espanya. Doncs les últimes setmanes ha acumular unes quantes relliscades.
En una conferència que pronunciava a Madrid, per explicar el fet que hi hagi moviments independentistes a Espanya i a Europa i no pas als Estats Units, el ministre Josep Borrell ho va atribuir al fet que els Estats Units tenen una sola llengua – no és veritat, n’hi ha moltes, a començar pel castellà parlat per desenes de milions d’habitants – i que no tenien història car (citació) “només van matar quatre indis”. Xocant i racista car la lluita contra els indis per apoderar-se del farwest s’aparenta a un genocidi. A més el que diu és inexacte car me sembla que la Guerra de secessió va ser un intent d’independència dels estats sudistes. És a dir que el senyor Borrell acumula la ignorància històrica, o la voluntat de reinterpretar la història, i un tacte realment diplomàtic, però de la manera habitual contemporània, sinó la del gloriós període dels segle colonial.
Com si no fossin prou burricades, la setmana següent s’ha estrenat contra Anglaterra, contra el Regne Unit. En un interviu a un mitjà de comunicació espanyol, Político, va dir que Espanya acceptaria la independència d’Escòcia. No vol la de Catalunya però reconeixeria una Escòcia independent! Increïble. Diu això en una declaració on afirma (citació): “El Regne Unit se dividirà abans que Espanya”. En dedueixi que en el seu cap imagina tant una eventualitat com l’altra. Evidentment la premsa anglesa se n’ha fet ressò, amb comentaris ofesos o irònics.
També Josep Borrell ha dit que si no se resol la qüestió de Gibraltar, que reivindica Espanya, s’oposarà a l’acord del Brèxit, que finalment Pedro Sánchez ha aprovat. Segons ell, com des de Franco per tots els governs espanyols, Gibraltar és part del territori espanyol, car és un enclavament costaner. Ara bé, Ceuta i Melilla són enclavaments costaners espanyols dins el territori marroquí, que el Marroc reivindica per les mateixes raons. Però per Espanya, ni parlar-ne. Són ciutats espanyoles i prou. I Gibraltar doncs?
El tango de les ponsèties
És l’anècdota de Nadal, que va passar dijous durant l’entrevista entre Pedro Sánchez i Quim Torra al palau de Pedralbes de Barcelona. Doncs la sala de reunió era decorada amb pots de ponsèties (les poinsethias), aquestes plantes molt boniques i vistoses amb fulles vermelles o grogues que se compren i regalen per Nadal. Entre els dos presidents i al seu darrere, per tant al mig del quadre de les càmeres de televisió que filmaven, hi havia dues ponsèties grogues sobre una taula baixa. Heu ben sentit: grogues! Passaven malgrat tot desapercebudes. Doncs vet aquí que el cap de protocol de Pedro Sánchez pren un pot de ponsèties vermelles i, mentre se filmava i que els presidents continuaven parlant, passa al darrere en ple quadre filmat i posa la ponsètia vermella davant de les ponsèties grogues, procurant amagar-les. No hi va réixer del tot.
Però el resultat és que tothom se va fixar amb les ponsèties grogues. Se’n va parlar molt a les televisions i a les xarxes socials. Això és un cap de protocol intel·ligent! Belleu diran a Madrid que també ell és venut als independentistes.
