RADIO ARRELS – 23 novembre 2021 – Chronique d’actualité 271
Avec le refus de la CUP de voter le budget et les tractations d’ERC avec les Comuns le front indépendantiste s’est fissuré et il est visible que le processus ne viendra pas de la Generalitat. La répression policière et judiciaire contre les politiques catalans continue. On évoque les nouvelles étapes des cas de Francesc Homs, Jordi Pujol et Josep Luís Alay. Il est fait un bilan de la situation préoccupante de la pandémie en Europa et dans le monde.
Les misèries de la vida política a Catalunya
Avui començarem parlant de la vida política a Catalunya i, com dieu, de les seues misèries.
A Catalunya no hi ha més actualitat política que els pressupostos i les misèries de la política politiciana al parlament i al govern de Catalunya, una política molt poc ètica. Tot i que tinc una repulsió personal per aquestes “magouilles” com se diu a França, me veig obligat de comentar-ho. L’únic punt positiu és que en podreu treure lliçons.
La situació hauria de ser simple car hi ha un acord de legislatura firmat entre ERC i la CUP i, per altra banda, ERC i Junts per Catalunya s’han posat d’acord per formar govern. Per tant, amb una majoria teòricament independentista de 74 diputats (en cal 68 per governar) no hi hauria d’haver problemes insolubles.
Ara bé, com ho fa sempre, la CUP sotmet als seus militants qualsevol decisió important que hagin de votar els seus diputats al parlament, en aquest cas els pressupostos: cal votar o no els pressupostos del govern de Pere Aragonès? Aquest i el seu conseller de finances Jaume Giró han previst més diners per les accions socials, s’han posicionats contra l’extensió de l’aeroport de Barcelona, i no hi havia cap partida a favor del projecte de Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu de Catalunya.
Però els militants de la CUP han votat en contra. Per tant el grup parlamentari de la CUP ha presentat al parlament una esmena a la totalitat, és a dir que vol primer que se voti sí o no al conjunt del pressupost sense examinar-lo part per part. Li retreuen que l’esforç social és insuficient i que no hi ha compromisos
per anar cap a la independència. Aquest segon punt és exacte, no n’hi ha. ERC no hi és actualment a favor, vol una pausa de molts anys i un diàleg amb l’Estat. De fet no se sap clar per obtenir què? Ja que dins el famós diàleg encara per començar no hi ha ni l’amnistia als presos i exiliats catalans ni un referèndum pactat.
Cal recordar que la CUP és constituïda de militants individuals i de petits partits o formacions independentistes d’esquerra i d’extrema esquerra. Els qui han criticat més els pressupostos per no anar cap a la independència són dos grups o corrents. L’un és Endavant, l’Organització socialista d’alliberament nacional o OSAN, anticapitalista i de Països Catalans. L’altre és Poble Lliure, també d’esquerres i independentista, amb gent vinguda del Moviment de defensa de la terra i dels Maulets. Són coherents car és una elegida de la CUP de Poble Lliure que s’ha elegit a la presidència de l’Assemblea de representants del Consell per la República, Ona Curto.
Per tant, amb aquest negació d’aprovar el pressupost, el president Pere Aragonès s’ha trobat en situació delicada: o bé hi ha reconducció del pressupost anterior, o ha de pactar amb els Comuns i els socialistes, quan els uns i els altres fan part del govern espanyol de Pedro Sánchez i no volen saber res de la independència de Catalunya. Els socialistes han declarat que si no hi ha acord e Pere Aragonès amb els Comuns ells pensen abstenir-se, doncs permetre l’aprovació, sense negociar res a canvi. Qui s’ho creu? De fet significa que ERC haurà de fer el mateix pels pressupostos estatals de Pedro Sánchez. Si fos així, i sembla que més va més això passarà, seria ajudar el govern de l’Estat sense reunir la famosa taula de diàleg, que com més va i menys se’n parla.
Finalment fa dos dies Pere Aragonès ha pactat amb els Comuns. Ells li permetran els pressupostos i ERC permetrà el pressupost de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. M’ha fet pensar al títol de la pel·lícula “Et la tendresse? Bordel!” De fet això trenca el pacte ERC-CUP, tot i que diguin que continuen parlant. Per la seua banda Junts s’ha mantingut fora de les negociacions, però és evident que hi ha mar grossa dins el govern de la Generalitat.
Fet i fet és com un teatre de Guinyols. Misèria i més misèria. Fa pena de veure el gir autonòmic cada vegada més fort i sense complexos del govern Aragonès. Vist sota aquest angle, se podria dir que a Barcelona com a Madrid tot ha tornat dins l’ordre anterior. El president Torra tenia raó quan deia en el seu discurs de comiat que el govern autonòmic era el principal obstacle a la independència. És clar que ara per ara el procés no vindrà ni del govern ni del parlament de la Generalitat. Però queda la gent i el Consell per la República.
Nous recursos a Europa i més persecucions judicials a Espanya
Segurament tindrem més ocasions de parlar-ne. També ens vols comentar els nous recursos a Europa mentre que hi ha més persecucions judicials a Espanya.
Últimament han sallit a la llum noves etapes de casos de persecucions policials i judicials contra polítics catalans favorables a la independència, alguns cap a la justícia europea, amb bones perspectives, d’altres sempre dins el fangar de la justícia espanyola.
La primera notícia concerneix Francesc Homs, que va ser conseller de la presidència del govern d’Artur Mas i va ser condemnat amb ell per la justícia espanyola per haver organitzat la consulta del 9 de novembre del 2014 sobre la independència de Catalunya. Vam ser una multa a pagar i anys d’inhabilitació, com pel president Mas. Després de set anys dels fets i de l’acusació, el Tribunal Constitucional ha finalment confirmat la sentència, cosa que ha permès a Francesc Homs de portar el seu cas al Tribunal europeu de drets humans d’Estrasburg per violació dels drets humans pel Tribunal Suprem Espanyol i per ús polític dels tribunals, sense comptar amb el no respecte del propi dret penal, com li és habitual. Un altre cas, doncs, que comença un recorregut jurídic europeu.
La segona notícia concerneix el president Jordi Pujol, acusat amb membres de la seua família des del 2014 de corrupció i diversos delictes financers, alguns que remunten al seu pare a l’època franquista. Sembla cert que les acusacions tenen fonaments, però és cert també que el cas va ser obert amb molta publicitat per finalitats polítiques, per debilitar l’independentisme que creixia al moment de la consulta del 9 de novembre i del pas de Convergència a l’independentisme.
Doncs fa set i quatre anys que la Guàrdia Civil va requisar tots els ordinadors, telèfons i documents de tota la família Pujol. Els seus advocats van finalment obtenir el retorn del que se va prendre. Però en pla Madrid i de dia, a un bulevard, la furgoneta de distribució de paquets que ho portava cap a Barcelona va ser atracada per quatre homes encaputxats a punta de pistola. Se la van emportar i se la va trobar incendiada en un descampat amb tot el que contenia. El president Pujol ha dit a la premsa que creia que era la pròpia policia espanyola l’autora de l’atracament per destruir documents i elements que comprometen Espanya i els seus polítics. És l’opinió de bastanta gent a Catalunya.
La tercera i última notícia que vull destacar és una persecució contra Josep Lluís Alay, que hem sentit fa poc en una conferència al cinema Castellet. Ara se li vol posar tres anys de presó i disset anys d’inhabilitació per un viatge que va fer a Nova Caledònia el 2018 com a observador convidat pel referèndum com a cap de l’oficina del president Carles Puigdemont. Se’l persegueix també en la mateixa causa per tiquets d’autoruta de 15,20 euros per anar a la presó de Lledoners a visitar els presos polítics. El filòsof alemany Nietzsche deia que el dimoni s’amaga en els petits detalls.
El Covid19 és sempre entre nosaltres i per temps
Acabarem parlant d’un tema del qual parlem molt poc sovint a les notícies, la Covid19, que penses que és per temps entre nosaltres.
Feia temps que no parlàvem del coronavirus en aquesta crònica, com si el contagi, els morts, els vacunats i els que són contra la vaccinació, els port o no dem la mascareta, els pass sanitari, etc., com si tot fos ja un joc acostumat on passen primer les polèmiques i no la malaltia.
Però hi ha les estadístiques, i són terribles. Des del mes d’abril, quan us en vaig parlar, fins ahir on vaig mirar la situació que tenim, és a dir en sis mesos, tot s’ha embogit encara que no ho sembli. L’epidèmia continua matant. A França tenim vint mil morts més, com al Regne Unit. A Alemanya passen al doble, de quaranta-sis mil a noranta-nou mil. El doble també al Brasil amb més de sis cents mil persones mortes, i dos cents mil més als Estats Units. I així a tot arreu.
Se sap que per falta de remeis la vacunació és la sola solució, però estem lluny de la protecció desitjada, amb en general de seixanta a setanta per cent de vacunats a l’Europa de l’oest, Alemanya, Països Baixos, Regne Unit o Suïssa, però ja 87% al Portugal, a prop de la quantitat necessària, i França encara lluny amb un 75%. A tot arreu el nombre de persones que refusen la vacunació és suficient per fer que l’epidèmia s’instal·li de manera duradora. Crec que no baixaran de cavall, doncs que nos cal instal·lar dins la presència del coronavirus a llarga durada.
A més, a Europa mateix, hi ha llocs pitjors. A Bulgària, Ucraïna, Bòsnia, Bielorússia i als altres Estats de la zona només el vint a trenta per cent de la gent és vacunada. A Àfrica, on falten diners, metges i infraestructures, només hi ha de un a dos per cent de vacunats. A les Antilles és només el quart de la població i un petit terç a la Guadalupe i a la Martinica, on evidentment els hospitals estan saturats. Ja s’entén.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1468/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-23-de-novembre-2021