RADIO ARRELS – 7 septembre 2021 – Chronique d’actualité 260
Avec des conséquences pour les populations affectées, le lit de la Tet a souffert beaucoup d’altérations au cours du dernier demi- siècle, conséquences de décisions inconséquentes et irréversibles. Les documents et archives réquisitionnés en Catalogne par le régime franquiste n’ont pas été restitués quinze ans après la loi qui en fait obligation.
Les alteracions del llit de la Tet
Tractarem avui per començar de les alteracions del llit de la Tet
La Federació dels espais naturals 66 se queixa dels treballs que se fan dins el llit de la Tet a Perpinyà, amb dos arguments sobre els quals té raó: falten sediments al llit, és a dir sorra, grava i rocs de ribera, i si se fa el llit central més recte i més fondo, les crescudes tindran un impacte més fort cap avall.
Per la seua banda el responsable del sindicat mixt de la Tet Pierre Parrat replica que és necessari per evitar que la Tet erosioni les digues que protegeixen el Baix Vernet. Té raó tot i que fer-ho és fer prendre un risc a les poblacions de més avall, com diu aquesta federació.
Per altra banda les capes freàtiques són amenaçades (ja fa temps) car entre Nefiac i el Soler la Tet corre sobre el tuire a molts llocs, car no hi ha més sorra i grava dins el llit. És veritat. En resposta el responsable departamental de l’aigua Nicolas Garcia diu que no hi pot fer res car no baixen prou sediments, i també és veritat.
Aquesta situació és la conseqüència de les burricades acumulades, de totes les alteracions que s’han fet sobretot des de fa mig segle al llit de la Tet. No hi ha més remei i és normal que en paguéssim el preu.
Què s’ha fet? Primera burricada: els diversos municipis d’Illa fins a baix han autoritzat l’extracció massiva i excessiva de sorra i grava per les empreses de construcció i de formigó. L’Aiguat del 40 n’havia port at molta i semblava una reserva inacabable. Per tant se’n extreia a tal lloc, fins a arribar a l’argila, al tiure del subsol de la plana. Se feia el mateix uns quilòmetres més lluny, i així seguint. Quan de li treu material al·luvions, el riu busca regularitzar el seu perfil, especialment quan hi ha una riuada. Per tant la Tet anava traient sorra i grava dels llocs que no s’havien tocat, per exemple quan hi havia ponts, per repartir-los als llocs on en faltava. El nou perfil era evidentment tot el llarg més baix que el perfil anterior. Això fa que en uns trenta o quaranta anys la Tet va descalçar les piles de tots els ponts. Uns quants presentaven fissures i podien caure amb una crescuda més forta que les altres. Espant dels batlles i del Consell General i grans treballs per consolidar els ponts, amb els seus fonaments envoltats de formigó. Passant, mireu-ho.
Però les excavacions continuaven, tant per la construcció com per la segona burricada, aquesta col·lectiva del departament. S’ha fet la via ràpida no pas dins les terres sinó que per fer més barat s’ha posat dins el llit de la Tet. És la nova 116 o la Quatre Veus, com diu la gent. Això ha fet el llit d’inundació més estret. És doncs normal que la Tet vulgui eixamplar de l’altra banda, que erosioni la seua riba esquerra, doncs al Vernet per Perpinyà.
Tercera burricada: per fer aquesta via ràpida s’ha tret més sorra i grava del llit de la Tet. Quan era a l’interior els forats van donar una sèrie d’estanys artificials que són llocs d’esbarjo al Soler, a Sant Feliu o a Millars. Quan era dins el llit va accentuar l’erosió de la Tet, que amenaça les capes freàtiques. Per això s’han construït una bateria de petits barratges per procurar limitar l’enfonsament i crear una sèrie d’esglaons.
La solució seria efectivament aportar els sediments o al·luvions que fan falta. Com fer? La resposta és simple: impossible. Només ho podria fer un altre aiguat com el de l’any 1940. No sé si és oportú de fer pregàries i posar ciris per què aquesta catàstrofe torni a arribar.
No tornen tots els papers de Salamanca
Visiblement moltes burricades en aquesta gestió. Canvi de tema completament perquè ara ens vols parlar dels papers de Salamanca que no tornen a Catalunya Sud.
Els papers de Salamanca són tota la documentació confiscada pel govern franquista al final de la guerra civil espanyola. Va ser una operació meditada i executada metòdicament. S’havien localitzat els llocs on hi havia arxius i documentació. Amb l’avançada de les tropes franquistes a Catalunya se treien tots els papers d’ajuntaments, partits polítics, diputacions i Generalitat, sindicats, cooperatives i de molts particulars, intel·lectuals, artistes, polítics que havien participat a la República o a la Generalitat. Fins i tot s’han requisat els llibres de les biblioteques, els papers personals i les fotografies. Tot.
Se tractava de treure tot el que concernia la història contemporània de Catalunya i del catalanisme, de fer impossible la recuperació de la memòria històrica. Ras i curt, un etnocidi deliberat. Amb caixes i camions eren reunits dins edificis prou grans, esglésies. Després van ser reunits, transportats per trens i camions en un gros convent de Salamanca. D’aquí ve el nom popular de “papers de Salamanca”. Han servit durant molts anys a fer judicis i a condemnar la gent que hi era citada.
Van quedar allà, sense classificar i sense precaucions, fins que a l’inici dels anys 2000 uns investigadors catalans els localitzin. El 2002 se va crear la Comissió de la Dignitat, amb Josep Cruanyes -avui vicepresident de l’ANC- i Antoni Strubell, que en va reclamar el retorn, amb un gran suport popular i polític a Catalunya. El govern socialista espanyol de José Luís Zapatero, que necessitava el vot dels diputats catalans, va fer votar una llei de restitució i els primers retorns se van fer el 2006, al mig de manifestacions a Salamanca, de la gent i del municipi, per bloquejar el pas de les furgonetes que portaven els documents. Per evitar el retorn s’ha batejat a correcuita el dipòsit de Salamanca “Centro documental de la memoria histórica de la guerra civil”. Pensaven i pensen sempre que, tractant-se d’un arxiu públic, no caldria retornar-lo.
El govern socialista i després els governs del Partido Popular hi van posar mala voluntat i bloquejar tot el que podien. Se va crear una entitat “Salvar el archivo de Salamanca” que s’oposa a la restitució i reclama que se retorni el que ha marxat cap a Catalunya. No us estranyarà que entre els dirigents hi hagi coneguts membres de l’extrema dreta espanyola, ni que tots els alcaldes de Salamanca siguin de Partido Popular.
Ha calgut una denúncia de la Comissió de la Dignitat prop del Tribunal Suprem perquè una sentència del 2019 obligui a respectar la llei. Ha costat dos anys perquè tornin unes quantes caixes amb arxius de sindicats, partits polítics i persones. En quinze anys i set trameses el 85% ha retornat, però encara no han tornat tots els papers de Salamanca requisats a Catalunya.
Però hi ha pitjor, la situació del País Valencià, on molt pocs papers han retornat. Per Catalunya és la Generalitat qui reclama i gestiona el retorn, i després transmet als legítims propietaris. Al País Valencià és l’Estat qui, per llei, s’ha encarregat del retorn. Ha posat totes les traves possibles per evitar el retorn i no ha complert la seua obligació legal. Ja sabem que és l’esport favorit de la política espanyola.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1321/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-7-de-setembre