RADIO ARRELS – 26 février 2019 – Chronique d’actualité 128 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
À la fin de la seconde semaine d’auditions il reste peu de choses des accusations de rébellion et sédition dans l’attente des témoins. En dehors de la Catalogne, il n’y a pas d’accès à la retransmission du procès et la presse ne le reflète pas. Inés Arrimadas va à Waterloo devant de la Maison de la République pour dire qu’elle n’existe pas. Le roi Felipe affirme que la démocratie n’est pas au-dessus de tout, mais que ce sont les lois. N’importe quelles ?
Els acusats desmunten les acusacions
Començarem amb els encausats que, en el judici, han desmuntat les acusacions.
Dimarts van comparèixer Jordi Turull i Raül Romeva. Jordi Turull va contestar a les acusacions i al seu advocat. Va ser ferm, precís, combatiu i va contradir, amb tots els elements les acusacions sobre la preparació del referèndum. A partir d’aquest moment s’ha vist la pobresa i el poc fonament del que se’ls retreia col·lectivament com a govern. Raül Romeva només va contestar al seu advocat i va orientar les seues respostes cap al dret a l’autodeterminació. Des de la seua experiència jurídica i internacional va explicar en què consisteix i com s’aplicava a Espanya. Tota una lliçó magistral. Va parèixer com el que és, un home de pau, ell que ha treballat a ONG i organitzacions internacionals per la pau als Balcans, que va ser deu anys diputat europeu, militant en els processos de pau, que té estudis i tesi doctoral sobre la mediació per la pau.
Dimecres va ser Josep Rull, brillant i pugnaç, que va reduir a no res l’acusació de rebel·lió i va posar en dificultat constantment el fiscal i l’advocada de l’Estat. En una compareixença marató que va acabar més tard de les nou de la nit, van seguir Dolors Bassa, Meritxell Borràs i Carles Mundó, totes elles i ell precisos, discutint cada punt i aportant elements que tombaven les acusacions.
El dijous va ser el torn de Santi Vila i l’interrogatori de Jordi Sànchez, el més llarg de tots, amb més de quatre hores i mitja.
Va ser un dels grans moments d’aquesta setmana. Sobre la manifestació del 20 de setembre del 2017, la principal acusació contra ell, Jordi Sànchez va ser implacable contra el fiscal i les seues proves, visiblement sense fonaments o manipulades. El va literalment desmuntar, fins al punt que el president Marchena va intentar de salvar-lo diverses vegades. Un dels elements principals de l’acusació de rebel·lió, el famós document InfoCATs, que és un document privat d’una persona desconeguda i no investigada, va ser literalment trinxat i reduït al no res per un Jordi Sànchez brillant, seriós, precís i sovint irònic.
Per tant de les acusacions queda poca cosa. Ara bé això no vol dir que tot està fet i en bona via. No ho crec. Queden cinc cents testimonis, molts dels quals de l’acusació, que vindran afirmar la rebel·lió, la violència de la gent, és a dir tot el que sabem fals, però que donaran al tribunal els elements per la condemna que li donarà la gana. En aquesta fase llarga dels testimonis, que durarà setmanes, seran els advocats dels acusats que tindran la feina immensa de contrarestar l’allau d’afirmacions, de fets, de pseudofets i de documents que se presentaran.
Continua la manipulació dels espanyols
Com dius, cal un filtre per descodificar les manipulacions.
L’Estat espanyol és plural. És un fet històric i actual, amb una diversitat de llengües i de sentiments de pertinença. Però la visió que en donen arreu d’Espanya els principals mitjans de comunicació, els polítics de dreta o d’esquerra i l’ensenyament no és aquesta, sinó tot el contrari. Per sobre d’aquesta desinformació de base, s’afegeixen totes les enormitats que s’han dit des del 2010 sobre el procés català, Catalunya i els catalans. Els mitjans de comunicació madrilenys i de l’Estat els han presentats com a insolidaris, quan és el contrari car contribueixen més que ningú a subvencionar més de mitja Espanya, com a violents quan són pacífics dins totes les seues manifestacions, com a colpistes, rebels i sediciosos, sobretot des de l’1 d’octubre del 2017. Recordeu que alguns fins i tot recomanaven de bombardejar Barcelona.
L’empresonament dels líders catalans i la instrucció del jutge Llarena van ser unànimement aplaudits a Espanya. Poques veus han gosat dir que era excessiu i injust.
Doncs ara, amb el judici al Tribunal Suprem, la manipulació de l’opinió espanyola continua i s’aprofundeix. Curiosament, no se tracta de presentar el judici i les compareixences dels acusats com un càstig merescut i necessari. No, simplement no se’n parla gaire o gens. No ha fet la portada de cap diari madrileny. Després del primer dia pocs periodistes espanyols són presents. S’ha optat pel pecat per omissió, doncs deixar la gent amb les disposicions mentals anteriors. No se vol que els inculpats apareguin com són o com se’ls pot veure, bones persones, pacífics, respectuosos de la democràcia, no se vol que s’ensenyi com desmunten les acusacions. Doncs no se’n parla gaire, el mínim.
A més a tot Espanya no se pot veure el judici en directe a la televisió. Us pot semblar estrany, però és així. El judici és efectivament televisat, però aquest senyal només se pot veure a Catalunya i a cap altre lloc de l’Estat. Per tant cap informació en directe, cap possibilitat de fer-se una opinió personal. A més els mòbils i les càmeres són prohibits dins el tribunal. Només filma la televisió estatal espanyola, amb angles i enfocaments que minimitzen certs moments, i només una agència pot prendre fotos, l’agència estatal espanyola EFE. No us fa pensar al control de la informació durant la guerra del golf a l’Irak, quan els americans aplicaven el mateix mètode par a controlar la premsa?
Hi ha malgrat tot alguna fissura, uns quants periodistes espanyols presents. Van ser estorats de veure presentats al tribunal els vídeos de la violència policial de l’1 d’octubre, que no havien vist mai. Durant l’escorcoll del 20 de setembre a la conselleria d’Economia, van ser sorpresos de veure dins la conselleria els guàrdies civils tranquils i la gent a fora més aviat festiva i irònica, quan se’ls havia dit que hi havia violència i rebel·lió contra els agents de l’ordre públic. Se’ls hi havia venut un altre relat que el que veien. També han vist com el fiscal i l’advocada de l’Estat perdien peu davant els acusats, que els demostraven els errors i les falses acusacions.
Tot això comença a aparèixer, tímidament, en alguns articles de la premsa madrilenya. Per exemple divendres en un article del País, un diari d’esquerra, el periodista Pablo Ordaz, sota el títol “La fiscalia se enreda”, observa que les preguntes van sobre la malversació i la desobediència i no sobre l’acusació principal de rebel·lió. Diu que els processats intenten desmuntar la interrogació de la fiscal Consuela Madrigal i observa que el president Marchena intenta salvar-la, dient a Josep Rull: “Señor Rull, no convierte su interrogatorio en el interrogatorio del ministerio fiscal”. I conclou així: “La pregunta mas grave ¿es esta toda la artilleria legal que tiene España para contrarrestar un supuesto golpe de estado?”
Aquest periodista ho ha entès tot. I els altres?
El Canigó no existeix
Tenim també Inés Arrimadas que ha anat a Waterloo.
Dissabte Inés Arrimadas, la cap de l’oposició al parlament de Catalunya, que deixarà per presentar-se de diputada per Ciutadanos a les Corts de Madrid, ha anat a Waterloo davant de la casa de la República del president Carles Puigdemont per dir que no hi ha cap República Catalana. És una iniciativa molt curiosa, car ha refusat de veure el president Puigdemont, que la va convidar a entrar si volia. Com ha dit: “Fa 1.300 km per venir a Waterloo, perquè no fa alguns metres més i parlem?”. Evidentment Inés Arrimadas vol només fer-se publicitat en previsió de les eleccions generals.
Fent això ella ha fet exactament el contrari. D’una banda ha fet publicitat a Carles Puigdemont i, d’una altra, amb la seua presència és reconèixer que políticament ell és al centre de la política catalana, tot i sent a l’exili, A més ella s’ha pres la molèstia de posar-ho a la llum pública espanyola. A Catalunya ja se sabia, ara ho sap tot Espanya.
Va ser una manifestació molt modesta, simbòlica, ja que només hi havia vint-i-vuit persones al darrera de la banderola “La República no existe, Puigdemont”. La banderola era més llarga que no pas el grup de manifestants, Al davant, filmant i fotografiant, he comptat 43 periodistes.
És insòlit mirar la fotografia amb els periodistes, els manifestants i a uns cent metres la Casa de la República amb la porta entreoberta, que significava: entreu si voleu i veniu a parlar. En realitat el cop d’efecte d’Iñés Arrimadas és al·lucinant car en realitat deia: “La República existeix car la teniu aquí davant”.
Me fa pensar al quadre del pintor belga René Magritte on ha dibuixat només una enorme pipa, que ocupa tot la pintura, amb a sota aquest text també pintat: “Ceci n’est pas une pipe”. O si voleu és com anar al peu del Canigó, a Prada o als Aspres i dir, fent-se una foto davant de la muntanya: “El Canigó no existeix”.
El rei d’Espanya és per sobre de la democràcia
Tenim encara uns minutets que vols dedicar al rei d’Espanya.
La primera setmana del judici contra els presos polítics catalans ha anat malament per les acusacions, desmuntades una per una. Voler la República no sembla tant una rebel·lió i, per tant, el tron del rei Felipe VI li pot semblar més fràgil. Ja la segona setmana del judici ha fet declaracions públiques, com per recordar als jutges que han de condemnar els acusats per protegir la monarquia. És molt curiós i insòlit, car actua exactament de la mateixa manera que el 3 d’octubre del 2017, dos dies desprès del referèndum que validava la República de Catalunya. Allavontes, llevat d’amenaces de Mariano Rajoy, ningú no s’havia manifestat. Ell va fer un discurs d’un to crispat i de contingut violent car reclamava sancions i no diàleg. Un rei que volia mà dura i dividia els ciutadans del seu país.
Doncs ha fet el mateix la setmana passada. És només perquè se sent una altra vegada amenaçat? És perquè té pensaments íntims franquistes? O bé és perquè, ja la primera setmana, els arguments de l’acusació cauen els uns rere els altres i cal sàller l’artilleria reial?
Què ha dit el rei? Els presos polítics han afirmat que la democràcia i els drets humans protegeixen les seues actuacions. “L’autodeterminació no és un delicte” va declarar Oriol Junqueras, és un dret reconegut internacionalment. Doncs a la clausura del Congrés Mundial del Dret, el rei va declarar en el seu discurs: “No és admisible apelar a una supuesta democracia por encima de la lei”.
Que aquest rei, no democràtic per orígens franquistes del seu tron, no sap que totes les dictadures tenen lleis precisament, com ell ha dit, per sobre de la democràcia? Que no sap que Hitler, Mussolini, Staline tenien lleis que feien complir per la violència, com avui dia l’Estat espanyol fa complir les seues per la violència? Que no sap que aquests règims tenien també judicis, amb aparença de normalitat, per fer aplicar aquestes lleis no democràtiques? Que no sap que els drets democràtics són per sobre dels règims i de les lleis, i per això hi ha la declaració de drets humans de les Nacions Unides, que Espanya ha ratificat i que no respecta, que hi ha el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg? Què fan sobre el seu tron reis com aquest? Que miri cap al Regne Unit el comportament de la reina d’Anglaterra. Felipe VI és indecent. Que calli o que marxi.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/262/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-26-de-febrer-de-2019