RADIO ARRELS – 21 septembre 2021 – Chronique d’actualité 262
Evocation du maquis de Vallmanya, de l’assaut du village, de son pillage et de sa destruction par les allemands et les miliciens français le 1er août 1944. Dans la politique autonomique au jour le jour les renoncements catalans du gouvernement de la Generalitat s’accumulent devant les manœuvres tactiques du gouvernement espagnol, comme à propos de l’aéroport.
El poble de Vallmanya, destruït fa 77 anys
Avui nos vols portar al vilatge de Vallmanya, destruït la 77 anys.
Aquest agost un grup de joves de pobles de la plana van fer un sojorn a Vinçà per veure els llocs on hi va haver resistència durant la segona guerra mundial i especialment a Vallmanya, amb l’historiador Georges Santis que els va portar a la Pinosa, on hi havia un maquis. Segons l’article del diari van parlar de la xarxa d’evasió Sainte Jeanne i del maquis FTP (Francs-Tireurs Partisans), el maquis comunista.
És una excel·lent iniciativa car no cal perdre la memòria de la destrucció total del poble de Vallmanya pels alemanys i pels francesos de la Milícia del govern de Vichy, que eren de Catalunya Nord. En els nostres pobles i viles la gent gran sap que a Tal o tal família un fill va ser milicià i va participar a la repressió contra la resistència.
Se coneix bastant bé aquest període pels quatre volums de Terra Nostra sobre “Vichy, l’occupation nazie et la résistance catalane”, de l’historiador gran especialista de la Segona guerra mundial, el malaguanyat Jean Larrieu, i Ramon Gual, especialment el volum 1 on hi ha una cronologia dia a dia de tot els que ha passat, i dos volums de fotografies, documents i articles de diaris. S’hi parla amplament de Vallmanya.
Què va passar, doncs?
L’atac i la destrucció de Vallmanya van tenir lloc l’1 el 2 d’agost del 1944, és a dir dos mesos després del desembarcament dels aliats a Normandia quan el general de Gaulle, a petició del general Eisenhower, ha demanat activitat als maquis per obligar els alemanys a guardar moltes tropes a les províncies.
Seguim Jean Larrieu en les seues explicacions. En realitat el maquis de Vallmanya era compost de tres grups: els trenta o quaranta FTP dirigits per Julien Panchot, els quinze homes del grup del mestre d’escola de Vallmanya René Horte, l’activitat principal del qual era fer el passatge de gent que fugia i d’aviadors anglesos pel Canigó i Setcases, i sobretot els cent deu homes dels Guerilleros dits espanyols, però amb molts catalans del sud que havien fet la guerra civil i eren més experimentats. Eren molt poc i mal armats i tenien dinamita de les mines de Batera.
Amb l’ajuda de la Milícia els Alemanys organitzen una expedició punitiva contra ells l’1 d’agost a la tarda, amb un assalt de Vallmanya i de les mines de la Pinosa on residia el maquis, per tots els cantons: Batera, la Bastida i la ruta de Vallestàvia. Seran tres cents soldats alemanys, dos cents SS i noranta milicians francesos del departament, tots ben armats i amb morters.
Per permetre als maquisards de marxar i als habitants de fugir tres petits grups procuren alentir la progressió dels assaltants, un de FTP i dos de Guerrilleros. Un grup de FTP al Coll de la Cirera per Batera. Julien Panxot hi serà ferit i desprès capturat, torturat i executat pels alemanys. Un grup de Guerrilleros bloquejarà un temps la columna de la Bastida al Coll de Palomera i un altre grup de Guerrilleros bloquejarà l’entrada de Vallmanya.
Aquests últims van salvar la gent car van parar el comboi de camions i aguantar dues hores, permetent a la població de marxar. Van fugir per la muntanya al darrere del poble pel Camí de la Farga del Llec que passa a baix de Prat Mitjà, pel cim del municipi de Vallestàvia i d’aquí al Llec, la vall que baixa cap a Estoer, on se van refugiar, com també als Masos, a Clarà i a Villarac.
Pel què fa de Vallmanya, se va destruir?
Totalment. S’havien quedat quatre habitants grans que foren matats pels milicians. Se va fer un pillatge metòdic de tot el poble, se van saquejar les cases i després destruir-les i c remar-les una per una amb granades incendiàries. Dies més tard, quan alguns habitants van tornar a Vallmanya van veure el seu poble totalment destruït, les cases cremades i ells sense res, només el que portaven a sobre.
Amb camions els milicians baixaran el botí robat, llençols, roba de casa, coberts, vaixella, mantes… Tot serà venut a les places de Vinçà… i tot serà comprat per la gent de Vinçà. Jean Larrieu cita el testimoniatge d’una senyora de Vallmanya (que serà més tard una de les meues informadores per la toponímia de Vallmanya), que li va dir l’any 1990: “Je sais encore dans quelle famille on dort avec mes draps, brodés à mes initiales”.
Després de la guerra se va decidir la reconstrucció de totes les cases, al lloc on eren abans, amb fons públics i una realització acurada, tot de pedra de granit. Això fa que Vallmanya tingui una gran homogeneïtat arquitectònica avui dia. Aneu-hi, el poble i la vall són sempre bonics, i allà recordeu-vos del màrtir de Vallmanya
La política catalana no sall del pou
Doncs ens en recordarem gràcies a aquest espai que hem dedicat a Vallmanya. Anem a Catalunya sud i a la política catalana que no sall del pou.
En la política autonòmica del dia a dia s’acumulen les renúncies catalanes del govern de la Generalitat davant les jugades tàctiques del govern espanyol. Són misèries, espuma, però fan una actualitat que és molt penosa.
Us havia dit que seguiríem la qüestió de l’aeroport de Barcelona i de la seua extensió. Doncs ja sembla acabat: per decisió de Madrid davant les condicions catalanes no hi haurà extensió. Tot quedarà com és per anys. L’aeroport quedarà limitat i l’Estat espanyol guardarà els seus diners per una altra regió… o per Madrid. Per ara és una bona jugada del govern de Pedro Sánchez que mostra primer una aparent voluntat de fer coses a Catalunya, amb molta inversió. Aconsegueix exacerbar les relacions entre ERC, Junts i la CUP, que sobre aquest terreny tenen posicions divergents. L’independentisme queda més dividit sobre una qüestió ecològica -evidentment important-, però no essencial en el procés d’independència. L’Estat posposa la decisió per més tard, doncs per una altra legislatura. ¡Ole, torero!
Doncs, què ha passat pel tema de l’aeroport?
Què ha passat? Doncs que la CUP diu al president Pere Aragonès: no se toca a l’Estany de la Ricarda per allargar la pista. Línia vermella. El govern de Pedro Sánchez diu que la pista s’allargarà per la Ricarda -que desapareixerà i amb ella la zona protegida per la fauna- o bé res. La Generalitat manté la seua posició per negociar un nou projecte i ja a la primera etapa l’Estat diu prou, s’ha acabat: no hi haurà extensió de l’aeroport de Barcelona.
Tot això fa olor de maniobra per estovar el govern català… que efectivament s’estova i reclama, és a dir que, espantat, pidola i mendica una represa de negociació. Queda clar qui és l’amo. Pedro Sánchez ha posat en posició de feblesa el govern de Pere Aragonès just abans de l’obertura de la taula de diàleg. I mentrestant continua l’enrenou a Catalunya, amb aquest diumenge protestes i manifestacions per a salvar la Ricarda, que continuaran. Deuen riure a Madrid.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1384/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-14-de-setembre-1