RADIO ARRELS – 6 mars 2018 – Chronique d’actualité 77 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
El parlement reconnait la légitimité du président Puigdemont, qui rend effective une structure de gouvernement à l’exil à Waterloo et attaque l’État espagnol devant le Comité des droits de l’homme des Nations Unies. Les élections italiennes voient la montée du populisme et des eurosceptiques et laissent une nouvelle fois le pays ingouvernable.
La República és efectiva
L’actualitat catalana s’ha repartit entre Brussel·les i Catalunya.
El que ha passat aquests dies, dijous 1er de març i divendres 2, és per jo una de les etapes importants dins el camí de Catalunya vers la República. Per una bona part de la premsa espanyola, de la premsa catalana i de la francesa, és el dia a dia del que passa al parlament de Catalunya i entre els partits polítics independentistes que és al primer pla. Ara bé, alguns grans diaris internacionals, com a Anglaterra The Times i The Guardian, han privilegiat el que ha passat a Brussel·les. Tinc la mateixa visió. S’acabarà trobant d’una manera o d’una altra, un candidat per la presidència de la Generalitat – que és només, recordem-ho, un govern regional – o bé s’anirà a noves eleccions. Però a Brussel·les s’ha produït la tercera etapa del procés independentista, les dues primeres van ser el referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació de la República el 27 d’octubre, això sí sense fer-la efectiva. Des de dijous, doncs s’ha començat a fer efectiva i no hi haurà camí cap enrere, només anirà consolidant-se.
Us intentaré explicar simplement el que passa a un lloc i a l’altre.
Primer, breument, què passa a Barcelona? Us vaig ja comentar que hi ha dues línies que dificulten l’entesa entre els independentistes. D’una banda Junts per Catalunya i la CUP volen que s’elegeixi Carles Puigdemont, doncs afrontar-se amb Madrid i continuar el procés d’independència. En front hi ha ERC, que no vol afrontar-se a Rajoy i a Madrid, doncs que no vol Puigdemont, i elegir un president de la Generalitat acceptable per l’Estat doncs acceptar la situació i validar el cop de força estatal per poder restablir el govern autonòmic, gestionar el país i fer les coses amb temps.
Això dit, durant la sessió del parlament de dijous, s’ha votat una resolució que reconeix la legitimitat del president Carles Puigdemont, com a candidat però sobretot com a ja president d’un parlament injustament destituït que va organitzar un referèndum que avalava la República. També condemna les dissolucions, les violències i l’article 155. Molta gent en va riure a Espanya, dient que la declaració votada no serveix. No és això, car el parlament constata que les eleccions del 21 de desembre han ratificat una majoria de forces independentistes i “una acció republicana de govern i la constitució de Catalunya en un estat independent en forma de República”. És a dir que d’una banda valida Carles Puigdemont i de l’altra afirma la República. És evident que des de Catalunya i amb un parlament autonòmic no se podrà concretar, però si que és possible des d’un altre lloc fora de l’Estat espanyol.
Sobre la base d’aquesta legitimitat donada pel nou parlament, es crearà un Consell de la República. Unes hores després el president Puigdemont se retira i designa com a candidat el número dos de la seua llista, Jordi Sànchez, que és a la presó. El dissabte 3 la CUP anuncia que no votarà per Jordi Sànchez i, per tant, no hi ha més majoria. Amb una lògica imparable, diuen que és “una submissió total a la legalitat espanyola”, que seria no respectar els resultats del 21 de desembre i del referèndum de l’1 d’octubre. Sallen altres propostes com Jordi Turull o Oriol Junqueras, que presenten el mateix defecte. Si aquest bloqueig continua, hi poden haver noves eleccions.
Això dit per Barcelona, que per mi són peripècies car un dia o l’altra hi haurà un president de la Generalitat que quedarà sota la vigilància i pressió de Madrid, doncs amb menys capacitat d’actuar que no pas el parlament precedent. De segon, què passa a Brussel·les? Els primers dies de gener vaig escriure un article a Vilaweb, quan encara no se parlava del tema, i us ho havia evocat en una crònica. Indicava que si Carles Puigdemont era investit president de la Generalitat, acceptava ser president d’una autonomia, és a dir d’una regió, i que s’acabava allavontes el procés i s’enterrava la declaració d’independència. Però, si no podia ser elegit per l’oposició de Mariano Rajoy, era un servei que se li feia, a ell i a la República., car la declaració d’independència estava ja feta. Només calia fer-la efectiva, per exemple amb un gabinet de la presidència i un diari oficial sobre internet. Era una arma absoluta car Catalunya esdevenia una estructura real, encara que pugui sembla simbòlica, i una realitat per la política internacional.
És el que s’acaba de fer, i de mà de mestre, més que el que jo suposavi. S’ha formalitzat divendres la declaració d’independència amb dos elements. El primer és a Waterloo, a uns quinze quilòmetres de Brussel·les. Si per alguns és una desfeta, per altres és una victòria, Ara, a més dels anglesos serà una victòria per Catalunya. Doncs s’hi ha llogat una casa anomenada Casa de la República amb a baix la seguretat, al primer despatxos i un apartament a dalt.
Des de divendres el president Puigdemont rep la premsa i la gent en aquesta casa. És més que un símbol. Hi ha un lloc que és seu de la presidència de la República a l’exili. Se constituirà un Consell de la República. És el primer pas que fa efectiva una estructura d’Estat i poder actuar internacionalment, car aquesta acció no se podrà fer més des de Catalunya. Al Principat s’hi faran lleis, que belleu seran recorregudes pel Tribunal Constitucional espanyol, però el govern a l’exili pot dir: són les meues. Faig observar que no és un partit qui ha fet la candidatura de Jordi Sànchez, sinó que el president Puigdemont ha trucat al president del parlament Roger Torrent i li ha dit: el meu candidat serà un tal. Són detalls però mostren els lligams.
L’endemà mateix, el diari anglès The Guardian publica un interviu de Carles Puigdemont, fet la vigília, doncs el dia on va revelar aquestes disposicions, i posa endavant en el seu títol que el Consell de la República és la creació d’un govern català a l’exili. Diu “és un gabinet, un govern que ha de representar la realitat política”, amb tots els partits i la representació dels ajuntaments i de la societat civil.
Al mateix temps Carles Puigdemont anuncia que, com a president de la República, ha portat una queixa contra l’Estat espanyol al Comitè dels drets humans de les Nacions Unides, per no respecte de les llibertats fonamentals. De govern a govern. La demanda és presentada per un conegut advocat anglès, Ben Emmerson. L’endemà mateix aquest comitè ha confirmat que ha rebut la queixa i que l’estudiarà. Per tant aquesta estratègia d’atac de l’Estat espanyol a nivell internacional continuar à, amb tot el ressò corresponent.
A partir d’ara ens caldrà acostumar a dues estructures. Hi haurà un govern de la República a Brussel·les que se cuidarà de l’acció internacional i tindrà lligams amb el de Barcelona, i a Catalunya, sota vigilància d’Espanya, hi haurà un govern de la Generalitat que farà que tot funcioni, que permetrà a la gent de viure, de no tenir el pressupost públic bloquejat o problemes a les escoles.
Les eleccions a Itàlia
Més temes d’actualitat. Alguns minuts sobre les eleccions a Itàlia.
Deixarem altres temes que passen a França. Com que diuen que França és eterna, ho deixarem per una altra setmana. Les reformes del president Emmanuel Macron no se faran amb un dia. Tindrem temps per parlar-ne. Aquest diumenge 4 de març han tingut lloc les eleccions generals a Itàlia. El partit de centre esquerra de Mateo Renzi, que ha governat durant sis anys, i el partit socialista han perdut i són marginats, com passa arreu d’Europa. La crisi dels migrants i pujada de l’animositat i fins i tot del racisme contra els immigrants ha fet pujar els partits euroescèptics i l’extrema dreta, especialment la Lliga del Nord.
Cal saber que a Itàlia no hi ha el mateix sistema electoral que a França, que té un sistema majoritari a dues voltes. A Itàlia hi ha només una sola volta. Només un terç dels diputats és elegit per circumscripcions i la major part, dos terços, amb llistes i a la proporcional. Per tant tots els partits volen sàller a la foto. Qualsevol partit amb un mínim de ressò a tot Itàlia o a un sol lloc pot esperar tenir un, dos, tres, deu diputats, ja que hi ha molts escons, més de sis cents. Doncs molts partits i quan se presenten en coalició, no vol dir que desprès governaran junts: el joc polític serà veure si se’n pot distreure un o altra per entrar dins una altra coalició de govern, car mai no sall una majoria de les urnes.
Per donar una idea de la complexitat i de la deriva cap a la multiplicació dels partits, us diré que la coalició de centre esquerra està formada per sis partits, la de centre dreta de quatre entre els quals Forza Italia de Silvo Berlusconi i de la Lliga del Nord, que ha progressat, amb a més nou altres partits, el principal dels quals és el Moviment Cinc Estels, els que no se volen lligar amb ningú, critiquen tothom. Aquests han arribat primers i l’extrema dreta segons, però són lluny de poder formar govern.
Mateo Renzi havia fet votar una nova llei electoral, però va ser declarada parcialment inconstitucional i no s’ha aplicat. Doncs queda el sistema anterior que dóna tanta inestabilitat al govern italià. Obliga a fer complicades aliances i suscita el rebuig del sistema per part del partit populista Cinc Estels fundat per Pepe Grillo i ara dirigit per Luigi di Maio.
Itàlia és ingovernable si el Moviment Cinc Estels no vol fer aliança amb ningú, com fins ara. Si s’aliava amb la dreta o amb l’esquerra aniria contra la seua filosofia, basada precisament sobre el rebuig del les combinazioni, com diuen allà.