RADIO ARRELS – 9 juin 2020 – Chronique d’actualité 195
Les fascistes espagnols sont toujours dans l’armée, la police, la justice et l’administration. Aujourd’hui la Guárdia Civil et les juges ont pris à leur compte la lutte contre “separatistas y rojos”, comme le franquisme historique. Renault ferme des usines en France et Nissan à Barcelone, toutes elles sous utilisées et avec de grandes pertes. Cela entre dans un plan de restructuration du groupe avec une nouvelle répartition dans le monde. La tempête Gloria a malmené la plage du Racó, mais c’est la présence du port qui est à l’origine de son érosion.
La presència feixista a Espanya
Doncs tenim diferents temes d’actualitat que volem tractar aquest matí. Començarem amb la presència feixista a l’Estat espanyol.
Com us ho vaig dir la setmana passada, el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència de Catalunya del 2017 han obert la possibilitat d’actuar als feixistes que eren ja presents dins les estructures de l’Estat espanyol. Són ells que el govern de Mariano Rajoy ha despertar, confiant-los la repressió a Catalunya i la judicialització del procés català. Si recordeu, cada vegada que un d’aquests sinistres personatges sallia a la llum, us vaig fer el seu petit historial per tal que quedi clar d’on venien i qui eren aquests feixistes. El govern del Partido Popular va doncs utilitzar l’extrema dreta franquista per fer la feina bruta antidemocràtica a Catalunya, i ara aquests la fan pel seu compte a Espanya mateix.
El procés català va ser també el pretext perquè un partit feixista gosés existir com a tal i aprofités de la situació. És el naixement i la creixença de Vox. Fins allavontes els seus líders eren membres del Partido Popular. Se’n van destacar car, malgrat la repressió terrible, el trobaven massa tou en front de l’independentisme català. Era ja un dels eixos del franquisme històric, sempre present avui, la lluita a qualsevol preu contra el que Franco anomenava “la España rota”, l’Espanya trencada pels nacionalistes catalans i bascos, evidentment.
Els feixistes d’origen durant i després de la transició, i els hereus del feixistes espanyol sempre han estat dins l’exèrcit, la policia, la justícia, l’administració de l’Estat espanyol. La transició no va treure ningú de les seues funcions, fins i tot va deixar els torturadors coneguts, que han continuat les seues carreres, les seues promocions i finalment s’han jubilat impunement, deixant el seu lloc als que ells van fer pujar. Sempre hi van estar i influenciaven el funcionament de l’Estat. Els llargs governs de José Maria Aznar i de Mariano Rajoy els han fet pujar al cim d’aquestes estructures d’Estat.
El PSOE en té culpa, car no ha posat ordre, ni després de la transició ni ara, i els han guardat. Amb l’afer Pérez de los Cobos, se veu que avui la Guárdia Civil i els jutges s’han pres pel seu compte la lluita contra l’altre enemic dels franquistes històrics, “la España roja” perseguida per Franco i ara pels seus seguidors actuals.
No és la primera vegada que la Guárdia Civil se salta el govern del PSOE. Ja el 20 de gener d’enguany el ministre Grande-Marlaska havia destituït el director de la Guárdia Civil perquè no havia informat de la famosa operació policial i mediàtica contra els joves CDR catalans, amb falses acusacions de terrorisme i tinença d’explosius, que no existien. Pedro Sánchez no ho sabia i, interrogat pels periodistes a Nova York, on era a les Nacions Unides, va quedar com un tonto que és. La Guárdia Civil i un jutge s’havien fet auto-responsables de la defensa de la seua pàtria espanyola per damunt del govern socialista.
Aquesta setmana les protestes per la destitució de Pérez de los Cobos ha trobat noves veus. Són una associació de fiscals – jutges d’instrucció – i sindicats de jutges que demanen la destitució del ministre i el retorn del coronel de la Guárdia Civil. Ja sabíem que la justícia era a Espanya un instrument polític, ara elle fa directament política. Policia i justícia penetrades pels feixisme. A Espanya s’ha despertat la bèstia.
Nissan tanca a Barcelona, l’Europa és a Renault
Vet aquí una situació que ha marcat l’actualitat, i encara avui. Un altre tema que ha tret la teua atenció, és Nissan que ha tancat a Barcelona.
Últimament s’ha parlat molt a França del tancament de fàbriques de Renault, a Choisy-le-Roi, prop de París i a Maubeuge, al Nord. S’ha atribuït a les conseqüències de l’epidèmia del coronavirus, però no és cert car el grup Renault-Nissan-Mitsubishi ja no anava bé, amb dèficits i crisi de vendes abans de l’epidèmia. Ara bé, si el Covid19 no és el culpable directe, és evident que el confinament ha accentuat la dolenta situació econòmica del consorci, amb la caiguda de les vendes, i ha accelerat la presa de decisions dràstiques, que ara veiem. El president Macron i el seu ministre Lemaire ho han vist car proposen un considerable préstec a l’empresa Renault per tornar a un nou dinamisme.
És el final i el fracàs de l’estratègia de Carlos Ghosn, que va reagrupar les tres empreses i tenia ambició de fer-ne el primer grup mundial. Va fer eixamplar les fàbriques i crear-ne de noves que, per falta d’èxit comercial, funcionen a mig gas i perden diners. La queixa de Nissan prop de la justícia japonesa ha fet caure Carlos Ghosn i Renault no el plora, sinó que passa a una altra etapa.
Doncs Renault tanca la fàbrica de Choisy-le-Roi, que funcionava a menys d’un terç de la seua capacitat i reagrupa tot sobre Flins, també prop de París. Són 4.600 llocs de treball perduts. Renault també farà retalls de plantilla a altres països on s’havia instal·lat.
Passa el mateix per Nissan, el soci de Renault, que tanca la seua fàbrica a Barcelona. Era previsible car funcionava a només 30% de capacitat i perdia molts diners. La premsa del sud n’ha parlat molt, de La Vanguàrdia a Vilaweb, Ara, El Punt Avui… Són tres mil llocs de treball perduts, sense comptar el sotscontratistes (les sous-traitants).
Se veu que tot això entra en un canvi profund d’estratègia de les tres firmes, que ha anunciat fa poc el president de Renault. D’una banda volen harmonitzar les produccions, és a dir fabricar en comú els elements dels cotxes, motors, peces essencials, per abaixar costos. Al finals els cotxes de les tres firmes tindran sempre noms diferents, logos diferents, línies i formes diferents, però les estructures i l’interior gairebé idèntics.
L’altre canvi és repartir-se el món en lloc de fer-se competència arreu. Així Nissan abandona la fabricació a Europa. Evidentment hi continuarà venent cotxes, però amb importacions. Per això tanca a Barcelona i para – ara per ara sense tancar – la seua segona fàbrica al nord d’Anglaterra, a veure si Renault la vol recuperar ara que el Regne Unit és fora de la Unió Europea, per vendre-hi cotxes i exportar-ne des d’allà. Nissan tindrà l’Àsia i l’Amèrica del Nord. Mitsubishi fa igual i ha tancat la seua única fàbrica als Països Baixos per concentrar-se sobre el sud-est asiàtic i l’Oceània. Per la seua banda, Renault tindrà l’Europa i l’Amèrica Llatina.
En l’estratègia de Renault sembla cert que ha jugat la pressió del govern Macron-Philippe i l’accionariat públic de 15% que hi ha conservat l’Estat francès. També ha jugat els cinc mil milions d’euros que ha posat sobre la taula, per fer penjar la balança cap a una reestructuració a Europa a favor de Renault. Contràriament al que he sentit en alguns mitjans de comunicació o declaracions polítiques i sindicals, no són cinc mil milions donats, sinó un préstec garantit que caldrà tornar. Només se perdrien si Renault feia fallida. Però és una hipòtesi que ningú no creu.
Glòria, el Racó i el port d’Argelers
Aquesta és l’actualitat al voltant del món automòbil. Abans d’acabar ens vols parlar de la tempesta Glòria.
Els 22 i 23 de gener d’enguany, entre altres destrosses, la tempesta Glòria ha fet malbé la platja del Racó, a Argelers, com ho fan totes les tempetes fortes o no, traient més sorra de la platja, que s’ha fet més estreta. Tot indica que continuarà així a cada tempesta, i fa trenta-cinc anys que dura. Exactament des de la construcció del moll, de la grossa diga que protegeix l’entrada del port d’Argelers. Des d’allavontes, any rere any, la platja del Racó perd sorra sense que com abans vingui a compensar la sorra transportada pels corrents marins del llarg de la costa, del nord cap al sud. És inexorable, fins que la platja del Racó sigui tant estreta que la mar s’emportarà les cases amb la sorra. Tal com són les coses i sense fer res, ho veurem d’aquí poques dècades.
Al llarg de la costa s’han fet altres ports esportius. És la paraula catalana pels “ports de plaisance”, i no deixa de ser humorístic de qualificar d’esportius la major part dels propietaris d’embarcacions que hi dormen tot l’any. Doncs aquest dics, aquests espigons que avancen cap a mar per a protegir l’entrada del port del vent i de les onades, fan que la sorra de les platges de més al nord, quan hi arribin, vagi cap a la seua punta. Se forma una petita platja “en croissant” contra el dic i després la sorra fa la volta i, en lloc d’anar cap al sud, s’enfonsa dins el mar i no torna més.
Allavontes a continuació, els corrents prenen la sorra de la platja al sud del port, que se fa més estreta, i la porten més lluny, fins que trobi un nou espigó d’un nou port esportiu. Després del port d’Argelers s’acaba el transport car només queda la platja del Racó. Entre els corrents i les tempestes la sorra del racó va cap a mar i no torna més. No hi ha solució, llevat de treballs.
Al febrer, l’associació de propietaris del Racó, un siti natural protegit demanat per l’ajuntament i acceptat per l’Estat – tots dos són concernits -, ha alertat aprofitant de les eleccions municipals, demanant i proposant treballs per a estabilitzar la platja. Dins un article dins L’Indépendant, acusava clarament el port d’Argelers de tots els mals. Demanaven als candidats a batlle de la vila què pensaven fer. La reacció dels candidats me va fer pensar al que passa quan uns nins juguen a tocar el timbre de la porta de la vostra casa i que, quan salliu i en pesqueu un amb el dit encara sobre el timbre, ell vos diu “C’est pas moi, Monsieur, c’est un autre “, no soc pas jo, Senyor, és un altre.
És exactament el que han fet els tres candidats, Antoine Parra, que ara és batlle i a qui se demanaran comptes, Charles Campigna i David Triquera. Per ells la culpa era de la tempesta Glòria i era a l’Estat de fer les obres i gastar diners car la platja és en el domini públic marítim. Hipocresia total, car si és la tempesta Glòria qui ha tret sorra al gener, és únicament el port d’Argelers que provoca la desaparició de la platja. Per tant li toquen també les conseqüències. A més és la vila d’Argelers i el seu batlle que han volgut el port, no pas l’Estat, que era reticent. Però això és una altra història, us prometi que us la contaré un altre dia.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/675/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-9-de-juny-del-2020