RADIO ARRELS – 25 septembre 2014 – Chronique brève 2 – Joan BECAT
À l’université de Perpignan la Maison des Pays catalans est le siège des Études Catalanes, ainsi que de l’APLEC, de l’UCE et de la délégation de l’IEC, notre académie de la langue. Nous expliquons comment il a été possible de la réaliser et de la terminer.
Bon dia. Us voldria parlar avui de la Casa dels Països Catalans i de com es va poder realitzar i acabar.
Aquesta casa és a la universitat, al Camí de la Passió Vella, just en front del gran pàrquing que hi ha. És la seu dels Estudis Catalans, i hi tenen també seu l’APLEC, l’UCE i una delegació de l’IEC, la nostra acadèmia de la llengua. Si teniu a casa el calendari de Terra Nostra d’enguany, hi ha la seva foto a la pàgina del mes de juny.
Es va fer en diverses etapes, la darrera i la més grossa fa pocs anys, quan es va acabar. Va ser tota una epopeia, una aventura.
El pati de la Casa dels Països Catalans el 2008, any de la seva inauguració (foto J.Becat)
La primera fase, un petit edifici tocant al Camí de la Passió Vella, situat sobre un terreny de l’IUT incomunicat amb la part central del campus, va ser finançada en totalitat per l’ajuntament dePerpinyà l’any 1985, a iniciativa personal del seu batlle Pau Alduy.
Com havia passat pel primer lloc de treball de català, que havien robat, i com passarà a diverses ocasions, jugant amb llurs relacions polítiques i sindicals, un centre d’estudis de lletres se’n va fer atribuir la meitat pel president de la universitat. Es van poder recuperar aquests locals uns anys mes tard quan aquest centre va obtenir locals més amples en un altre edifici.
A continuació el segon edifici de la Casa, una mica mes gran, es va edificar l’any 1987, amb finançament del Consell Regional. La seva realització va trobar dificultats dins la universitat: primer la presidència va intentar desviar els diners i, després, volia afectar els locals a altres serveis. Per evitar aquesta nova espoliació, l’interior de l’edifici va quedar inacabat durant molts anys i, mentrestant, utilitzat pels estudis catalans, fins que va canviar la direcció de la universitat.
Els dossiers de demanda de subvencions i el projecte emanaven d’una associació de suport presidida per Lluís Lliboutry, els Amics dels Estudis catalans a la Universitat de Perpinyà.
Als anys 2000, per la última etapa, la més grossa, el finançament prové de la Unió Europea (INTERREG), de l’Estat (contracte Estat-regió) i de les col·lectivitats territorials: Consell Regional, Consell General, Vila de Perpinyà. Us diré ara com es va fer una casa que no havia d’existir.
Vaig presentar el projecte de Casa dels Països Catalans a la universitat, que el va acceptar però no el va presentar, actitud de bloqueig que ha passat alguna vegada quan es tracta dels estudis catalans. Com que els projectes d’interès regional o transfronterers poden ser proposats pels elegits quan són útils per a la població que representen, vaig anar a veure el president del Consell General, Cristià Bourquin. El projecte li va agradar, ja que era favorable al català, i el va fer seu. És ell qui ho va proposar i no pas la Universitat, i és el Prefecte de Regió que el va integrar dins el contracte Estat-Regió.
Després que l’Estat i les col·lectivitats territorials hi posin subvencions, la Casa dels Països Catalans va beneficiar d’una ajuda europea, en el marc d’un projecte entre Perpinyà i Lleida. Resumint, tenim aquesta Casa car ho va moure tot Cristià Bourquin, president del Consell General, i que ho va acceptar l’Estat, i no pas la Universitat, que en beneficia avui dia
Tot era a punt i acceptat el 2002, com acabi d’explicar, i és només el 2007 que va començar realment la realització. Havien passat cinc anys car era bloquejat una altra vegada per la universitat. I una altra vegada ho va impulsar Cristià Bourquin, ajudat aquest cop per la Generalitat de Catalunya, allavontes presidida pel seu amic Pasqual Maragall.
Com que res no es feia, en lloc de delegar la seva representació al consell d’administració de l’IFCT – se’n deuen recordar els que eren presents, Miquela Valls, Alà Baylac, Domènec Bernardó, Marcel Mateu o Ramon Gual -, ell va venir personalment i va demanar tranquil·lament i fermament al vicepresident de la Universitat Michel Cadé per quina raó el projecte no havia començat, tot i que tenia el finançament des de feia cinc anys i, com aportador al projecte, va exigir que es fes. El representant del President de la Generalitat va indicar pel seu cantó que els treballs d’un edifici semblant a Lleida, construït amb el mateix INTERREG que la Casa, eren acabats des de feia dos anys i que si la Casa no es feia, atacaria judicialment la Universitat per incompliment.
El miracle va tenir lloc, la nova presidència de Jean Benkhelil va fer el necessari i la Casa es va poder inaugurar un any i mig després.
És a dir que, tant els primers edificis com l’acabament es deuen a les associacions catalanes i a les nostres col·lectivitats territorials, amb tres polítics que vull destacar: Pau Alduy que va iniciar el primer edifici, Lluís Lliboutry que va fomentar els següents i Cristià Bourquin que va desenvolupar i acabar la Casa dels Països Catalans.
Quan hi anireu, sigueu benvinguts a casa vostra, car l’hem pagada entre tots.