RADIO ARRELS – 27 février 2018 – Chronique d’actualité 76 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
L’office de tourisme de Perpignan ouvrira bientôt à la Loge de Mer. Les origines du bâtiment et le passé maritime de Perpignan et de la Catalogne sont évoqués. La semaine en Catalogne et les positions contrastées dans l’indépendantisme entre les partisans d’une pause et de continuer le processus. Après les tueries dans les écoles on évoque l’Amérique du président Trump.
La Llotja de Mar a Perpinyà
Avui, començarem per una bona notícia. L’arranjament de la Llotja de Mar de Perpinyà serà acabat aquesta primavera i l’oficina de turisme de la vila hi obrirà al mes de maig. Ja n’havíem parlat un poc fa un any, quan l’ajuntament de Perpinyà va prendre aquesta decisió. Però ara, com Sant Tomàs, la podem creure. Era la proposta de Pere Ponsich fa moltes dècades: fer-ne un lloc d’informació turística i una vitrina de les produccions del país. Hi guanyarem pels dos cantons: aquest edifici històric serà definitivament protegit i posat en valor i, de retruc, la seua bellesa i el seu caràcter donaran prestigi al turisme i a tot el que s’hi presentarà.
En efecte aquesta llotja és el testimoniatge de l’activitat mercadera i marítima de Perpinyà a l’Edat Mitjana. És una de les quatre llotges catalanes, totes a ciutats que comerciaven amb tot el Mediterrani: Barcelona, Palma de Mallorca, València i Perpinyà, que era la segona ciutat de Catalunya. A cada una s’hi pot veure al cim aquesta nau de ferro forjat, com la que és a la punta de la nostra. La Llotja de Perpinyà és del segle XIV i dels següents. És d’estil gòtic català, que se reconeix per les seves columnes minses i elegants de les finestres.
A la planta baixa la sala gran, amb les seves sis grans portes a arcades, va ser un cafè, desprès un fast food i ara una oficina de turisme. L’heu d’imaginar fa temps, fa segles, amb els mercaders, els negociants, els armadors i els banquers de Perpinyà que s’hi trobaven, comprant i venent parts de vaixells i de carregaments, mercaderies a enviar o esperades si tot anava bé pel mar, i jutjant les seues diferències. Perpinyà era una ciutat marítima: el centre, el cervell i el lloc de negoci era la llotja. Direu: on era el port? El seu port era tota la costa. A la costa sorrenca petites barques feien el vaivé per embarcar i desembarcar productes i gent dels vaixells que no podien acostar, i els ports en aigües profundes eren Cotlliure i Portvendres. Per això l’actual Ruta d’Elna se deia fins al segle XX la Ruta de Cotlliure, recordant el lligam estret entre la vila i el seu port.
Era l’època d’un imperi marítim català on, a més de Catalunya, València i Balears, se controlava Sardenya, Sicília i altres terres, és a dir tot el Mediterrani occidental i central. Allavontes, el gran almirall Roger de Llúria, que va assegurar aquesta preeminència marítima, política i comercial, sota el regne de Pere III a finals del segle XIII i inicis del XIV, podia afirmar amb orgull aquesta frase que se li presta; deia: “A partir d’ara, no hi haurà peix que s’atreveixi a alçar-se sobre el mar que no porti lligada a la cua la senyera de quatre barres.”
La setmana a Catalunya
Molt bonic per acabar aquesta intervenció. Desprès del mar entraren a les terres amb el que ha passat aquesta setmana a Catalunya.
Continua la sèrie burlesca a Espanya amb la caça a Carles Puigdemont. Ja us havia explicat l’assalt per la Guàrdia Civil d’un aeroport de Castella car una avioneta hi arribava de Brussel·les. Doncs ara, dues vegades en una setmana, dilluns i dijous a l’aeroport del Prat a Barcelona, la Guàrdia Civil va escorcollar l’avió privat on viatjava la família de Pep Guardiola, que tornava de Manchester. El motiu, segons ells van dir, era que buscaven si hi havia amagat el Carles Puigdemont. Increïble.
També dijous passat, el 22 de febrer, la Guàrdia Civil va intentar detenir l’humorista Joaquín Reyes quan gravava un sketch dins un estudi de televisió, disfressat de Carles Puigdemont, pel programa El Intermedio de la cadena la Sexta, a Torrejón de Ardoz als voltants de Madrid. El maquillatge era tan bo que uns veïns se van deixar prendre per la gran semblança amb l’original i van telefonar a la policia, que va arribar d’urgència amb guàrdies armats i sirenes. Burlesc, ridícul i, en el fons, preocupant.
Dissabte el rei Felipe VI va venir a Barcelona per a inaugurar el congrés mundial del mòbil. Se’n recordarà car hi va ser humiliat, escridassat i acompanyat per una gran cassolada dins la ciutat. El president del parlament Roger Torrent i l’alcaldessa Ada Colau van refusar de ser presents pel rebre i van enviar dos funcionaris en representació. Vergonya per ell. Se deia i se podia llegir que no era el benvingut. La gent, amb raó li retreu el seu discurs violent car intransigent al moment del referèndum i el fa responsable d’haver incitat el seu ministre Mariano Rajoy a la violència.
Un detall que té la seua influència. Ahir diumenge el diari anglès The Times va publicar un editorial molt dur on demanava a Espanya de deixar tornar Carles Puigdemont, d’alliberar els presos i de dialogar per trobar una solució pactada i política. Tot això va fent forat.
Ara bé, a Catalunya, el tema principal és que no hi ha encara cap acord entre els partits independentistes per formar un govern i elegir un president de la Generalitat. Mentrestant l’Estat governa directament a Catalunya, controla les institucions de la Generalitat, deixa el país sense pressupost i posa en perill les polítiques socials, culturals i escolars catalanes. És precisament l’argument dels partits o grups dins la majoria independentista que volen fer una pausa i trobar nous camins, com diuen. És a dir, ras i curt, cedir a la força, renunciar a la independència i declarar el procés tancat.
Curiosament, qui va més per aquest camí és la cúpula d’ERC, que fa una intensa campanya interna prop dels militants arreu del país per convèncer-los. M’agradaria saber si la secció de Catalunya Nord segueix també aquest camí i renuncia a la proclamació de la República. Per ara no se parla encara de canviar el sentit de la R d’Esquerra Republicana de Catalunya, per posar-hi renúncia o refutació, si me permeteu fer broma sobre una cosa tan seriosa. Segur que juga molt l’empresonament del seu líder Oriol Junqueras, per ara sense perspectiva de sàller, quan Carles Puigdemont és lliure i se pot moure políticament, i per tant no el volen.
Pel PDCat, l’ex-Convergència, la situació és diferent. A la tardor passada, quan se preparaven les eleccions del 21 de desembre, aquest partit anava a un fracàs segur: líders empresonats o encausats, defeccions, exilis. Eren desemparats pel refús d’ERC de constituir una llista comuna. Carles Puigdemont va fer un cop d’estat intern, fent la seua llista Junts per Catalunya, a la manera d’en Macron, amb gent de la seua confiança, del partit i de la societat civil. El PDCat va ser obligat de s’ho empassar. Però hi queden gent, al més alt nivell i dins la militància, que pensa també que caldria cedir i fer pausa, doncs sacrificar Puigdemont i la República.
És el que s’està jugant. Qui se manté ferm? Doncs la CUP, la gent de Puigdemont, i evidentment sobretot el principal, la societat i les organitzacions cíviques militants- Sort que hi són. Sense embuts, és el que realment s’està jugant: qui guanyarà? S’accepta ser vençuts o continua el combat?
L’Amèrica de Trump
Cada setmana fem un petit balanç del que passa a Catalunya i també a l’Estat espanyol amb Joan Becat. Avui també ens vol portar més lluny, per parlar de Donald Trump.
Sí, per acabar amb una nota tragicòmica, els Estats Units de Trump. El president Trump mateix és un personatge de Grand Guignol. Me fa pensar també al fatxenda de la Commedia dell’Arte italiana de fa uns segles. Però ell és real, i jo diria perillós. Per exemple la seua reacció després de la matança dins una escola a Parkland, a Florida, és xocant i insensata. En lloc de limitar les armes o de controlar millor els que en tenen o en compren, fa tot el contrari, fins a extrems increïbles. Com a solució proposa armar els mestres i professors per què puguin defensar-se i defensar els seus alumnes en cas d’atac, amb l’argument que “una escola sense armes atreu els dolents”. És el Far West, i fins i tot més. Afegeix que els mestres que portarien una arma durant la classe tindrien un bonus. On anem?
Per què aquesta actitud? Hi ha evidentment la seua manera de pensar, la seua brutalitat i el seu cinisme ja coneguts tant en els negocis com en la política. Però hi ha també el grup de pressió dels fabricants d’armes, reunits en la National Rifle Association. Ell mateix diu que se sent prop d’ells i que són grans patriotes. És clar, han finançat massivament la seua campanya i estan cobrant un deute o, si voleu, els fruits d’aquesta inversió. És a dir que la matança, en lloc de fer limitar les armes, estimularà la venda d’armes i el seu negoci.
El retrat de Trump que fa el periodista Michael Wolf dins el seu famós llibre Le feu et la fureur , en traducció francesa – el foc i la fúria – el deixa mal parat. Només n’hem vist extractes, però són edificants. Donald Trump no té cultura i no llegeix, no escolta els consells i té dificultats a seguir un exposat o explicacions sobre qualsevol tema més de deu minuts. Se planteja doncs la qüestió de saber si està fet per ser president d’una potència mundial com els Estats Units.
El que passa és que ha estat elegit de debò i, per tant, és legítim. L’elecció d’aquest sinistre personatge mostra els límits de la democràcia, especialment als Estats Units. Quan se’l va elegir, al novembre del 2016, ja havia subratllat que només havien votat el 25% del electors, doncs uns 75% d’abstenció, i per tant que l’han elegit només el 12% dels electors. Però ningú no posa en dubte la seua legitimitat. Sense arribar a aquests nivells d’abstenció, a França i a Espanya també no se discuteix la legitimitat d’una assemblea de diputats quan hi ha pocs votants. Per exemple l’actual assemblea francesa va ser elegida l’any passat amb només 42% de votants, i és legítima per gairebé tothom, llevat de Mélanchon i els seus que ho critiquen.
Observi que a Catalunya, quan hi ha un percentatge semblant pel referèndum, i fins i tot superior, allavontes no se volen reconèixer els resultats. Pensem també al senyor Mariano Rajoy que discutia la legitimitat de les eleccions catalanes del 2015 i del president Carles Puigdemont, quan havia obtingut més vots i més participació que ell mateix.
Anàlisi doncs del que passa als Estats Units, on es pot valorar la reacció dels estudiants, del jovent.
Sort que hi ha una part d’Amèrica que no pensa com ell. La crec majoritària.