RADIO ARRELS – 19 novembre 2019 – Chronique d’actualité 166
La justice espagnole s’éloigne de la réalité et la transforme, en contradiction avec les autres justices européennes, se transformant en une justice politique, sans que personne ne puisse arrêter une machine répressive qui est devenue folle. Avec des élections générales plus défavorables, Pedro Sánchez dit le contraire d’il y a trois mois, il passe un accord Podemos et négocie l’abstention d’ERC, qui veut l’ouverture d’un dialogue avec un calendrier. Les socialistes font pression sur ERC afin qu’ils ne votent pas comme Vox, alors qu’ils ont défilé il y a un mois avec ce parti néofranquiste, qu’ils ont légitimé, comme l’avaient fait auparavant le PP et Ciudadanos en gouvernant avec eux des autonomies.
La justícia espanyola és a fora de la realitat
Per començar aquesta crònica, vols parlar de la justícia espanyola.
S’observa una doble deriva inquietant de la justícia espanyola. D’una banda s’allunya de la realitat i la transforma, cosa que la posa en contradicció amb les altres justícies europees. S’ha vist que era fora de les normes de la justícia belga, de l’escocesa i de l’alemanya. D’altra banda s’ha convertit en un instrument de repressió política, cosa que en fa una justícia política, en sentit propi, com dins els règims autoritaris o dictatorials. En els últims mesos els fets se van acumulant i ara s’arriba a extrems que no hem vist a cap altre lloc de l’Europa occidental.
L’exemple més recent és la reunió de totes les causes, és a dir les instruccions judicials que concerneixen els CDR arrestats preventivament al setembre, els manifestants arrestats des de fa quinze dies durant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem, i també el Tsunami Democràtic i els CDR en conjunt, causes aplegades per un jutge que acusa d’un delicte de terrorisme en un futur macro judici contra centenars de persones. És demencial. A més no correspon a la realitat. En cap cas hi ha hagut terrorisme. No s’ha matat ningú, la població no viu sota el terror a Catalunya. És canviar els conceptes i batejar terrorisme les manifestacions. amb com a màxim alguna violència pels carrers.
A veure, siguem clars. A França se sap molt bé el que és terrorisme perquè n’ha ha hagut moltes manifestacions, a Charlie Hebdo, al Bataclan, a Niça i a molts altres llocs. A Barcelona i a Cambrils també ho saben car l’han patit fa dos anys. El terrorisme és matar innocents per fer por a la gent, sigui per prendre el poder, sigui per crear un clima d’inseguretat i de terror dins la societat, amb tot el que se’n deriva.
El que passa actualment a Catalunya no és terrorisme. El bloqueig de l’aeroport de Barcelona, el tall de l’autopista al Pertús i de moltes vies de comunicació, les manifestacions no són terrorisme. A França no vindria a la idea de ningú de dir que les manifestacions són terrorisme, que tallar les vies de comunicació és terrorisme. Per exemple les armilles grogues, que des de fa un any tallen la circulació als giratoris, que cada dissabte manifesten acompanyats de violències, d’ells i d’infiltrats, no són terroristes. A Espanya sí que ho serien. Serien detinguts i acusats per la justícia espanyola de terrorisme. Se veu clarament que aquesta justícia espanyola és totalment a fora de la realitat.
En tenim la prova amb els manifestants detinguts per la policia francesa dilluns i< dimarts passats a l’autoruta al Pertús. Van ser presentats a un jutge francès que els ha inculpat d’obstrucció a la via pública. És efectivament el que van fer. Com a màxim tindran una multa, un verbal. De l’altra banda de la frontera un jutge espanyol investiga els detinguts de la mateixa manifestació per terrorisme. Són bojos aquests jutges espanyols.
Pregunta : és que tots els jutges espanyols són així ? Evidentment no. Fins i tot agrupacions de jutges i juristes han protestat per les detencions preventives i pel judici als presos polítics catalans. Doncs, què passa ? Passa, com us ho he explicat diverses vegades, que hi ha dins la magistratura espanyola des de la dita transició democràtica, jutges franquistes que s’han quedat o que han entrat jutges pròxims de l’extrema dreta. Quan hi ha queixes contra l’independentisme català, contra els polítics i ara contra la gent, els qui porten queixa, sigui el govern, sigui el partit Vox o d’altres, no les porta davant de qualsevol jutjat, sinó davant del jutjat on saben que hi ha un jutge polititzat pròxim de la dreta més espanyolista o de l’extrema dreta franquista. Aquests jutges i fiscals (que són els jutges d’instrucció) qualifiquen els fets com els hi convé – i no com són realment – i distorsionen la instrucció i la realitat per que coincideixin amb el seu objectiu polític.
És això que està passant des de fa dos anys, perquè Mariano Rajoy ha confiat la repressió a la justícia espanyola, als jutges del seu partit o que li eren pròxims. Se’n van apoderar i ara la justícia funciona per si mateixa. Pedro Sánchez ha deixat fer, i ara no hi ha qui pugui parar una màquina repressiva que s’ha embogit. Com s’ha vist al Tribunal Suprem, amb el jutge Marchena i els seus fiscals, aquests jutges fan passar el criteri polític abans del fiscal, fan passar la privació de drets abans dels respecte dels drets humans i democràtics, prefereixen tenir el descrèdit internacional per ells i pel seu país si, en compensació, poden castigar com els hi convé i no com diuen les seues pròpies lleis espanyoles. De banda i banda del Pirineu són dos mons radicalment diferents i contraposats, al sud la justícia espanyola boja i fora de la realitat i al nord la justícia normal dels països europeus.
Després d’amenaçar, Pedro Sánchez negocia
Reflexions sobre la justícia a l’Estat espanyol. Ara és de política que parlarem car, després d’amenaçar, Pedro Sánchez negocia.
Aquest és un personatge molt curiós, alguns el diuen tonto, altres el troben molt polític, el cert és que no té constància i se li pot fer confiança. Amb les segones eleccions generals d’enguany, que pensava guanyar amplament i que li han resultat més desfavorables que les primeres a l’abril, el senyorPedro Sánchez a pres por i ha entès la lliçó. Almenys ho sembla. No crec que ell hagi canviat, sinó que s’adapta i ara diu el contrari del que declara fa tres mesos. Victor Hugo escrivia dins el seu poema “Après la bataille” : “Le coup passa si près que le chapeau tomba et que le cheval fit un écart en arrière”. És el que passa a Pedro Sànchez.
Fa tres mesos menyspreava Podemos, amenaçava els independentistes catalans fins fa quinze dies, a l’últim debat electoral on prometia portar Carles Puigdemont presoner a Espanya, on afirmava que controlava els fiscals. És veritat però és cínic de dir-ho, i és vergonyós i antidemocràtic de fer-ho. Pedro Sánchez és un personatge canviant segons els seus interessos a curt termini, bastant descarat i de poca confiança.
Ara, si vol formar govern, li cal Podemos i ERC. Amb Pablo Iglesias va ser arreglat aviat : només dos dies després dels resultats s’havien vist, posat d’acord i se feien abraçades públiques, com enamorats. De poc se’ls hi proposava un PACS. “Embrassons-nous, Folleville !”, com dins una comèdia de bulevard. Al juliol Pablo Iglesias no podia ser vicepresident, ara ho serà. Per Podemos, tres ministeris era massa, ara en tindrà quatre. Calia que Podemos ajudés de fora sense acord, ara hi haurà un pacte escrit.
Però amb això no n’hi ha prou. Fins i tot afegint uns quants elegits regionals d’aquí i d’allà i els diputats bascos, tampoc no n’hi ha prou. A més amb els vots de l’estranger els bascos han perdut un diputat que ha anat al Partido Popular. Per tant, fins i tot amb els deu diputats residuals de Ciudadanos no n’hi ha prou. Calen els diputats d’ERC, els independentistes catalans.
Què farà ERC ? Entre juliol i ara la situació és molt diferent. Al juliol ERC era d’acord per a prostituir-se sense pagament (acabi de dir una burricada, car sense pagament no és prostitució, és amor lliure : doncs ERC estimava Pedro Sánchez sense que ell els pagués). Però ara el seu líder Oriol Junqueras és a la presó per tretze anys i la revolta dels ciutadans de Catalunya contra la sentència no permet a Esquerra de votar per Pedro Sánchez o abstenir-se (que és fer-lo cap de govern), sense perdre tot prestigi i la confiança de l’opinió pública. Per tant aquesta vegada ERC ha de negociar contrapartides i no poques, sinó notables i concretes, amb els presos al mig.
Dic concretes i firmades car ara saben que Pedro Sánchez no té paraula. L’any passat havia començat un diàleg amb la Generalitat, a la trobada de Pedralbes amb el president Quim Torra. Però Pedro Sánchez l’ha trencat unilateralment, per mostrar-se després amenaçador i insultant. Finalment no va moure ni el dit petit pel judici dels presos polítics catalans. És l’advocada de l’Estat al Tribunal Suprem que va demanar tretze anys de presó per sedició. És el que el tribunal ha decidit. Hi ha doncs un passiu enorme i no és la por de Vox que farà votar sí o abstenir-se els diputats d’ERC.
Després d’una primera reunió ERC ha dit que votarien no, llevat que hi hagi un diàleg concret amb programa i calendari, i altres mesures. També tots els diputats independentistes a les corts espanyoles, d’ERC, JxCat i la CUP són en contacte per prendre una posició conjunta. És una bona cosa i dona encara més força dins la negociació. Si tot això no funciona, només quedarà a Pedro Sánchez de demanar el suport del Partido Popular. Ho va fer l’estiu passat i se li va refusar.
Qui ajuda Vox ?
Vet aquí on en són els pactes després de les eleccions generals a l’Estat espanyol. Feies referència a Vox i en vols parlar aquest matí.
Des de fa una setmana els socialistes del PSOE fan pressió sobre ERC perquè s’abstinguin i que Pedro Sánchez pugui formar un govern. A Catalunya és llur líder al parlament de Catalunya, Miquel Iceta, que se’n encarrega. Tots, a Madrid i a Barcelona, posen al davant Vox. Diuen que si ERC vota no a Pedro Sánchez votarà com Vox, ajudarà Vox. A més, si no se pot formar govern, hi haurà encara eleccions i Vox creixerà.
Trobi l’argument forçat i impresentable venint dels socialistes i de Miquel Iceta. Qui ha fet créixer Vox amb unes noves eleccions ? Recordi que fa menys d’un mes, a la manifestació unionista i antiindependentista al Passeig de Gràcia de Barcelona, ell i els socialistes desfilaven amb Vox i els partits de dreta. Socialistes i Vox mateix combat contra l’independentisme. Qui ha ajudat Vox a ser un partit com els altres, qui els ha integrat dins el joc polític, qui els hi ha donat un certificat de legitimitat, sinó Miquel Iceta i els socialistes ? I diuen ara que els culpables serien els que sempre han combatut Vox, els que són perseguits en justícia per Vox ? Quina barra ! Quins collons, com diria el president Quim Torra !
Ara per ara no se pot imaginar a França els socialistes o els Republicans desfilar pels carrers en un acte comú amb Marine Le Pen i el Rassemblement National. A Espanya això ha passat amb Vox diverses vegades. Fins i tot la dreta espanyola governa regions amb els feixistes de Vox. És ella qui primer ha afavorit i promogut Vox. És veritat que els lligams existien car el líder de Vox, Santiago Abascal, és un exdiputat del Partido Popular. Per tant Vox és impulsat per la dreta espanyola, Vox és legitimat pels socialistes espanyols i Vox és posat al davant de l’escenari per la justícia espanyola. Quin desastre és aquesta Espanya postdemocràtica ! És realment lamentable.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/408/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-19-de-novembre-del-2019