Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Iñaki Urdangarin condamné. La rencontre narbonnaise Catalogne-Occitanie.

RADIO ARRELS – 21 février 2017 – Chronique d’actualité 23 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ

El cas Noos concerne Cristina de Borbó, sœur de l’actuel roi Felip de Bourbon, et son mari Iñaki Urdangarin, qui a été condamné pour le cas Noos, per détournement d’argent public. Commentaires sur la rencontre à Narbonne entre Carole Delga, la présidente de la région, et Carles Puigdemont, le président de la Generalitat.

Iñaki Urdangarin condemnat

Ens interessem a un cas que potser alguns nord-catalans veuen d’un poc lluny, el cas Noos que implica una part de la família reial espanyola i que ha estat jutjat aquets darrers mesos a Mallorca.

El cas Noos concerneix una filla del rei Joan Carles, Cristina de Borbó, germana de l’actual rei Felip de Borbó, i el seu marit. El judici va eximir la germana del rei, pobrissona, enganyada pel seu marit – imagineu algú que firma tot els ulls tancats i que n’aprofita sense saber-ho. Doncs deixem, les famílies reials són intocables, encara que facin les pitjors coses. Ve de tradició en aquesta família. Però el seu marit ha estat condemnat per l’audiència de Palma de Mallorca. El divertit és que ella i ell eren duquessa i duc de Palma, i és a Palma mateix que els condemnen. El marit, Iñaki Urdangarin és condemnat a sis anys i tres mesos de presó, i la infanta Cristina és relaxada i amb una multa. Quan un és condemnat a més de cinc anys, ha de fer com a mínim un any ferm de presó. Després pot beneficiar d’una remesa de pena, que és probablement el que passarà. Si tu robes una mica, ja veuràs si no fas presó, preventiva o de condemna. Ell està negociant si, pagant alguna suma, no va a presó en l’espera d’un recurs davant un altre tribunal. Doncs maniobres.

Aquest Iñaki Urdangarin, que té nom basc, és el fill d’una gran família burgesa del País Basc, banquers, doncs acostumat a la vida gran. Potser els auditors se’n recordaran, car va ser un gran jugador de handbol, alt, fort, ben plantat que va anar a 18 anys al Barça, on es va formar, i on s’hi va quedar fins que es jubili a 32 anys, o sigui catorze anys. Era un molt bon jugador, molt guapo com diuen a Barcelona o molt bonic com diguem aquí, i que semblava bona persona. Va fer part d’un equip famós del Barça, que va guanyar quatre o cinc vegades el campionat d’Espanya i títols europeus. Va ser membre de l’equip olímpic d’Espanya, on va guanyar dues medalles de bronze, i va deixar la carrera esportiva l’any 2000 després dels jocs olímpics de Sidney, Per tant marxava amb tota la glòria.

Jo suposi que, com estava acostumat a marcar gols, s’ha dit : Que faré ara? doncs en marcaré més. I va fer gols de prevaricació. No els va fer immediatament amb el maneig de diners, perquè se’l va col·locar a Telefònica, l’empresa de telèfons de tot Espanya. En norma general, els antics ministres o la gent políticament important, els col·loquen a diverses empreses amb un bon sou. S’hi va quedar set anys, fins al 2013, amb un salari – aguanteu-vos – d’un milió i mig d’euros l’any, és a dir més de cent trenta mil euros per mes ! Es veu que val més ser gendre del rei a Espanya que primer ministre a França. Critiquem aquí per uns pobres sis o set mil euros al mes i allà … Quan es pensa que la seva dona, l’infanta Cristina, tenia una feina semblant a la Caixa, encarregada de la projecció internacional, que no sé si és una gran feina, tot plegat no eren gaire pobres. Però ell se va muntar un negoci, amb un associat. És l’empresa Noos, una empresa de serveis que organitzava actes culturals grandiosos, celebracions, centenaris i bicentenaris, el que es vulgui, pel compte de les administracions i governs autonòmics, amb pagaments de molts milions d’euros.

Ho feia perquè era molt inquiet per la cultura ?

Sempre ! Primer va ser la cultura física i després la cultura sense qualificatius. És un dels àmbits on és més fàcil de fer trampa. És difícil dir quan costen una gran activitat cultural, un concert, uns artistes. Una bona part dels diners va ser desviada a fins personals. Va comprar una casa grossa al barri de Sarrià a Barcelona i feien la vida gran. Es va descobrir tot indirectament, amb un dels famosos afers de prevaricació del Partido Popular, on era implicat el president balear Jaume Mata. Se’l va posar a judici amb el seu associat. La instrucció va durar molt de temps car va començar l’enquesta el 2011, se va canviar el jutge, se va fer trigar com es va poder. Després, casualitat, van jubilar el jutge – que no es volia jubilar – i es va confiar l’afer a un nou jutge que va trigar uns anys més. Tot indica que es va jugar el rellotge : no calia tocar el rei i la seva filla, car s’ha dit, durant el judici que el rei estava al corrent i que una persona del seu entorn que es cuidava dels seus comptes també ho feia per la infanta. Tot semblava podrit fins al moll de l’os.

Hi va haver l’audiència pública fa any i mig i ara ha sortit la condemna. Ja Iñaki Urdangarin havia tornat un milió dos-cents mil euros per fer rebaixar el delicte. La filla del rei, tot i no condemnada, haurà de pagar uns dos-cents mil euros de multa, com a còmplice car tot era a nom seu, tot i que ella va dir a l’audiència que no sabia el que firmava, que era ell que li deia de firmar… És a dir que posaven endavant la família del rei i la infanta per obtenir contractes i diners, que venien tots dels governs regionals del Partido Popular. La justícia ha estat benigna, car les condemnes podien ser més grosses. Això s’ha de relacionar amb una altra reflexió sobre la família reial espanyola. Hi ha hagut també sospites de maneig de diners públics amb el rei Joan Carles 1er, i cal recordar que el seu avi, el rei Alfons XIII, que va instal·lar el dictador Primo de Ribera, havia estat sospitat de fer negocis amb el Marroc, el Rif, i amb l’aprovisionament de l’exèrcit, on el rei hauria fet tripijoc. Els seus pares i avis tampoc no eren nets. Recordo un article del Temps on s’enumeraven tots els afers on la casa de Borbó d’Espanya havia estat mullada, fins a l’actualitat. És gairebé una tradició.

L’alcaldessa de València Rita Barbera, Iñaki Urdangarin i Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana. Es tres van ser imputats per afers de desviació de diners públics. En l’afer Nóos, del nom de l’empresa d’Iñaki Urdangarin, la Fiscalia Anticorrupció d’Espanya acusava també de corrupció política i de blanqueig de diners. La sentència del 17 de febrer ha condemnat Iñaki Urdangarin a sis anys i tres mesos de presó (font: @OlgaLl8, retwittat de Gerardo Tecé @gerardotc).

La trobada narbonesa Catalunya-Occitanie

Passem ara a la trobada a Narbona entre la Carole Delga, la presidenta de la regió, i Carles Puigdemont, el president de la Generalitat.

Ja era hora de fer una trobada. Hi ha una euroregió on s’haurien de veure regularment. Els dos són elegits fa més d’un any i no s’havien vist per cap reunió de treball. Tot era enterrat. L’euroregió era de tres, Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineu i Catalunya. A instància de Pasqual Maragall s’hi va afegir l’Aragó, que va marxar després, i les Illes Balears, que encara hi són.

Els resultats reals de la trobada no se saben, car s’ha firmat un acord molt genèric, que enumera temes, és un acord d’intencions. Malgrat tot podem avançar algunes reflexions que ens poden interessar, segons el que van declarar als diaris o que s’ha vist a les fotografies i a la televisió. La primera és sobre les banderes. Normalment, si és una trobada regional, els Estats no hi són, i per tant hi ha la bandera catalana i la bandera occitana. Faig remarcar que la bandera catalana hi era per Catalunya i que per Carole Delga hi havia només l’occitana. Quan diu que nosaltres, els catalans, no ens deixarà de costat, doncs a l’hora de veritat, sí : Qui est tu? d’Occitània. Qui ests tu? la Generalitat de Catalunya. Els altres on són? Doncs no hi sem. La Carole Delga va fer posar la bandera francesa, però no hi va haver l’espanyola. Suposo que Carles Puigdemont s’hi va oposar.

Per tant era una prefiguració del que podria ser la rebuda d’un president d’una República catalana a l’exterior, car hi havia la bandera de Catalunya, la de França i la bandera local, de qui convida. Era molt divertit. A més si mireu les fotografies amb les persones que eren a la taula, Carola Delga i els seus ajudants eren d’un costat i de l’altre hi havia Carles Puigdemont, Raül Romeva, és a dir el ministre d’afers exteriors, després « l’ambaixador a França », el delegat de la Generalitat a París Martí Anglada, i el « cònsol » local o regional, és a dir el delegat a Perpinyà Carles Puigbert. Per tant el cerimonial era gairebé d’una visita de cap d’Estat, amb l’acompanyament protocol·lari. No sé si era un exercici d’entrenament o si va sàller espontàniament.

Observo una altra cosa. La firma del conveni enterra l’euroregió tal com era, que se substitueix per un acord bilateral. Aquest se podia fer en el marc de l’euroregió, que existeix per a cooperar, doncs posant punts de cooperació. No, se firma un nou acord amb caràcter d’acord preliminar. Hi ha canvi de relació entre els dos. No oblidem que tant Carola Delga com Martin Malvy, que presidia la regió abans, tenen molta malfiança envers Catalunya. No hi ha amistat real, car en tenen por, i en converses privades critiquen Catalunya. És normal, perquè Catalunya és d’un altre nivell. L’economia de Catalunya és l’equivalent de la del Llenguadoc-Rosselló, més el Migdia Pirineu, més la regió de Nova Aquitània. Per tant és molt més ampla. Catalunya mira més lluny. En el seu interviu, el president Puigdemont diu que el triangle d’or, com diu la senyora Delga i que per ella és Tolosa-Montpeller-Barcelona, pot anar fins a Lió. Per ell, la ciutat interessant és Lió.

Dins el programa dues coses són més concretes i ens interessen a Perpinyà. Una és que l’euroregió vindrà ràpidament a Perpinyà, al maig-juny, on ja era abans, a l’època del batlle Pau Alduy, el pare de Joan Pau Alduy. L’altra que pressionaran per la línia TGV. Ja havíem dit que amb una Catalunya independent -no ho és però ja comença a fer pressió – la línia TGV seria aviat arreglada entre Perpinyà i Montpeller. Tot això ens va molt bé.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-210220-17?in=radio- arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat

Articles récents

Pablo Hasel et la pyromane Audiència Nacional. Le scandale du vote depuis l’étranger. Y a-t-il une droite républicaine en Espagne ? Le Sénat contre le vote électronique anticipé.
23 février 2021
Victoire de l’indépendantisme en Catalogne. Humour noir à la mode russe.
16 février 2021
L’échec des laboratoires pharmaceutiques français. Pologne, Hongrie, Espagne. La guerre des sondages en Catalogne.
9 février 2021
Élections en Catalogne le 14 février. L’Europe, entre vaccins et confinement.
2 février 2021
Les États Unis ont tourné la page. Le scandale des élections en Catalogne. L’Afrique commence aux Pyrénées.
26 janvier 2021