Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

Élections municipales à Perpignan : honte de tous côtés.

RADIO ARRELS – 30 juin 2020 – Chronique d’actualité 198

Louis Aliot et le Rassemblement National ont gagné clairement la mairie de Perpignan, aidés par les voix des petites listes de droite. Le front républicain n’a pas été suffisant pour faire élire la liste du maire sortant Jean-Marc Pujol. Les partis de gauche n’ont pas su profiter de la division des droites. C’est le boycott de la gauche à Jean-Marc Pujol qui a fait maire Louis Aliot. Les partis catalanistes ont eu la même stratégie incompréhensive.

Eleccions municipals a Perpinyà : vergonya per tots els cantons

Avui parlarem evidentment dels resultats d’aqueixes eleccions municipals a Perpinyà.

Eleccions municipals i vergonya per tots els cantons. Avui és dia de paga i n’hi haurà per tothom, tant pels resultats com pels partits polítics de dreta, d’esquerra o dits catalanistes. Louis Aliot i el Rassemblement National han guanyat la Casa de la Vila de Perpinyà, clarament, car 6% de diferència entre els dos candidats és molt. És precisament això que fa pensar, car no és la proporció de les forces polítiques a Perpinyà. Per tant han passat coses molt grosses, que nos cal provar d’entendre.

Per jo és el resultat d’una sèrie de vergonyes de tots costats, la menys xocant sent la del Rassemblement National, que ha jugat el seu joc sense enganyar ningú. Però el resultat principal és que pels sis anys que venen i probablement per desenes i desenes d’anys, guanyi o no el partit de Louis Aliot el 2026, Perpinyà tindrà a partir d’ara ben enganxada l’etiqueta de ciutat d’extrema dreta. Se pot dir sense exageració que fa entrar Perpinyà en la història. Trobareu vosaltres el qualificatiu que us convindrà, el meu és vergonya. Suposi que els electors de Louis Aliot han pensat que seria excel·lent pel turisme de Perpinyà, la seua originalitat o pel futur que ells volien.

Són alguns comentaris per iniciar l’anàlisi. Parlem de resultats ara ?

Aquesta apreciació global posada, mirem de més a prop els resultats. A laprimera volta, en xifres rodons, van votar el 40% dels electors, o sigui 26.500 votants, i 31.500 a la segona volta, o sigui el 47%. Hi va haver doncs una mobilització evident. La qüestió és : qui se’n va aprofitar més ?

Si comparem els candidats a la primera volta, Louis Aliot va tenir 9.300 vots, en clara disminució amb la primera volta del 2014, on en tenia 13.000. O sigui que tenia una notable reserva de vots, de prop de 4.000 butlletes, si arribava a fer votar els seus seguidors habituals malgrat la por del coronavirus. D’una manera encertada, encara que sigui criticada pel seu competidor, va multiplicar les bustiades, els missatges per e-mail i SMS. No anaven dirigits a recuperar vots dels altres partits, sinó principalment a mobilitzar la seua base estable des de fa diverses eleccions. Evidentment, si en podia recuperar més, benvinguts.

De l’altra banda, Jean-Marc Pujol va tenir només 4.800 vots a la primera volta, quan el tenia 11.600 el 2014. Una baixada impressionant que dificultava la seua reelecció. On havien passat els més de sis mil electors que li faltaven ? És molt senzill, si sumem les moltes altres llistes de dreta i del centre, que són quatre a més de la seua, han tingut 6.300 electors. No cal ser un gran matemàtic per veure que el total de les dretes és el mateix, però que se van repartir diferentment.

De l’esquerra a la dreta del cartell els caps de les principals llistes, membres dels partits Europe Écologie Les Verts, La République en Marche, Rassemblement National i Les Républicains (font: francebleu.fr, 15/03/2020 ).

Posarem de cantó la llista de Romain Grau – on alguns dels seus membres eren o van ser pròxims de la dreta més extrema, ja ho sé – car és la sola que podia fusionar amb la de Jean-Marc Pujol. Ho podia fer també amb la llista ecològica d’Agnès Langevine. Això dit, si sumem les altres petites llistes dretanes, amb caps de llista molt hostils i agressius personalment contra el batlle sortint, tenim uns tres mil vots que van anar a parar majoritàriament i totalment a Louis Aliot. Per tant, més que la pressió o el creixement del Rassemblement National, són les candidatures diverses de dreta, que no se podien ni se volien reportar sobre Jean-Marc Pujol que el condemnaven, de la mateixa manera que, en altres temps i per una elecció presidencial, van ser les múltiples candidatures, també venjatives, que van condemnar Lionel Jospin i no pas l’empenta de Jacques Chirac.

Doncs segons tu, què ha passat en aquesta segona volta ?

Molt interessant. Louis Aliot creix de 6.500 electors i arriba a 15.700 vots, i Jean-Marc Pujol creix de més de nou mil, però no n’ha ha prou per refer-se del seu retard. Notem que els 6.500 vots suplementaris de l’Aliot corresponen exactament a la suma de les seues reserves i dels vots dispersats de la dreta anti-Pujol. Com sempre hi ha hagut moviments diversos i probablement alguns vots de l’esquerra per Louis Aliot, però crec que va ser al marge.

D’aquestes constatacions en resulten per jo dues observacions. La primera és que la dreta clàssica perpinyanesa – com ho havia fet anteriorment, però a una escala més reduïda – ha votat en bona part pel Rassemblement National i no pel seu candidat natural Jean-Marc Pujol. La segona és que el batlle sortint ha recuperat alguns milers de vots del front republicà, que funciona doncs sempre encara que el vencedor digui el contrari, però li’n van faltar molts, tant de la primera volta com d’una possible mobilització.

Per tant és l’oposició, el boicot de l’esquerra a Jean-Marc Pujol que ha fet Louis Aliot batlle. Aquí hi ha la raó principal car, tot i els vots de la dreta ja previsiblement perduts per la segona volta, hi havia àmpliament reserves de vots d’esquerra i de centre dins la primera volta per fer barratge al Rassemblement National. Ells han fet rei Louis Aliot, més que no pas els seus propis electors. És la vergonya més gran d’aquestes eleccions.

Aquesta vergonya pels partits i una part dels electors d’esquerra és encara més gran quan se pensa que, com a Lió o a Bordeus, Perpinyà podria tenir una ecologista batllessa al davant d’una coalició de partits d’esquerres. No és utopia, era objectivament possible. No van saber aprofitar de la divisió de les dretes. A la primera volta la suma dels vots de les llistes d’esquerres era superior de molt als vots per Jean-Marc Pujol, amb un 21%. És doncs Agnès Langevine que hauria esta la contrincant de Louis Aliot a la segona volta, amb el front republicà de les llistes de dretes al seu favor. Amb això se veu fins a quin punt la curta vista i les estratègies estúpides i perilloses de certs partits d’esquerra han estat nefastes. Ara, que els partits d’esquerra no vinguin amb declaracions de resistència, que ja he sentit, i a embolicar-nos amb estratègies diverses. Ells tenen la culpa del resultat i no el Rassemblement Nacional, que no era majoritari i que s’ho ha guanyat. S’ha dit que França tenia la dreta més tonta d’Europa, doncs Catalunya Nord té l’esquerra més burra de França.

Joan Becat reparteix a tort i a dret. Parlem ara del partits catalanistes ?

No he acabat la repartició de llenya. Ara toca als catalanistes. Vergonya pels partits catalanistes, encara més gran que per les esquerres, car a través del que passa a Catalunya i de Vox a Espanya haurien de saber què els hi tocava fer encara més front republicà que els altres. Ja sé que no mobilitzen gaire vots i que, per tant, les seues consignes de vot no canviarien els resultats. Però per aquesta raó és encara menys admissible el que han fet. Quan no pots ser decisiu, sinó només acompanyants, has de procurar encara més de te’n sàller amb el cap ben alt. No ha estat el cas i això és el que personalment me fa més dol.

ERC Catalunya Nord era amb la llista Forgues, la més esquerrana. No sé si en nom del partit, però en tot cas com a candidata ERC, Emma Soler va dir clarament a un interviu a Ràdio Arrels que no demanava el vot per Pujol, que va rebutjat com el vot per l’Aliot. Ni l’un ni l’altre. Vaig quedar estorat. No m’ho podia creure, car era una ajuda directa al Rassemblement National. Si cal fer una lliçó, la faig. Per que un candidat sigui elegit compten només els vots positius, ja se sap. Els vots contraris, els blancs i l’abstenció voluntària per a censurar-lo van directament a ajudar el seu contrincant, en aquest cas Louis Aliot. No cal tergiversar. És així, agradi o no.

A més, on és la lògica d’ERC Catalunya Nord ? A Espanya ERC és contra Vox. El seu líder Oriol Junqueras és empresonat per anys sobre la base d’una queixa presentada a la justícia per Vox, i a Perpinyà faciliten l’elecció dels amics de Vox. Cal ser coherents. No se pot actuar a l’oposat d’una banda i de l’altra de la frontera. Vergonya. Vaig sentir també Jordi Vera a Ràdio Arrels. Ho podeu sentir també vosaltres, el vera com els altres.

Tot està penjat a la pàgina web.

Exactament, tot és penjat a la pàgina web de la ràdio. Verifiqueu-ho. Era amb la llista de Romain Grau, que ell demanava el front republicà. Però Jordi Vera va dir textualment : “Els militants del nostre partit o no aniran a votar o votaran nul”. Ells també prefereixen el Rassemblement National a Jean-Marc Pujol. Vergonya, vergonia ! Ni sé si d’ara endavant en lloc de parlar del partit “Oui au Pays Catalan”, me caldrà parlar del partit “Non à Pujol” o del partit “Oui à Louis Aliot”.

Queda Unitat Catalana, que era amb la llista Langevine. Vaig sentir a Ràdio Arrels Jaume Pol. Va criticar molt la gestió de Jean-Marc Pujol, va dir que votaria tapant-se el nas. No va demanar ni abstenció ni vot blanc, però les explicacions eren tant crítiques i amargues que desanimaven de votar per ell. És molt possible que Jean-Marc Pujol no hagi fet tot el que calia pel català a Perpinyà, tot i que ha fet coses, i especialment ha facilitat i posat tots els mitjans pel míting de Carles Puigdemont a Perpinyà i s’ha solidaritzat amb els presos polítics catalans, que no és poc. Però si no ha fet prou a la vila és també la falta d’Unitat Catalana, que tenia gent a la seua llista fa uns anys. Dins un ajuntament hi ha sempre opcions diverses i fins i tot oposades. És a tu, si ets a dins de fer pressió i tot el necessari per què el batlle no descuidi el teu programa. Ets tan responsable com ell si no ho fa.

Unes quantes veus van ser diferents. Aquí poques a nivell polític. L’expresident d’ERC Catalunya Nord Joan Ridaura va fer un twitt el dia de l’elecció per dir que votaria Pujol per fer barratge al RN. Molt bé, però no sé si ha tingut influència, i ho podia dir molt abans. També Carles Puigdemont va enviar un twitt a favor del batlle sortint. Però en conjunt, vergonya pels nostres partits catalanistes.

Per acabar, què passarà a partir d’ara amb el català a Perpinyà ?

Doncs ja se sap. Passarà exactament com quan fa menys de vint anys el Front National va governar la regió Languedoc-Roussillon amb Jacques Blanc. Entre altres dominis va agafar la cultura. Doncs gairebé tothom, dins el catalanisme associatiu o altre, va anar a menjar dins la seua mà, va demanar subvencions, i belleu després van comprar-se mantega per si els hi calia. Recordi un batlle d’esquerra, prop de Perpinyà, que me va dir : “Tu comprends, je suis responsable de mes administrés et le Front National, c’est un élu de la République”, totes dues coses exactes, mentre m’animava a fer resistència. Hipòcrita. Entre altres ajudes al català – hep ! si anaves a festejar-lo – l’encarregat regional de cultura del Front National va pagar la publicació a Barcelona de les obres completes de Jordi Pere Cerdà. L’interessat com les instàncies culturals del sud ho van acceptar, agraïts.

Doncs passarà el mateix. Llevat d’excepcions, i encara només per un temps suposi, les associacions culturals, les escoles, els autors, etc., tothom demanarà ajuda al nou batlle de Perpinyà. Si Louis Aliot és intel·ligent – i crec que ho serà – les atorgarà i se’ls posarà tots a la butxaca per sis anys. Tothom sap a Catalunya Nord, en el món polític en general, que fer alguna coseta pel català és ben vist per la gent, i que posar-se en contra del català seria posar-se molta gent en contra. L’excusa més general serà que, fet i fet, se tracta dels nostres impostos. I pensarem tots, i ja hi pensi jo, a la reflexió de l’emperador romà Vespasià sobre l’olor dels diners.

No vull acabar aquesta crònica sense saludar una cosa bona, l’elecció de Maria Coste als Banys d’Arles i de Nicolas Garcia a Elna. Felicitacions i enhorabona. Me fa plaer pels dos. A la llista d’Elna hi ha un tal Pere Manzanares, elegit, que sembla promès a un brillant futur catalanista municipal.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/718/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-30-de-juny-del-2020

 

Commenter

Articles récents

Les femmes et l’indépendantisme catalan. Quand d’une larva naît une libellule.
7 juillet 2020
“L’aménagement du littoral” ou le far west roussillonnais. Le procès du major Trapero prêt pour la sentence.
23 juin 2020
La vie pastorale en Cerdagne et dans les Pyrénées catalanes. L’Espagne est-elle sur le chemin d’un coup d’État fasciste ?
16 juin 2020
La présence fasciste en Espagne. Nissan ferme à Barcelone, l’Europe est à Renault. Gloria, le Racó et le port d’Argelers.
9 juin 2020
Faut-il croire les statistiques du Covid19 ? La Guárdia Civil contre le gouvernement Sánchez. Élections municipales simplifiées à Perpignan.
2 juin 2020