RADIO ARRELS – 7 août 2018 – Chronique d’actualité 99 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
La réunion de la commission bilatérale État-Generalitat n’a donné aucun résultat. Le roi d’Espagne provoque toujours des polémiques. La réunion Pedro Sánchez-Pablo Casado fait penser à la rénovation d’un pacte d’État. Nicolas Maduro et son modèle économique ont échoué, selon ses déclarations.
Comissió bilateral Estat-Generalitat
Bon dia. Us tenim per connexió telefònica avui. Actualitat sud-catalana per començar amb la comissió bilateral entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya.
La reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat va tenir lloc dimecres passat a Barcelona al Palau de la Generalitat. Era la primera des de feia set anys. És a dir que durant els sis anys de govern de Mariano Rajoy no n’hi ha hagut cap. També s’havien congelat els pocs traspassos de competències que preveia l’estatut d’autonomia tan retallat del 2010, el que va aixecar les primeres grans manifestacions sobiranistes. Res per Catalunya durant sis anys. Per resumir el resultat direm que les coses han canviat una mica: amb Mariano Rajoy hi havia bloqueig total i cap diàleg, amb Pedro Sánchez hi ha diàleg però hi ha sempre bloqueig total.
L’encontre se feia a nivell de ministres, pel govern espanyol Meritxell Batet, ministra d’administracions públiques i de política territorial – el tema li tocava -, i per la Generalitat Ernest Maragall, que és conseller d’afers exteriors, tot un símbol per parlar amb el govern de Madrid. Cap resultat concret ni cap pista o obertura per més tard: els presos i exiliats són afer de la justícia (el PP intervenia, els socialistes deixen fer la justícia orientada pel Partido Popular), del referèndum ni parlar-ne, les lleis socials recorregudes pel PP continuen recorregudes i només se’n pot parlar a nivell multilateral, és a dir amb totes les autonomies, és a dir setze contra una. Doncs res.
Això sí, se creen quatre o cinc subcomissions per parlar. L’objectiu màxim és desbloquejar les transferències de l’estatut del 2010. Un conjunt de mal auguri per la trobada entre el primer ministre Pedro Sánchez i el president Quim Torra al setembre. Un detall: la ministra socialista Batet és esposa de José Maria Lassalle, diputat del Partido Popular, que va ser secretari d’Estat del govern de Mariano Rajoy. Com deia el malaguanyat Pierre Dac: “Tout est dans tout, et réciproquement”.
Diverses notícies des de Madrid
Vet aquí un comentari sobre aquesta infructuosa comissió bilateral. Ara ens portes a Madrid.
Diverses notícies des de Madrid, que concerneixen Catalunya i que val la pena mencionar. El rei Felipe v baixa-bastonet vol restablir ponts amb Catalunya i els independentistes, segons ha dit Baltasar Picornell, el president del parlament de les Illes Balears, després d’una audiència al palau reial de la Zarzuela dimecres passat.
Cada vegada que senti aquest nom, la Zarzuela, pensi a un opéra-comique del segle XIX, sota el segon imperi francès. En realitat el nom ve de zarza – és a dir en castellà les arces, les romagueres, o les ronces en francès – quan el lloc a la vora de Madrid era encara una zona de camps i de boscos fa uns segles. Però la zarzuela és sobretot coneguda com el nom d’un gènere teatral i cantat, lleuger i fàcil, a l’estil de les opérettes o de l’opéra-comique francès. D’aquí a pensar que el rei d’Espanya és un rei d’opérette hi ha un pas que podeu saltar, com ho faig jo. Ara bé, la situació actual és més seriosa car el rei ha estat una part determinant de la repressió a Catalunya i ho continua sent.
A la voluntat suposada d’establir ponts, car el rei no ha confirmat res, la resposta no ha trigat. El president Quim Torra ha contestat durant una conferència de premsa: “Millor demanar perdó tard que mai, però Felip VI ja no és més el rei dels catalans”.
L’actitud del rei és belleu a relacionar, crec jo, amb la por a Madrid pel que podria passar a Catalunya amb els aniversaris de l’1 i del 27 d’octubre i el judici dels presos polítics. Comencen a sentir-se declaracions diverses – altres que dels líders del Partido Popular i de Ciutadanos – per a minimitzar el que va passar a l’octubre, la repressió i les declaracions violentes a Madrid. Com si no fos gran cosa, com si ningú hagués participat ni volgut el 155. Com que Mariano Rajoy és desaparegut políticament, és ell el burro que se carrega el mort. Quina poca memòria i quina cara dura, entre altres, dels que ara governen, que són del PSOE.
El pròxim 17 d’agost se commemoraran a Barcelona els atemptats islamistes del 2017. El rei s’hi autoconvida, car no hi és convidat, i el primer ministre Pedro Sánchez anuncia que no admetrà xiulades ni manifestacions. És una provocació, com si volgués enrarir l’ambient i suscitar les manifestacions. Recordem l’absència de la policia estatal i dels ministres del govern l’Estat l’any passat durant els esdeveniments. Són el president Puigdemont, el conseller Joaquim Forn i els Mossos d’Esquadra que van assumir-ho tot, informar i tancar ràpidament el cas, demostrant al món sencer una capacitat d’Estat. No se’ls ha perdonat i jo crec que és per això que Joaquim Forn és a la presó en lloc de presidir l’acte de commemoració, com tocaria.
L’endemà de la comissió bilateral a Barcelona, reunió a Madrid entre Pedro Sánchez i el líder de l’oposició, Pablo Casado, recentment elegit. Llarguíssima reunió amb probablement un pacte polític sobre Catalunya. En efecte, sortint, Pablo Casado ha declarat que havia promès lleialtat institucional a Pedro Sánchez (traducció: te deixaré acabar els dos anys de mandat) a condició que no se cedeixi res a Catalunya. Ha recordat que el Partido Popular tenia majoria al senat, que tenia competència per reactivar l’article 155.
És exactament el que va passar fa un any, però a l’inrevés, quan Mariano Rajoy va poder formar un govern en minoria amb l’ajuda del barons del PSOE (els dirigents principals dels socialistes) a condició de no cedir res a Catalunya. Pedro Sánchez ell mateix va renovar aquest pacte el 27 d’octubre quan se va decidir aplicar l’article 155. Ell també hi és mullat i no vol moure res ara. És evident que res no se mourà des de Madrid, llevat d’una nova repressió, sinó que l’evolució vindrà de Catalunya, per l’11 de setembre, durant l’octubre i de Waterloo, a Bèlgica.
Un element més sobre el cas del màster del brillant estudiant Pablo Casado, que ha fet els seus estudis per telepatia (ho suposi car va ser absent als cursos i als exàmens i va tenir malgrat tot el diploma). El cas de l’obtenció irregular d’aquest màster – i d’altres – és instruït per una jutgessa de Madrid. Aquesta acaba de passar el cas Pablo Casado al Tribunal Suprem, el mateix que jutjarà els presos polítics catalans, car el senyor Casado és aforat (té immunité) sent diputat. Però la jutgessa hi veu un delicte i el regal del diploma. Què ens hi juguem que al final el cas serà arxivat (affaire classée) dins l’interès superior d’Espanya?
El fracàs de Nicolas Maduro
Doncs informacions complementàries sobre el que envolta el cas català,. Ara l’actualitat nos portarà més lluny, a Veneçuela.
El president de Veneçuela, Nicolas Maduro, és un fracassat. No ho dic jo, ho ha dit ell mateix la setmana passada en un discurs públic als seus militants. Ha dit textualment: “El modelo económico que hemos disseñado ha fracassado. Y la culpa la tengo yo, y tu, y tu, nosotros”, designant els assistents. És a dir que no és d’ell, la culpa és de tothom. De fet és veritat car al darrera d’aquest fracàs hi ha tot un sistema, el seu partit i els milions de beneficiaris del seu bàndol. Però en un règim fort com el seu, és el cap que fixa la línia que té la culpa principal, primer Hugo Chávez, i des de fa cinc anys ell mateix. Va afegir Maduro que demanava als seus ministres que li aportessin la solució. És a dir que reconeix que ha fracassat però que el problema és per als altres. Realment és gonflat, com se diu en llenguatge popular a Catalunya Nord.
Ara bé, és veritat que la situació econòmica i financera de Veneçuela és catastròfica, fins a un punt que és difícil imaginar en el país que és un dels principals productors de petroli i que en té prop de la cinquena part de les reserves mundials. Coneix des de fa anys un marasme econòmic, per això l’oposició vol fer fora Nicolas Maduro.
La producció de petroli va tenir el seu màxim l’any 1997 i va baixant des de fa vint anys, exactament des de la presa de poder per Hugo Chávez i la seua Revolución Bolivariana. Les dues coses van lligades. L’any passat 2017 va baixar encara del 13%. No és com per Rússia o l’Aràbia Saudita que també han vist la seua producció baixar el 2017, car per ells és voluntari per fer pujar els preus. En el cas de Veneçuela és des de fa temps per falta d’inversions, per obsolescència de l’equipament, per ineficàcia i incompetència, per funcionarització sobre la base del partit, per corrupció generalitzada.
De fet la culpa la té la Revolución Bolivariana. No és una revolució real, en el sentit comunista o altre, Hugo Chávez ha batejat així el sistema que li va permetre prendre el poder i guardar-lo. Prometia reformes i sobretot redistribuir els diners del petroli (90% de les entrades de divises) a la gent pobra, la democràcia popular. Dins la pràctica va comprar amb subsidis amplis sectors de la població modesta, amb ajudes, salut, places, etc. Prometia també acabar amb la corrupció. Efectivament, va tallar la corrupció anterior, que ha estat substituïda per la corrupció dels membres del seu règim, a tots els nivells, o sigui que ara hi ha més corrupció que sota el règim precedent. Diner fàcil, compres massives de productes de consum a l’estranger, amb conseqüència de la caiguda de l’artesania i de la producció pròpia. La producció s’ha fet insuficient.
Tot i les enormes reserves, la caiguda de la producció de petroli no té remei amb aquest règim, car falten els experts i els tècnics competents (Hugo Chávez els va acomiadar – licenciés – massivament el 2003 desprès d’una vaga), falten inversions per extreure, falta una gestió més eficaç que només passaria traient els que hi són i que ell ha posat.
Curiosament o coincidència, fa dos dies, Nicolas Maduro ha escapat a un atemptat, una bomba tirada des d’un dron. Ha acusat la dreta i el seu veí el president de Colòmbia. Aquesta vegada no ha dit que eren els Estats Units. Se pot suposar que si fossin els americans el dron hauria explotat on calia, veient com els utilitzen a Afganistan, a Irak o Síria. Si és veritat, la bomba cau bé per fer diversió. En un país on la informació és controlada, per principi, me malfiï de tot.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-07-dagost-del-2018