RADIO ARRELS – 5 mars 2017 – Chronique d’actualité 129 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
L’interrogatoire des accusés s’achève avec Jordi Cuixart et Carme Forcadell: les accusés sont les accusateurs. Puis ce sont les auditions des témoins catalans et du lehendakari basque. Suit le trio de décideurs politiques madrilènes autour de Mariano Rajoy, qui se lavent les mains de ce qui s’est passé le 1er octobre.
Crònica de la setmana al judici contra els presos polítics catalans. Els acusats acusadors
Dimarts va ser l’interrogatori de Jordi Cuixart i Carme Forcadell. Sembla molt lluny però era fa només vuit dies. Els dos van ser dignes, ferms, precisos i brillants, amb dos estils diferents. Van ser acusats acusadors.
Amb la compareixença dels últims processats el judici ha acabat de canviar, radicalment. Jordi Cuixart ha defensat el dret a la desobediència i la lliberta de paraula, d’opinió i de manifestació, i Carme Forcadell la llibertat dels parlaments de tractar tots els temes i la inviolabilitat parlamentària. Els dos van demanar al tribunal què feien aquí i perquè se’ls acusava sense motius, ja que l’un i l’altre només havien exercit drets ciutadans i parlamentaris. Doncs és el tribunal que va ser posat directament en acusació. És tan evident que el president del tribunal, Manuel Marchena, se va posar nerviós per primera vegada, S’havia tocat la qüestió de fons.
Primer va comparèixer Jordi Cuixart. Ja a les primeres preguntes va ser clar i valent. Va dir: “La prioritat no és sortir de presó, és denunciar l’atac a les llibertats”, i també “Soc un pres polític, no un polític pres”, recordant així que és empresonat per un delicte d’opinió i no pas per fer part d’un govern. Quina lliçó va fer sobre el sentiment d’autogovern a Catalunya, sobre el sentiment democràtic de la gent, més enllà de l’independentisme. Però me fa l’efecte que relliscava sobre els jutges com l’aigua de pluja sobre un parapluja. Ha recordat també – al·lusió directa al judici en curs – la repressió d’Òmnium Cultural durant el franquisme.
Detall interessant: el fiscal que l’interrogava va ser fa pocs anys assessor del govern de Mariano Rajoy, govern que va denunciar Jordi Cuixart. Ara se troba dins el tribunal del judici ! Increïble i poc ètic. Com deia l’humorista Pierre Dac: “Tout est dans tout et réciproquement”. Després Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Josep Borrell diuen que la justícia espanyola és independent i que aquest judici no és polític. Qui s’ho pot creure?
Jordi Cuixart ha fet la defensa de la desobediència civil. Va ser el primer a atacar de front el tribunal sobre el judici mateix. Com per altres acusats abans d’ell, el fiscal ensenya twitts o textos que, evidentment, són en català i no entén les paraules que hi ha. Assistim allavontes a una escena extraordinària on és l’acusat que tradueix el text al fiscal ! Què són aquests fiscals que produeixen documents suposats acusadors que no coneixen i que no han llegit? Vergonya i caricatura de justícia. La lleugeresa dels acusadors me preocupa molt. Tinc la impressió que tot està escrit i que el que veiem és un simulacre on tant se val si hi ha mals actors que no coneixen el seu paper.
Jordi Cuixart ha atacat constantment. A propòsit de les web va contestar: “A Espanya se tanquen webs sense ordre jurídic cam a Turquia”, Davant les respostes de Jordi Cuixart i les seues apreciacions el fiscal “a pété les plombs” a un moment donat, quan se parlava de la violència policial a una escola. A la pregunta del fiscal sobre els agents lesionats, Cuixart contesta: “A mi el que em consta és que l’1-O, tal com van dir diverses entitats com Amnistia Internacional (en cita cinc més), hi va haver mil ferits i també uns noranta lesionats dels cossos i forces de seguretat de l’Estat que s’atribueixen majoritàriament a la virulència de l’actuació que van tenir. Quan hom actua amb aquest excés de violència, que se trenquin un dit, doncs ho justifica, Però és que pegaven la gent. És que hi ha imatges, vegeu les imatges”. És exactament el que no volia el president Marchena, car per un futur recurs al Tribunal Europeu, procurava evitar que se diguin coses crues, ni que se posi en acusació el sistema repressiu, sinó només els acusats.
Carme Forcadell va ser pausada, digna, precisa, contestant a tot i a tothom. La seua posició va ser clara i sovint repetida: “Em vaig limitar a complir les obligacions de presidenta del parlament” i “Sempre he defensat els drets fonamentals”. Ha fet una gran defensa del parlament i dels diputats, amb molta energia i calma davant d’un fiscal agressiu que no la va mai desestabilitzar. És l’invers que va passar, quan diverses vegades les seues respostes argumentades van fer evident la pobresa de les acusacions. Per exemple a propòsit del referèndum on va recordar que “la resolució (parlamentària) sobre el referèndum no va ser impugnada pel Constitucional”. Va subratllar altres errors de l’acusació, com el fet que no se van publicar al DO del parlament els textos del 27 d’octubre que proclamaven la República. Altre retret d’importància al tribunal quan ha afirmat i recordat la inviolabilitat parlamentària, que no s’ha respectat en el seu cas ja que fa un any que és a la presó.
Els primers testimonis i la cúpula del govern Rajoy
El dimecres van començar les audicions de testimonis, amb polítics catalans, Joan Tardà, diputat d’ERC a Madrid, Artur Mas, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, seguits per polítics espanyols de primera fila, l’exprimer ministre Mariano Rajoy, la seua exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i l’exministre de finances Cristobal Montoro.
El president Marchena vol evitar que el judici aparegui com a polític i, per a aconseguir-ho, ha limitat d’autoritat les declaracions dels acusats quan feien valoracions sobre els fets o el procés. Però són els fiscals els qui introdueixen la política fent preguntes sobre intencions i estratègies dels participants més que sobre els fets que podrien demostrat la rebel·lió, car les acusacions sobre aquest punt són molt minses. És també el fiscal qui parla de política a l’interrogatori de Soraya Sáenz i de Mariano Rajoy. Els hi demana d’explicar posicions i estratègies polítiques, probablement per que tinguin respostes fàcils i evitin preguntes sobre l’1 d’octubre. Per tant, al cap d’una setmana, el judici banya dins les consideracions polítiques a cada moment. S’ha fet evident que és un judici polític i és el propi tribunal que el porta sobre aquest camí.
Ho han acabat de confirmar els dos exdiputats de la CUP Antonio Baños i Eulàlia Reguant. Han refusat de contestar a les preguntes dels advocats de Vox, per principi, posant en evidència la incongruència de fons del judici, on un partit d’extrema dreta persegueix en justícia elegits democràtics per haver permès de votar. Van ser expulsats pel president Marchena, amb multa i acusació de desobediència.
Finalment, amb les preguntes als líders del Partido Popular, hem pogut veure els advocats de Vox, que els acusats havien marginat fins ara. Són tot un espectacle, car tenen els cabells llisos, llargs i placats al cap amb gomina. Sí, sí, gomina, cam als anys 1930, com Rudolf Valentino, o com sobre les fotos de l’època on apareix el coronel de la Rocque, que dirigia a França el partit feixista les Croix de Feu, que va intentar destruir la República, ell també. Un d’aquests dos advocats és el secretari general d’aquest partit d’extrema dreta Vox, que se presenta a les eleccions general del mes d’abril. Aprofita el judici per fer el seu show electoral. Realment, la justícia espanyola és diferent.
Com se podia preveure, Soraya Sáenz de Santamaria va aprovar l’acció de la policia l’1 d’octubre. Ha donat la culpa a Carles Puigdemont, seguint exactament la tesi de l’acusació. Les defenses li van fer admetre que no sabia que la DUI no havia estat publicada. És molt gros si és veritat. O bé menteix, car va ser ella qui va ser encarregada d’aplicar l’article 155. Per l’1 d’octubre ella no sap res. Són els altres. Ella no.
Mariano Rajoy va confirmar, amb un to trinxant: “España és la que quieren los españoles i no una parte de los españoles”. A través de la seua compareixença, és fàcil imaginar el cop de sang que va agafar quan va veure que el referèndum s`havia fet malgrat tot. El fiscal Zaragoza, que fins ara havia interrogat amb agressivitat i supèrbia els inculpats, semblava un xai quan se dirigia a Mariano Rajoy. També he observat que cap dels set jutges no s’adormia durant la compareixença de l’ex-amo, tot i que era després de dinar, com ho feien quan s’interrogava els presos polítics catalans. Perquè el govern Rajoy no ha decretat l’Estat d’excepció? Diu ell (traducció): “Vam pensar que era més just aplicar el 155 que no pas l’estat d’excepció”. Per tant, si no ha decretat l’estat d’excepció, no hi pot haver acusació de rebel·lió.
El lehendakari basc i el ministre d’interior Zoido
El dijous van desfilar deu testimonis entre els quals destacaven Iñigo Urkullu, el lehendakari basc, Gabriel Rufian, diputat d’ERC a Madrid, Ada Colau, la batllessa de Barcelona i Juan Ignacio Zoido, l’exministre de l’interior, doncs responsable de la policia i dels fets de l’1 d’octubre.
El testimoniatge d’Urkullu ha deixat les coses clares: Mariano Rajoy va mentir davant del tribunal. Havia dit que no recordava haver parlat amb ell com a intermediari amb Carles Puigdemont, i Urkullu ha donat el detall i les dates de cinc trobades amb Rajoy, una de dues hores a la Moncloa i quatre telefonades personals llargues, sempre sobre el cas català i la proposta de diàleg, que va refusar.
L’exministre Zoido va ser lamentable, assetjat i marejat per les preguntes de l’advocat de Joaquim Forn i després pels altres advocats defensors. Va ser incapaç de donar cap resposta, o no ha volgut. Ha quedat malgrat tot evident que el coronel Pérez de los Cobos va trencar la cooperació amb els Mossos d’Esquadra i va ordenar la violència, sense que se pugui saber si era només ell o si l’ordre venia del ministeri. Zoido se va treure les puces de sobre a l’audiència, sense que el president del tribunal Marchena l’obligui a contestar.