RADIO ARRELS – 5 juin 2018 – Chronique d’actualité 90 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Changements radicaux: Mariano Rajoy et le PP ne sont plus au pouvoir, la motion de censure prospère grâce au vote des indépendantistes catalans et le socialiste Pedro Sánchez est premier ministre. Avec la constitution du gouvernement catalan en Catalogne s’achève l’application de l’article 155. Artur Mas est venu à Perpignan pour une brève comparution, avec un public nombreux et peu de nouveautés.
Canvi de govern a Madrid
Hi ha nou govern a Madrid.
Sí, crisi de govern a Madrid: els independentistes tiren Mariano Rajoy a fora. Sembla increïble i ha passat. Aquesta setmana ha vist un canvi radical: Mariano Rajoy i el Partido Popular no són més al poder, i sembla que els costarà temps per tornar-hi. El més irònic i sorprenent és que salta car els independentistes catalans han fet possible aquesta ejecció. Mariano Rajoy, el Partido Popular i Ciutadanos els volien aixafar, matar políticament, i són ells qui els han fet fora. És un basculament total i a primera vista increïble, com he dit.
Ara bé, queda el que el Partido Popular ha sembrar: els presos, els exiliats i els milers de persones processades a Catalunya, batlles i gent comú. La justícia a les seues ordres s’ha apoderat de les causes i ara continuaran, llevat que el nou primer ministre Pedro Sánchez i el seu partit el PSOE canviïn les acusacions i els jutges, cosa que sembla ara per ara difícil. Ho podrien fer, però ho faran?
Fa una setmana, ningú no podia imaginar que Mariano Rajoy pogués caure, expulsat per una moció de censura. Acabava de veure el seu pressupost votat pel Partido Popular, Ciudadanos i els bascos del PNB, que s’havien venut per 530 milions d’euros, o sigui més de quinze vegades el cost de la repressió policial a Catalunya. Mariano Rajoy en sallia reforçat i amo del joc per dos anys, Els jutges l’havien ajudat, publicant l’anunci del veredicte del cas Gürtel després d’aquest vot. La proposta de moció de censura semblava – i era – una manera de marcar el cop davant l’escàndol aixecat per l’amplitud de la condemna, pel nombre dels encausats i pel fet que el Partido Popular era condemnat a la responsabilitat civil, com a organitzador i beneficiari de la trama de corrupció continuada i a gran escala.
Curiosament, el Partido Popular i Ciudadanos van afavorir la seua pròpia ejecció. En efecte, per a evitar negociacions entre el PSOE i els diversos partits regionals i els independentistes catalans, en una reunió de Mariano Rajoy i Albert Ribera, de Ciudadanos, es va decidir deixar poc temps, d’anar ràpid. Per exemple per la moció de censura dipositada per Podemos fa més d’un any van passar quinze dies abans del debat. Aquí van decidir que se debatria dos dies després.
Durant aquests dos dies els barons dels socialistes (a França dirien els elefants), Alfonso Guerra i Josep Borrell han fet el possible per evitar que guanyi Pedro Sánchez, el seu propi líder, doncs mantenir Mariano Rajoy al poder on ells l’havien posat fa dos anys a condició que no permeti res a Catalunya. Doncs van procurar fer impossible el suport dels independentistes catalans insultant públicament el president Quim Torra, tractant-lo de nazi i de racista en els mitjans de comunicació.
La brevetat del temps ha fet que, sense negociacions, els diversos partits s’hagin de determinar. Tots van triar de foragitar Mariano Rajoy, doncs de votar sí a la moció de censura. Tot va bascular realment quan ERC i el PDECat van decidir sumar-se a la moció sense contrapartides, llevat d’una promesa de diàleg. Amb els seus quinze diputats a les Cortes la moció sumava 173 diputats sobre els 350 en total, o sigui que només en faltaven tres. Se pot dir que l’independentisme català, represaliat i perseguit, ha fet caure Mariano Rajoy i ha marginat Albert Ribera i el seu partit extremista Ciudadanos.
Els motius d’aquest vot català? A més de castigar Mariano Rajoy, els va resumir molt bé Clara Ponsatí, en exili en Escòcia: “Dic sí a la moció de censura per dividir-los”. Parlava dels tres grans partits que van aprovar l’article 155. Ara són enemics entre ells. Hi havia també raons ètiques clarament enunciades per Gabriel Rufian, el portaveu d’Esquerra Republicana a les Cortes de Madrid. Va dir, dirigint-se als socialistes: “A nosaltres ens fa la mateixa poca gràcia votar amb Vostès, segurament, que a Vostès votar amb nosaltres”, però “fer fora lladres i carcellers de la Moncloa no és una opció, és una obligació”.
Els tres diputats que faltaven se van trobar al PNB, al Partit Nacionalista Basc, que té cinc diputats. Són els mateixos que la setmana passada van votar el pressupost a Mariano Rajoy, que semblava haver guanyat la partida. Recordem que ho van fer per 530 milions d’euros inscrits al pressupost per infraestructures al País Basc. Pedro Sánchez els va prometre de guardar-los, acceptant el pressupost tal com era. Allavontes se van decidir, la vigília mateixa del vot i desprès de la primera sessió de debat. Han anunciat que votarien sí “per ètica i per responsabilitat”. Cinisme pur. El vot per Mariona Rajoy sis dies abans era també per ètica i responsabilitat? En trec la conclusió que cal molta barra i cinisme per fer política a l’Estat espanyol.
Finalment, fa una setmana ningú pensava que una moció de censura pogués guanyar i dissabte va ser votada majoritàriament. El dia mateix Pedro Sánchez era president del consell de ministres i el Partido Popular i Ciudadanos desapareixien dins l’oposició.
El govern de la Generalitat
Si no havíeu acabat d’entendre aquesta actualitat, Joan Becat ho ha explicat molt bé. Però ara ens interessem a la constitució del govern català.
És el més interessant car a Madrid no sé si canviarà gran cosa. Dimarts passat, 29 de maig, el president Quim Torra cedeix davant del govern de Madrid, de Mariano Rajoy que tenia encara el poder i se pensava per temps, i nomena quatre nous consellers i conselleres en substitució dels quatre proposats la setmana abans, que eren a la presó o en exili. Però Mariano Rajoy trigarà a publicar aquest govern al Diari oficial de Catalunya fins que hi hagi el debat de censura i que vegi que el perdrà. Ha mossegat fins al final.
Per tant és el dissabte, el dia mateix del vot de la moció de censura, que va tenir lloc al Palau de la Generalitat la presa de possessió dels càrrecs pels consellers. Notem que ho han jurat en nom de la Constitució. Han jurat fidelitat a les lleis – sense precisar quines – i al president de la Generalitat. Amb la constitució de govern català s’acabava l’aplicació de l’article 155. En dos dies no quedava res del sistema Partido Popular / Ciudadanos. Només els presoners i exiliats. El president Torra acaba el seu discurs amb “Visca Catalunya lliure”. M’han pujat records de la Universitat Catalana d’Estiu de fa vint, trenta o quaranta anys, on era el crit dels independentistes d’allavontes. També, al balcó de la Generalitat de la Plaça de Sant Jaume, fa penjar una banderola, una pancarta en català i en anglès que diu “Llibertat presos polítics i exiliats”. El to era donat.
Ahir dilluns el president Torra ha visitat els consellers empresonats a Madrid i ha declarat que la transmissió de la cartera de conseller se faria a la presó. És a dir que no se fa del govern espanyol – que gestionava cada una de les conselleries de la Generalitat en aplicació del 155 – vers la nova Generalitat, sinó de Generalitat a Generalitat, és a dir dels antics consellers destituïts cap als nous, esborrant simbòlicament l’episodi del 155.
A Madrid el nou primer ministre Pedro Sánchez posa més temps per fer govern, Només se sabrà demà passat. Ha filtrat que una vella glòria, Josep Borrell, serà ministre d’Afers exteriors. Ja us he parlat d’aquest senyor poc recomanable. Recordareu que és aquest que, a les manifestacions antiindependentistes d’octubre 2017 a Barcelona, deia al micro del míting que Catalunya era malalta i que calia primer “desinfectar les ferides”, és a dir perseguir, empresonar, reprimir. Serà la tònica del nou govern? Ell hi és, i les seues idees. Ho sabrem la setmana vinent amb el programa del nou govern i amb la nominació d’un nou fiscal general de l’Estat. En efecte, és interessant saber que al mateix temps que queia el govern Rajoy, també queia el fiscal general, l’amo dels fiscals, dirien a França dels procureurs de la République. La justícia se proclama independent a Espanya, però el jutge en cap cau al mateix temps que el govern, i el nou el posa un altre govern. És l’element més clar del que pot passar amb els presos.
Artur Mas a Perpinyà
Per acabar, parlarem breument de la vinguda d’Artur Mas a Perpinyà.
Artur Mas va parlar ahir dilluns a Perpinyà, a la ben anomenada Sala de les Llibertats. Va ser una molt breu compareixença amb només unes tres preguntes pels tres periodistes que feien l’interviu i una mitja horeta en total. Decepcionant. Un públic nombrós i molts aplaudiments, però poques novetats, belleu perquè els periodistes han demanat banalitats o temes tan generals que la resposta no podia anar massa lluny. Fins i tot el de l’Independent va gastar una pregunta per demanar com se feia que Artur Mas fos el 129è president de la Generalitat. Que no havia consultat Google o wikipèdia abans? Doncs, home, perquè n’hi havia hagut 128 abans d’ell, car la Generalitat existeix des del segle XIII i ha durat més de mig mil·lenari, que són molts anys i molts presidents. Res més.
El president Artur Mas ha confirmat la posició del PDECat i d’ERC, que coincideixen que cal fer una pausa i reforçar l’independentisme. Ara bé els presidents Torra i Puigdemont no diuen el mateix, volen continuar. Era això l’interessant a preguntar. Artur Mas va dir que cal “sumar més gent, demostrar que som capaços d’exercir un bon govern, guanyar aliances exteriors”. És veritat, però ja se sabia. Ha subratllat que el projecte independentista anava cap a un destí millor i no basat sobre el passat. El 70% de la població no era d’origen català i per tant és un projecte d’acollida i no d’exclusió. Ja ho sabíem. Però no s’ha preguntat sobre l’Espai lliure de Brussel·les, sobre l’estratègia de la Generalitat a Espanya, etc., és a dir sobre els temes d’actualitat.
Quedem-nos doncs amb el que diu el president Quim Torra, que és qui mana. Vol negociar un referèndum o la independència, i jugar amb l’espai lliure de Brussel·les.
Referència àudio: https://soundcloud.com/radio-arrels/la-cronica-de-joan- becat-del-05052018#c=0&