RADIO ARRELS – 9 octobre 2018 – Chronique d’actualité 108 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
On précise comment se déroulera le prochain référendum d’autodétermination de Nouvelle Calédonie, négocié avec l’État français, qui pourrait être un modèle pour un référendum négocié entre le gouvernement espagnol et la Catalogne. La guerre sale de l’État et du roi contre l’économie de Catalogne avec l’intention d’affaiblir l’indépendantisme, il y a un an, est rendue publique. Dans un meeting à Madrid le leader du parti d’extrême droite Vox se proclama “facha”, c’est-à-dire fasciste. Manuel Valls fait ses adieux à l’Assemblée nationale française, où les députés de Mélanchon lui disent “Bon débarras”.
Referèndum d’autodeterminació a Nova Caledònia
El referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia serà el primer tema comentat avui.
El referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia tindrà lloc aviat, el diumenge 4 de novembre. Seria una gran sorpresa si guanyava el sí a la independència. En efecte, a les últimes eleccions per l’assemblea regional de l’illa, els autonomistes o loyalistes (és a dir els que volen quedar-se amb França) han obtingut majoria i governen, encapçalats per la branca local dels Republicans.
Els partits independentistes kanaks han tingut un 40% de vots, portats pel seu líder Oscar Temaru, del FLNKS. A més la composició de la població no és favorable al sí. Els kanaks, és a dir la població autòctona, són només 40% dels habitants, i no tots volen la independència car molts depenen de l’ajuda financera francesa i de l’Estat del benestar que procura l’Estat francès.
Des del segle XIX la colonització ha portat primer presidiaris – des bagnards – fins entre dues guerres, i també exiliats polítics. Vindran colons francesos i de diversos països d’Europa. En conjunt, amb els mestissos, són un 30% de la població. Molt majoritàriament volen quedar francesos i s’estan sobretot a la part sud de l’illa i a la capital Nouméa, on hi ha els dos terços de la població total. S’hi afegeix un altre 30% que són la ma d’obra d’origen asiàtic i molt polinesis vinguts de totes les illes i petits estats del Pacífic. Aquest, també majoritàriament, prefereixen la protecció i la seguretat que aporta França.
La part del territori majoritàriament kanak, al nord de l’illa principal i a les illes Loyauté, tenen només 70.000 habitants sobre els 270.000 de la població total. Sembla doncs que la missa sigui dita. Ara bé, no se sap mai que pot passar. Recordeu que l’any 1988, després de la presa d’ostatges d’Ouvéa per l’FNLKS, l’assalt pels gendarmes i la matança dins una cova, es va donar autonomia i competències a l’illa i que se votaria per l’autodeterminació més endavant. Els acords de París van fixar el 2018. Mentrestant l’autonomia ha satisfet bastanta gent i un esforç especial s’ha fet pels kanaks i la seua cultura. Aquest és el context.
França vol guardar Nova Caledònia per dues raons principals. La primera és la posició estratègica de la gran illa, tocant a Austràlia, prop de l’extrem orient asiàtic i a l’entrada del Pacífic. En porta testimoniatge la seua base naval. Recorden que durant la segona guerra mundial els americans van utilitzar Nova Caledònia com a base avançada contra el Japó, quan se tractava d’alliberar tot el sud-oest asiàtic. La segona és la producció de níquel, una de les principals del món – que alhora asseguraria ingressos a un Estat independent. Les mines a cel obert de níquel són al nord de l’illa, dins la província kanaka. El níquel és indispensable a la indústria car entra en la composició de l’acer, en particular dels acers especials que són un aliatge de ferro-níquel.
Però el més interessant és com se farà el referèndum, que podria ser un exemple per Catalunya.
1- Primer la pregunta és clara, a una sola entrada: “Voulez-vous que la Nouvelle Calédonie accède à la pleine souveraineté et devienne indépendante? Oui / Non”.
2- En el cas on guanya el sí, la Nova Caledònia recuperarà les competències regalianes que conformen un Estat: la justícia, la policia, la defensa, la moneda i la diplomàcia. A més es preveu que tindrà un estatut internacional i que existirà una nacionalitat neocaledoniana. Un grup de treball està constituït des del juny d’enguany per a preparar “l’après-référendum”. Aquesta fase durarà tres anys.
3- Si guanya el no, el sistema autonòmic actual quedarà. M’hi jugui que se’l reformarà amb alguna competència més. Però es preveu que un segon referèndum se podrà fer el 2020 i un tercer el 2022, sempre sobre la independència.
4- Qui són els votants? La gent nascuda a Nova Caledònia i els que s’hi van instal·lar de manera contínua des de fa més de tres anys, com també els fills de neocaledonians que han arribat als 18 anys durant aquests últims tres anys. Per aquesta disposició s’ha volgut evitar el que ha passat en altres situacions – com a l’illa comoriana de Mayotte – on s’infla el cos electoral amb el funcionaris, policies, soldats – i famílies – i altres persones que s’hi envien, sense comptar amb els no-residents censats…
5- L’ONU té constituïda una missió d’avaluació des del 2017 per a vigilar els preparatius, les llistes electorals i el vot.
Ja sé que hi haurà gent per dir que les situacions de Catalunya i de Nova Caledònia no tenen res a veure, i és veritat. Però el que és comparable i hauria de ser igual és la manera d’organitzar un referèndum clar, amb la consulta de només la gent concernida.
Passi el que passi, és un tema a seguir.
Guerra bruta de l’Estat contra Catalunya
Tornem cap a Catalunya amb la guerra bruta de l’Estat.
La guerra bruta de l’Estat espanyol. del rei i dels bancs contra Catalunya és la notícia política més important de la setmana. S’ha sapigut que, fa exactament un any, el govern Rajoy i el rei Felipe VI, mà dins la mà, van encapçalar una guerra bruta per fer pressió sobre el govern català per provocar pànic dins la població i perjudicar greument l’economia catalana, com si Catalunya fos un enemic contra qui tot s’hi val i no per ells una part d’Espanya. Una cosa és la lluita política i una altra és intentar destrossar l’economia d’una regió seua, és a dir tallar-se un mateix el braç.
Tot va passar el 2 d’octubre, l’endemà del referèndum guanyat pels independentistes. Això significa que els va impactar molt, que un moment se van veure la causa perduda i que calia “employer les grands moyens” com se diu a França. En efecte no havien trobat ni una urna i l’1 d’octubre en sàllen milers a tot arreu. S’envien milers de policies a carregar violentament gent pacífica i no s’atemoreixen, voten durant tot el dia i guanyen. L’amplitud de la guerra bruta que desencadena l’Estat és a la mesura de la sorpresa que certament els va deixar de cul. L’impossible per a ells s’havia produït.
Que va passar el 2 d’octubre? Se va sapiguer aquesta setmana mitjançant el diari Ara. Per fer pressió sobre els bancs de Catalunya, la Caixa i< el Banc de Sabadell, el govern Rajoy i el seu ministre de Guindos van decidir el 2 d’octubre i executar el dia mateix de treure d’aquests bancs tots els diners que hi tenia l’Estat, ell mateix i els organismes i empreses públiques com Renfe, els ports, RTVE. En total van retirar dos mil milions d’euros en un sol dia. Va provocar una fuita de capitals que va pujar a dotze mil milions d’euros. L’objectiu era crear pànic i forçar els bancs a treure llur seu social de Catalunya i, en cas contrari, posar el banc en fallida. Els bancs van marxar de Catalunya. En un diàleg amb un directiu, el ministre de Guindos li va dir “No patiu”, i han tornat els diners.
Paral·lelament una llei aprovada en pocs dies permetia la fugida de seus d’empreses. El rei, a més del seu discurs del 3 d’octubre, va jugar un paper important, car durant quinze dies va ser l’encarregat de telefonar a les empreses estrangeres per què facin el mateix. Se sap que la SEAT, que pertany a Volskwagen, no ho va acceptar.
El més trist és que cap dirigent del Banc de Sabadell ni de Caixabank no va advertir el govern català de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras de la maniobra. Els van deixar davant de la tempesta i del rebombori mediàtic i polític.
Se pot deduir d’aquest episodi que el govern espanyol i el rei van veure la independència de Catalunya molt a prop. Des d’allavontes la repressió ha fet la seua obra, però sembla que la gent i la societat civil tornin a ser protagonistes. Amb el valor afegit de l’experiència.
L’extrema dreta espanyola sall a la llum
Seguirem amb l’extrema dreta espanyola.
Fa dos dies l’associació i partit polític d’extrema dreta Vox ha fet un míting a Madrid que ha reagrupat més de deu mil participants, que és molt, car aquest partit se presenta obertament com a feixista. Ho ha dit el seu líder des de la tribuna (traducció): “No heu de tenir vergonya de ser fachas”, és a dir feixistes en argot espanyol.
Fa fredor, car si els partits d’extrema dreta a Europa mantenen les formes i cuiden una aparença democràtica, com a Itàlia, Alemanya, Àustria o el Rassemblement National a França, a Espanya Vox diu clarament per on va i quin és el seu programa. Per Catalunya vol treure a seua autonomia, aplicar en permanència l’article 155, liquidar la llengua i el nacionalisme català. Per la societat vol tornar a posar les dones al seu lloc, com també els homosexuals i, evidentment volen tirar fora els immigrants, sobretot si són negres o moros.
Però el que més m’espanta és que no hi ha reprovació d’aquestes actituds, ni del Partido Popular, ni de Ciiutadanos, ni tant sols del PSOE. Pitjor, a la dreta és a qui anirà més cap a l’extrema dreta. No se parla de posar-los fora de la llei, tot el contrari, se’ls utilitza conscientment com a arma de xoc contra l’independentisme català.
Hem de recordar que tot el judici contra els polítics catalans presos o exiliats se basa sobre una denúncia de Vox, els representants dels quals assisteixen a cada compareixença davant dels jutges del Tribunal Suprem. Realment, Espanya és diferent.
Manuel Valls s’acomiada
Acabem amb Manuel Valls.
Manuel Valls s’acomiada de l’assemblea nacional francesa. Podria ser l’anècdota de la setmana. Va ser dimecres passat a París, on va dir que deixava la política francesa. Va ser saludat per un discurset del president de l’assemblea i aplaudit pels diputats LREM i socialistes. Hipòcrites, car eren contents de veure’l marxar. És com per un enterrament, on s’elogia fins i tot les pitjors persones quan vivien. Me sembla que la veritat és que aplaudien que marxés. Els qui ho van dir de veritat, sense hipocresia, són els quinze diputats del petit grup de la France Insoumise de Jean-Luc Mélanchon, que van aixecar cartrons on de llegia “Bon débarras”. No era ni insultant ni violent, però resumia bastant bé la situació, amb un toc d’humor.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/179/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-09-doctubre-del-2018