RADIO ARRELS – 12 janvier 2021 – Chronique d’actualité 226
Donald Trump a incité ses partisans à prendre d’assaut le Capitole afin que le Sénat no puisse valider l’élection de Joe Biden. Les faits sont caractérisés et les conséquences analysées. La justice belge refuse l’extradition du conseiller Lluís Puig. L’année judiciaire espagnole est examinée sous l’angle de la répression de l’indépendantisme catalan. Alors que s’approchent les élections autonomiques de février, on revoit les positions et les déclarations des divers partis et de la presse.
Assalt al Capitoli
Parlarem de l’actualitat al país, però primer ens portaràs als Estats Units.
S’ha assaltat en Capitoli. Tots n’hem estat testimonis. Aquest dimecres a Washington desenes de milers de manifestants convocats per Donald Trump, que acabava d’escalfar, van prendre d’assalt l’edifici del parlament americà, el Capitoli. Els hi va demanar d’anar-hi per què el Congrés no validi l’elecció de Joe Biden. Era realment un intent de cop d’Estat. No ens cal embolicar amb altres paraules.
M’ha fet pensar a la marxa sobre Roma de Mussolini i dels feixistes italians per prendre el poder l’any 1922, o a França la manifestació violenta del 1934 convocada per les lligues d’extrema dreta, que van fer caure el govern. Com veieu, els antecedents històrics de l’assalt del Capitoli per les tropes de Donald Trump són de caràcters feixista i d’extrema dreta. Ja se deia que el suport més ferm i més extremista de Donald Trump era una extrema dreta blanca, intolerant i violenta, contra les institucions. Ara tot ha quedat clar.
A Washington han tingut un comportament feixista, imposar per la força l’anul·lació d’un resultat electoral democràticament establert perquè no els hi convenia, perquè era contrari a les seues opinions. No acceptaven la democràcia i la volien fer bascular. A notar que si Donald Trump ha finalment demanat als seus seguidors d’abandonar el Capitoli, a cap moment no va condemnar l’acte, i fins i tot els hi va dir: “Us estimi”. Si no se posa el president Trump en justícia per intent de cop d’Estat, és que la justícia americana té una benevolència culpable.
L’assalt mateix, de la mà d’un president que no accepta el resultat de les urnes i l’alternança democràtica, és un colp molt fort a la credibilitat dels Estats Units d’Amèrica en el món. Si no hi ha sancions baixarà encara més, fins al punt que els Estats Units no podran fer intervencions en el món com a garants de la democràcia si no la respecten a casa seua. En la seua bogeria i la seua inconsciència, sempre per motiu d’interessos personals, durant el seu mandat Donald Trump ha fet molts danys a la imatge i a la credibilitat del seu país. Però al final ha acabat fent encara més mal als Estats Units negant la validesa i el funcionament de les seues institucions. Un cap d’Estat que no respecte les institucions que l’han fet president, que les viola, que crida a forçar els diputats i senadors elegits a no votar la designació del nou president per la força de la multitud exaltada que ocupa el Congrés, és un comportament feixista.
S’han vist imatges increïbles de l’assalt, la gent perseguint policies pels corredors, els despatxos destrossats i una persona coneguda com d’extrema dreta dins el despatx de la presidenta del Congrés, els peus sobre la taula, els elegits evacuats en desordre cap a unes sales blindades, senadors amagant-se darrere les seues butaques. Al·lucinant. Tot això planteja una qüestió: com ha estat possible? Com se fa que no hi hagi més policia quan se sabia quins eren els elements que convocava Donald Trump? Perquè la policia, a l’inici, ha estat tant passiva? Això dona arguments a qui pensa que hi ha simpaties de la policia envers una manifestació de blancs, de dreta molt conservadora o extrema. Contrasta amb la repressió violenta de les manifestacions d’afroamericans fa uns mesos.
L’assalt del Capitoli és un fet tant impactant que ha deixat al segon pla l’intent de Donald Trump de fer un frau a les eleccions dels dos senadors de Geòrgia, uns dies abans. En una conversa telefònica feta pública, Donald Trump demana al secretari d’Estat de Geòrgia de “trobar-li” dotze mil vots per fer bascular l’elecció al seu favor. Ell, que diu que els demòcrates han fet un frau, pressiona per què se faci un frau per ell. Se sabia que era capaç de fer qualsevol cosa pel seu interès propi. No se sabia que podia anar fins a fer assaltar la representació democràtica del seu país.
La justícia espanyola topa contra Europa
Si l’any ha començat fort als Estats Units, a veure com anirà fins a la presa de possessió de Joe Biden. Tornem cap aquí i parlem de la justícia espanyola que topa contra Europa.
Aquesta setmana la justícia belga ha denegat l’extradició de Lluís Puig, conseller de la Generalitat a l’exili, demanada per una euroordre del jutge Llarena. En primera instància ja havia estat denegada a l’agost passat perquè no era al Tribunal Suprem espanyol de jutjar sinó al jutge natural, que era un tribunal de Catalunya, on s’havien produït els fets que se li retreien. Era no respectar els drets de l’acusat.
Ara és el tribunal d’apel·lació que confirma la sentència i hi afegeix un altre argument, encara més fort car no és de forma sinó de fons, sobre el comportament dels jutges i del Tribunal Suprem. Considera que les declaracions públiques dels jutges, dels fiscals i dels polítics contra els dirigents independentistes ja condemnats o a l’exili no respecten la presumpció d’innocència i que, si s’extradia Lluís Puig hi ha risc de violació d’aquesta presumpció.
Dit d’una altra manera és el judici dels presos polítics pel Tribunal Suprem espanyol i la instrucció que han estat esbiaixats. Els acusats eren condemnats per endavant car la presumpció d’innocència és la clau d’una justícia equitable i lliure. Això posa en dubte tota la repressió judicial a Espanya dels presos i exiliats i la fa aparèixer precisament pel que és, una repressió. Evidentment són arguments forts que s’utilitzaran quan el cas arribarà al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.
Aquesta decisió a l’inici de l’any nou tanca un any, el 2020, marcat per altres decisions judicials europees o espanyoles que tanquen diverses causes contra l’independentisme obertes l’any 2017. D’una certa manera és un gir. Al gener del 2020 Carles Puigdemont i Toni Comin entren al Parlament Europeu par decisió del Tribunal de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg.
A l’octubre del 2020 un membre dels CDR, Tamara Carrasco, acusada de terrorisme després de manifestacions i en arrest domiciliari al seu poble durant més de dos anys és absolta per un tribunal de Catalunya. Era un dossier muntat per la Guàrdia Civil per criminalitzar els Comitès de Defensa de la República, sobretot formats per joves.
Sempre a l’octubre del 2020, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemna a només dos anys d’inelegibilitat i a una petita multa els quatre membres de la mesa del parlament de Catalunya acusats de sedició per haver permès que el parlament pugui tramitar les lleis de transició i l’1 d’octubre. La condemna prou lleugera és per desobediència a les decisions del Consell Constitucional. Penseu que pels mateixos fets la presidenta del parlament Carme Forcadell és condemnada a deu anys i mig de presó. La desproporció és enorme i fa aparèixer que el Tribunal Suprem és un òrgan de repressió política i no un òrgan de justícia, perquè condemna a molts anys de presó per un delicte que l’altre tribunal diu que no hi és i només posa una petita multa.
El més gros arriba al novembre del 2020, amb l’absolució del major Trapero per un alt tribunal a Madrid. Era acusat de rebel·lió i de sedició, com altres membres del seu comandament, en un judici que va durar de febrer a juny. L’acusació era una altra vegada muntada per la Guàrdia Civil. Per tant el major Trapero és absolt per les mateixes acusacions que han valgut deu anys i mig de presó al conseller Joaquim Forn, que comença el seu quart any incarcerat. Aquí també la desproporció és enorme, encara més enorme car si és absolt el major Trapero significa que Joaquim Forn ha estat condemnat pel Tribunal Suprem per fets que l’Audiència Nacional considera com a no comprovats. És justícia o càstig? Sempre repressió i no justícia.
L’any 2020 s’ha acabat amb una altra decisió de justícia que absolt independentistes, doncs que demostra que els dossiers d’acusació eren muntatges polítics. Però durant tres anys han esta una amenaça i ho són sempre per més d’un miler de persones acusades i que han de passar a justícia. Se tracta de l’alcaldessa de Roses, a prop de nosaltres, a l’Empordà, que era acusada, com més de set cents alcaldes, d’un delicte de desobediència per haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre al seu poble. El tribunal l’ha absolta per falta de proves. Considera que res no demostra que hagi organitzat o facilitat el referèndum, fet per uns ciutadans desconeguts i no per ella. Cal esperar que aquesta sentència faci jurisprudència pels altres alcaldes perseguits.
Sobre el front electoral a Catalunya
I ara també ens vols parlar del front electoral a Catalunya?
Com si fos una guerra i que hi ha reporters que expliquen què passa d’un cantó i de l’altre. En la campanya electoral pel parlament de Catalunya del 14 de febrer, els partits i les seues llistes ajusten el seu programa i se situen els uns en relació amb els altres per captar més electorat: jo faig això i tu no.
Carles Puigdemont vol reprendre l’octubre del 2017 i continuar si l’independentisme té més del 50% dels vots. La segona de la seua llista JuntsxCat, Laura Borràs, diu que no pactaran amb els Comuns, el partit de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que governa amb els socialistes, com els Comuns ho fan també amb el PSOE a Madrid, car fan part d’En Comú- Podemos que forma govern amb Pedro Sánchez. Laura Borràs diu que ells havien dit que hi hauria un indult o amnistia pels presos polítics i que no s’ha fet ni se sap quan se farà.
Per la seua banda Esquerra Republicana pensa agrupar els Comuns dins un futur govern amb JuntsxCat, malgrat que efectivament el seu líder Oriol Junqueras sigui víctima de la inacció del govern que En Comú-Podemos suporta. Els socialistes i Esquerra Republicana han afirmat fa una setmana que no faran govern junts car els oposa la qüestió dels presos i l’anti- independentisme dels socialistes. Però ves a saber, perquè se’n parla gairebé cada dia. Si això passava seria molt fort: pactar a Catalunya amb un partit que és al govern a Madrid i que guarda el teu líder a la presó, ja me direu.
Sempre continua la pugna entre ERC i JuntsxCat per saber qui arribarà primer i formarà govern. Per ara sembla que sigui ERC, però varia segons els diaris i la seua tendència. Parlant de diaris, ja se sabia que tenien preferències i posicions polítiques més o menys amagades. Amb una campanya on s’hi juga tant apareixen més clarament. Per simplificar direm que el diari Ara és per ERC, com també ho és TV3 i Catalunya Ràdio des de que han fet dimitir Mònica Terribas. Vilaweb és per concretar la independència i s’inclina doncs clarament cap a JuntsxCat, tot i que sempre ha tingut moltes simpaties per ERC. La Vanguàrdia, conservadora i per no trencar amb Espanya ensenya ara més clarament el seu anti-independentisme real. Per exemple durant temps la seua arma retòrica era que l’independentisme no era majoritari : teniu 47%, doncs què voleu fer? Ara que tot indica que serà també majoritari en vots, diu altra cosa, que el No a la independència guanyaria el Sí a un referèndum, cosa que no se pot verificar ja que a Espanya com a La Vanguàrdia no en volen fer cap. A més sembla que no sigui veritat, car el Sí ha crescut i seria majoritari.
A l’oposició, és a dir pels partits dits espanyolistes, se confirma que Ciudadanos s’enfonsa. Pels socialistes la candidatura del ministre de salut espanyol Salvador Illa és més valorada pels seus votants que la de Miquel Iceta, que el seu partit ha arraconat ara per ara. Se diu, i ell confirma, que sempre ha tingut bones relacions amb ERC, tot i que un govern amb ells hauria d’abandonar la independència. Tornem doncs a l’inici d’aquesta crònica electoral. El cercle queda tancat, ara per ara.
Tot això és ben embolicat i, si fa les delícies de la premsa, no contribueix a aclarir l’opinió dels electors.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/962/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-12-de-gener-del-2021