La Diada du 11 Septembre déborde les partis. La tentation de l’écologisme de crèche de Noël.

La Diada de l’Onze de Setembre desborda els partits

La Diada de l’11 de Setembre desborda els partits.

La Diada Nacional de Catalunya ha estat un gran èxit malgrat tot els entrebancs que se van posar a l’ANC, l’Assemblea Nacional Catalana que l’organitzava. Crec que ha marcat el final d’una etapa de cinc anys després del referèndum guanyat de l’1 d’octubre, marcada per una repressió molt forta que continua i per la por del personal polític català. El vot independentista ha arribat a la majoria amb un 52% dels votants però era captiu dels partits que només pensaven a gestionar una autonomia espanyola i no en el mandat que havien rebut i en el seu propi programa.

Després del Covid19 i de la manifestació de l’any passat a la Via Laietana de Barcelona, amb dos a tres cents mil manifestants que van xiular els polítics, especialment el president Aragonés i Oriol Junqueras, la diada d’enguany ha estat una gran manifestació que supera de molts les previsions pessimistes. Previsions que eren en realitat una desinformació per part dels mitjans de comunicació espanyols o oficials catalans, TV3 i Catalunya Ràdio, controlats per ERC i els socialistes, i dels partits polítics, especialment Esquerra Republicana que va mantenir un braç de ferro, un torcebraç amb l’ANC per rebentar la manifestació.

L’Avinguda del Paral·lel de Barcelona se va omplir a vessar. Les imatges aèries ho demostren. 700.000 manifestants segons els organitzadors i la premsa de Catalunya quasi unànime d’ahir dilluns. Probablement com sempre un poc menys. Les estimacions de la Guàrdia Urbana de Barcelona són escandalosament baixes, amb 150.000. És habitual quan són manifestacions independentistes, i s’infla la participació quan són manifestacions antiindependentistes. Sal saber que la Guàrdia Urbana és una policia municipal, a les ordres de qui dirigeix l’ajuntament, que és actualment en mans dels Comuns i dels socialistes, tots dos partits contra la independència. Però el cert és que va ser una manifestació multitudinària que canvia les perspectives i obre una nova etapa.

Va ser com una rebel·lió de la gent independentista contra els partits que van votar i no se mouen, que s’acomoden de ser controlats i supeditats al govern espanyol. La novetat és que na nova presidenta de l’ANC Dolors Feliu els ha posat davant d’una alternativa clara: “O feu la independència, o convoqueu eleccions”, amb l’amenaça si no se mouen de fer una llista cívica fora dels partits a les pròximes eleccions. Tindria perspectives d’èxit si nos basem en la participació a la diada.

Dit d’una altra manera, l’ANC no va contra els partits sinó que vol esperonar-los i que compleixin el seu programa cap a la independència. L’amenaça de la llista cívica és seriosa pels partits, sobretot per ERC -per això se van posar tan feroçment contra l’ANC i la Diada- car trencaria llur preeminència, tant d’ERC com de Junts i de la CUP.

Ha sorprès el color negre triat per les samarretes. És un negre simbòlic que significa la lluita a ultrança, sense rendir-se, amb una estrella blanca per simbolitzar la independència a les banderes.

 

 

Hi ha hagut polèmiques de la setmana d’abans.

Moltes! La setmana precedent ha estat moguda i plena de polèmiques, amb un assalt directe d’ERC contra l’ANC, com per posar a terra un rival. No se n’ha sallit, tot el contrari. Va començar amb una declaració bel·ligerant del president.

Pere Aragonès que va declarar que no aniria a la Diada car era dirigida contra els partits i dividia l’independentisme, com si declarant això ell també no ho feia. Era un error polític. Altres presidents no hi havia participat però havien rebut els organitzadors després a la Generalitat. Era una manera d’evitar els xiulets, de no donar suport directe i de treure’n fruit si era reeixida.

Doncs Pere Aragonès no, ha fet una declaració de guerra, cosa que diu molt de la por que li fa la influència de l’ANC i l’opinió pública. Com que va aixecar molta polèmica, Oriol Junqueras va intentar ajudar-lo, amb l’argument del trencament de l’independentisme, com si tres anys de baralles entre partits ja no ho havien fet, i demanant als seguidors d’ERC de no anar a la manifestació. Paral·lelament ERC va enviar una carta a tots els seus militants demanant el boicot de la manifestació. Era clarament la voluntat de liquidar la influència de l’ANC i de marginar-la.

El resultat va ser l’invers. Molta gent, inclòs d’ERC, que no pensaven anar a la manifestació s’hi van apuntar i l’ANC va ser obligada de llogar centenars d’autocars els últims dies per les moltes demandes de tot Catalunya.

Fins i tot s’ha arribat a episodis significatius com l’enregistrament del discurs oficial del president Aragonès a Empúries, on va ser obligat de recomençar diverses vegades a causa dels crits de botifler i dels xiulets de la gent que s’havia concentrat. La policia procurava mantenir-los lluny però no podia evitar els crits.

Fem, Joan Becat, el balanç del que va passar.

A Barcelona se van fer tres actes l’11 de Setembre, un de la CUP, un altre d’ERC i el tercer de l’ANC. S’han interpretat des de Madrid com una desunió, però els xifres poden orientar la nostra interpretació car, com se diu en francès, “il n’y a pas photo”. Jutjareu vosaltres mateixos.

La CUP va fer una manifestació a la Plaça Urquinaona, no gaire lluny de la manifestació principal i a finals de tarda, cosa que permetia a qui ho volia d’anar a l’una i a l’altra. Va reunir 8.000 participants. Poden ser contents però és molt modest.

Esquerra Republicana va organitzar un acte amb 500 participants, essencialment militants, en un tros del Carrer del Bruc, amb els Mossos d’Esquadra que bloquejaven les dues extremitats i els voltants completament buits. En contrast, no gaire lluny, una marea humana anava cap a l’Avinguda del Paral·lel a la gran manifestació que reunia 700.000 persones.

Compareu: vuit mil, cinc cents i set centes mil. Al carrer la gent tenia una sola tendència, volien que s’anés cap a la independència i que els partits s’hi comprometin. No va ser una manifestació antipolítica ni antipartits com s’havia dit la setmana anterior per desmobilitzar, sinó per posar els partits que se proclamaven independentistes davant de les seues responsabilitats.

Ho resumia molt bé una gran pancarta dins la manifestació de l’ANC, molt reproduïda dins la premsa. Era molt explícita i resumia perfectament el to de la Diada. Deia: “52%… perquè collons us hem votat?”

La temptació de l’ecologisme pessebrita

La notícia va sàller a finals d’agost. El govern i el president Macron volen fer votar una llei que simplifiqui els tràmits per crear parcs eòlics. En efecte avui dia cal de vuit a deu anys per implantar torres, entre les lentituds administratives i els recursos dels oposants, en general els habitants afectats i associacions ecologistes.

Se sap que cal disminuir l’ús de les energies que accentuen el canvi climàtic i substituir-les per les energies renovables. Altres Estats, com Dinamarca, són molt més endavant que França, amb torres eòliques a terra i sobretot al mar. A Dinamarca ja el 40% de l’energia elèctrica és eòlica. El canvi s’ha de fer a França com més aviat millor.

Per tant no hi ha res a dir sobre una llei que permetria d’anar més de pressa per aquest canvis d’energies. Quan sigui debatuda al parlament caldrà veure si la llei és concretament prou respectuosa del medi i de la gent. Però fer obstrucció només per l’obstrucció, és a dir per no fer res, per no tenir torres eòliques ni a terra ni al mar, com és el cas ara, no és al meu parer ni raonable ni realista, car ben mirat és no voler lluitar contra el canvi climàtic.

 

 

Un col·lectiu, “Le vent tourne”, va manifestar ja contra les eòliques a Paçà. N’hem parlat en el seu moment en aquesta crònica. El grup era d’una vintena de persones, si ens creiem la fotografia publicada a L’Indépendant, i portava una grossa banderola: “Non à l’éolien industriel dans les montagnes en Occitanie”. Podríeu pensar que era a cal nostres veïns occitans. Però no, feien referència a Catalunya Nord. Efectivament el vent ja havia girat car ens veuen occitans. Però deixem. “Passons, passons, puisque tout passe…” deia Guillaume Apollinaire.

A Paçà com per la llei els arguments són els mateixos, el paisatge i la seua alteració, més ara l’oposició a la indústria. És exactament l’actitud que va descriure el meu amic i geògraf a Girona Joan Nogué, que la va batejar el pessebrisme. És considerar el paisatge com un pessebre de Nadal (une crèche), amb les seues casetes, els arbres fets amb molsa, el riuet i el seu pont, és a dir un decorat immutable i fossilitzat, com ells veuen el paisatge real. És descuidar que els paisatges canvien. Els que sem més grans hem constatat aquest canvi ràpid, que continuarà. Ben vist és la mateixa actitud que refusava per exemple el camí de ferro al segle XIX.

És clar que no tot l’ecologisme és així però aquesta actitud existeix i porta a l’immobilisme, quan el paisatge té vocació a canviar a cada generació. Tots l’hem modificat amb la urbanització a tota la plana, amb l’abandó dels cultius, amb els incendis, etc. Darrere la temptació de l’ecologisme pessebrista la qüestió de fons és: volem lluitar contra el canvi climàtic o no ho volem?

 

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1814/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-13-de-setembre-de-2022