RADIO ARRELS – 30 novembre 2021 – Chronique d’actualité 272
Caractères et perspectives de succès des principales candidatures déclarées pour l’élection à la présidence de la République Française de 2022. Après l’élection de l’assemblée de représentants, le Conseil pour la République a fait un pas de plus avec le Bulletin officiel.
Panorama de les prepresidencials a França
Parlarem per començar de les eleccions presidencials a l’Estat francès i del panorama prepresidencial.
Suposi que esteu al corrent: tindrem les eleccions presidencials franceses l’any vinent. Encara falta bastant per l’obertura de la campanya oficial però ja fa temps que tots els candidats són en campanya, els declarats com els no declarats. Falta conèixer qui serà el candidat dels Republicans, però sabem quins són els pretendents. Falta el candidat Macron, però se declararà probablement quan sigui l’inici de la campanya oficial, com han fet altres presidents. És normal car si ho feia ara pertorbaria la seua acció de president de la República, però és cert que serà candidat. Ja en el seu dia a dia fa projeccions d’acció dins el futur, mig per dissenyar ja el seu programa i mig per deixar entendre que preveu de ser sempre present en el pròxim quinquenni.
De fet el sol candidat possible del qual no se sap fins aquest migdia si persistirà és Éric Zemmour, el que fa la precampanya més activa i més mediàtica. Ha sallit com un diable d’aquestes capses de sorpreses per espantar els nens petits, i efectivament espanta bastanta gent. S’ha posicionat a la dreta de la dreta i ha pujat vertiginosament dins els sondejos, superant fins i tot Marine Le Pen, que fa poc estava gairebé segura de ser present a la segona volta. Fins al punt on un se pot demanar si no serà un foc de palla, una d’aquestes emocions polítiques i populars com n’hi ha regularment a la política francesa des del general Boulanger. La precedent era la candidatura Macron, que s’havia posicionat al centre amb el seu “en même temps”.
El suposat candidat Zemmour se declara doncs avui dia, però finalment hagués pogut no presentar-se car ha fet ja la seua feina. Se sap pels sondejos que agafa intencions de vot a Marine Le Pen, que per això ha baixat tant que no és segura de ser a la segona volta. Dona per tant esperances als candidats de dreta i d’esquerra. Segueixen Éric Zemmour els que eren amb Jean-Marie Le Pen i que s’havien distanciat de la seua filla. Se retroben dins els excessos i les fòbies d’aquest candidat.
Però no és només un segon candidat d’extrema dreta, car agafa també bastantes intencions de vot a la dreta clàssica, als Republicans que se troben doncs desestructurats, dinamitats, amb només la possibilitat d’anar cap al centre, on ja hi ha l’Emmanuel Macron. Això me fa pensar que belleu l’operació Zemmour és pensada per ajuda Marine Le Pen, per obrir una escletxa dins la dreta, cosa que ella no podrà fer mai amb l’etiqueta Le Pen. Facilitaria el basculament d’una part d’aquests votants cap a ella si el candidat Zemmour renuncia d’aquí l’elecció, o si recomana a la segona volta d’anar amb ella, i si Marina Le Pen agafa els seus temes, cosa que ha començat a fer últimament.
Objectivament l’operació Zemmour aprofita també al quasi candidat Macron car afebleix el candidat que sallirà de la dreta, el sol que li podria fer ombra amb Marina Le Pen.
Justament, quin panorama tenim a la dreta?
Pels Republicans aviat sabrem qui és el candidat definitiu, sense primàries com han dit, però amb un procés que s’hi sembla molt, com el Canada Dry se sembla al wisky però no n’és, car és més tou i sense el seu gust, com ho és el debat entre Republicans. Llevat de Xavier Bertrand i de Valérie Pécresse, que tenen respectivament 56 i 54 anys, els altres candidats són poc creïbles o grans. Si fossin triats els Republicans anirien al desastre.
Amb Zemmour finalment candidat, Bertrand i Pécresse poden esperar, l’un o l’altre, d’anar a la segona volta. Fins i tot si no fossin finalment elegits en front d’Emmanuel Macron, seria tot un èxit per ells, car seria un trampolí per l’elecció següent, el 2027, car l’una o l’altre, segons qui tria el seu partit, faria figura de principal contrincant al president Macron. A més tindrien només la seixantena el 2027, quan Macron no se podria presentar després dels seus dos mandats.
Això és a la dreta, i a l’esquerra, què hi trobem?
Amb Zemmour candidat, també un candidat d’esquerres podria tenir una possibilitat d’arribar a la segona volta, l’ecologista Yannick Jadot més que el candidat més extrem Jean-Luc Mélanchon. Però l’esquerra és un poema, evidentment amb versos lliures i sense rimes. Continua sent una màquina a perdre.
Els socialistes, o el que en queda, han enviat Anne Hidalgo al “casse-pipes”. Mai no ha estat massa estimada dins el seu propi partit i n’aprofiten per cremar- la. A les primàries se va presentar contra ella un tal Stéphane Le Foll, un ara desaparegut ministre de Manuel Valls i François Hollande, cosa que mostra clarament que hi ha més arbres al desert de Gobi que de candidats seriosos al Partit Socialista.
Això fa només el joc de François Hollande, no per ara el 2022, sinó per després del segon mandat de l’Emmanuel Macron, el 2027. És a dir després que els candidats ecologista i socialista hagin fracassat -si l’ecologista fracassa- i que Mélanchon s’hagi fet molt més vell que ara. Pel Mélanchon és ara o mai. Com que no té cap Insubmís per prendre la seua successió ara per ara, el panorama seria obert. François Hollande podria arribar com el Zorro, “sans se presser”, en salvador de les esquerres, com són ara o recompostes, com un candidat natural
En aquest esmicolament de les dretes i de les esquerres, el candidat ecologista Yannick Jadot té evidentment l’esperança d’arribar a la segona volta, sempre gràcies a la candidatura d’Éric Zemmour. Però si fos el cas no sé si tindria perspectives contra l’Emmanuel Macron, amb una esquerra que no seria del tot mobilitzada darrere d’ell, Però passant a la segona volta el 2022, a 55 anys, sí que tindria bones perspectives el 2027, sense Macron i amb l’ajuda del canvi climàtic, que s’anirà accentuant i afavorirà la candidatura d’un ecologista pragmàtic i moderat.
Queda l’Emmanuel Macron. Suposant que sigui reelegit l’any vinent, si el Covid19 no li fa una de les seues, ni tampoc la revolta de les ex-colònies, ni tampoc el Boris Jonhson que sempre se’n treu una de la màniga, no se podria representar el 2027. Però aquí no s’acaba la seua carrera política. Si ho diu no us ho creieu. Si així ho volia, podria tornar a ser candidat a l’elecció següent, l’any 2032. Penseu que ara té només 43 anys, doncs en tindria 53 el 2032. No cal doncs tancar la seua carrera amb només l’elecció de l’any vinent.
Creat el BOC, diari oficial de la República
Aquest és el panorama que ens pinta Joan Becat abans de les eleccions presidencials a l’Estat francès. Ara parlem de la República catalana. S’ha creat un diari oficial, el BOC.
Us he comentat sovint que el Consell per la República és una estructura d’un futur Estat a fora de la competència d’Espanya, cosa que no pot ser a hores d’ara la Generalitat de Catalunya car és una estructura de l’Estat espanyol, d’un nivell que li és inferior i sense les competències que el configuraria. L’elecció i la posada en plaça de l’Assemblea de representants, on s’ha elegit Maria Costa, ha seguit les formes de les assemblees parlamentàries dels Estats democràtics.
En tota lògica acaba de fer un pas més cap a aquesta configuració estatal, creant el seu butlletí oficial. Toni Comin, que el dirigeix, ha declarat que s’ha pres model dels altres diaris oficials, com el Diari Oficial de la República Francesa, o l’alemany, o encara el butlletí espanyol. Es diu Butlletí Oficial del Consell per la República. Té per ara els textos, convocacions i resultats relatius a l’elecció de l’Assemblea de representants i els decrets que s’han aprovat en la seua reunió constitutiva a Canet, sobre les seues comissions i el seu funcionament. Aquest BOC recollirà tots els acords, notificacions i actes de l’administració del Consell per la República, amb caràcter oficial i efectes jurídics.
És una peça més d’aquest embrió d’un nou Estat que s’està constituint amb un òrgan legislatiu, l’Assemblea de representants. Amb un executiu, el govern del Consell, i amb la presència territorial dels Consells locals. Calia lligar tot això i donar visibilitat, és el paper del BOC.
L’Assemblea de representants por molt bé decidir -estic segur que serà fet- com se farà la transició cap a un nou Estat, per exemple votant les disposicions que calgui per no trobar-se com el 27 d’octubre del 2017 on després de la proclamació res no estava previst. Per això hi ha models que han funcionat com va ser el Consell d’Estònia i els dels Estats bàltics, i actualment el Consell de Coordinació de Bielorússia, que posa tant nerviós el sinistre president- dictador Lukaixenko, o encara l’Autoritat Nacional Palestina.
Ja el dia de Sant Jordi d’enguany s’havia publicat en trenta llengües la declaració d’independència del 2017. Quan se va fer us vaig comentar que prefigurava un siti de publicacions oficials en línia i que a tot moment podia entrar en un diari oficial de la República. Doncs, ara està fet.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1476/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-30-de-novembre-2021