RADIO ARRELS – 31 août 2021 – Chronique d’actualité 259
Vainqueur des deux dernières élections le Parti national écossais programme un referendum d’autodétermination. Un membre du gouvernement britannique en ébauche la possibilité avec des conditions. Les guerres coloniales ont souvent une fin dramatique. On évoque celle des guerres d’Algérie, du Vietnam el aujourd’hui de l’Afghanistan.
Cap a un nou referèndum d’autodeterminació a Escòcia
L’actualitat ens porta cap a Escòcia, que se prepara per un nou referèndum d’autodeterminació.
Així ho sembla. En dos anys el Partit nacional escocès – el Scottish National Party, SNP – ha guanyat dues eleccions. Els electors ha reforçat la primera ministre Nicola Sturgeon i el seu projecte d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia.
Primer van ser les eleccions generals a tot el Regne Unit del desembre del 2019 on l’SNP se va emportar el 80% dels escons escocesos. La clara victòria a escòcia va ser facilitada per dos elements, com la de Boris Jonhson a Anglaterra, però en sentit contrari. Les eleccions legislatives angleses són a una sola volta i guanya l’escó qui arriba primer a cada circumscripció. Per tant el sistema electoral accentua molt els resultats. I de segon Boris Jonhson va posar al davant el Brèxit que s’acabava de negociar. Anglaterra va votar Jonhson i el Brèxit, Escòcia va votar SNP contra el Brèxit. Ho ha dit clarament Nicola Sturgeon el dia mateix dels resultats: “Teniu mandat d’Anglaterra per fer el Brèxit, però no teniu el mandat d’Escòcia. Tinc el mandat de mantenir Escòcia dins la Unió Europea”, i per tant de separar-se del Regne Unit.
Les eleccions autonòmiques escoceses del maig d’enguany han donat una majoria confortable a Nicola Sturgeon, que governa amb el SNP i els Verds, que són també independentistes. El seu programa és impulsar un referèndum sobre la independència d’Escòcia d’aquí dos anys, a mitja legislatura. Per això la fet votar una legislació sobre el referèndum pel parlament escocès. De fet és la via catalana unilateral del president Carles Puigdemont i de la presidenta del parlament de Catalunya Carme Forcadell, que van fer votar les lleis de desconnexió i del referèndum el 2017.
Pregunta: ho permetrà el govern del Regne Unit de Boris Jonhson? Després de les eleccions del 2019 havia declarat a Escòcia mateix que res d’un referèndum, en tot cas per una generació, o sigui almenys d’aquí vint anys. A les eleccions següents, enguany, Nicola Sturgeon declarava que “seria absurd, indignant i inacceptable” que el govern britànic portés als tribunals una legislació aprovada pel parlament escocès. Notem de passada la diferència de concepció i de pràctica de la democràcia entre Espanya i el Regne Unit.
Un cop païts els resultats d’aquestes segones eleccions escoceses el govern britànic ha fet un pas, constatant la voluntat dels electors escocesos. D’una banda el secretari per Escòcia ha declarat que el govern britànic acceptaria un referèndum si el 60% de la població ho demana. Això no vol dir que cal 60% de sí, vol dir que el 60% ha de voler un referèndum, voti sí o no. Per exemple a Catalunya el 80% de la població voldria un referèndum, quan a les últimes eleccions l’independentisme aconseguia només el 52% dels vots. Sun pesat però tornem a la diferència amb Espanya. Al Regne Unit amb 60% dels escocesos d’acord se pensa possible un referèndum. A Espanya amb 80% dels catalans que ho voldrien, ni parlar-ne.
Per la seua banda Nicola Sturgeon confirma el referèndum, però amb un matís. No serà en els dos anys sinó en els cinc pròxims anys, quan ho permeti l’epidèmia del Covid19. Per tant tot sembla encarrilat per un nou referèndum sobre la independència d’Escòcia on, en l’estat actual de l’opinió escocesa el sí l’emportaria. Per ara els efectes nefastos del Brèxit sobre l’economia escocesa no s’han fet sentir, però és probable que la seua aplicació reforci el desig dels escocesos de tornar dins la Unió Europea, doncs de dir sí a la separació del Regne Unit.
El final de les guerres colonials
Anirem seguint la preparació d’aquest referèndum. Ara ens vols parlar del final de les guerres colonials.
Són reflexions a propòsit del final de la guerra d’Afganistan. Les guerres colonials tenen en general un final dramàtic i vergonyós, amb grans drames humans, com aquests dies pels americans i els seus aliats europeus a l’Afganistan. Hi trobem molts punts comuns: l’exèrcit d’ocupació o exterior que se’n va cames ajudeu-me, en un caos i una precipitació que sembla més una derrota que un retorn ordenat; l’èxode de la gent compromesa amb aquest exèrcit o amb el govern local anterior. La terrible angoixa i les represàlies que sempre, sempre cauen sobre els que se queden car no poden marxar.
És el que hem vist amb el final de la guerra d’Algèria. Segur que recordeu, si teniu una certa edat, o bé belleu heu vist en els llibres d’història o en documentals aquestes imatges de militars apilonats dins els vaixells, com sardines en una capsa, que s’evacuaven cap a Marsella i Toulon. I el dramàtic èxode dels francesos d’Algèria, els peus negres, també apilonats en els vaixells requisats, asseguts sobre la seua maleta per falta de lloc, pares, fills, avis. Seran vuit centes mil vides estroncades, amb una readaptació sovint difícil a França i un ressentiment que en farà bascular bastants cap a l’extrema dreta. A Catalunya Nord i especialment a Perpinyà hem tingut des d’allavontes un fort Front National que va saber recollir aquesta amargura, amb ja diputats com Pierre Sergent. Aquest havia estat resistent contra els alemanys durant la segona guerra mundial, però va ser un dels caps de l’OAS, un grup terrorista francès dels anys seixanta i que, després de l’amnistia promulgada pel general de Gaulle -que havien procurat assassinar diverses vegades- va fer una carrera política al Front National.
No tots aquests peus negres, ni de lluny, eren colons. No tenien res a veure amb els excessos de la colonització. Per l’essencial eren gent modesta, treballadora, que van ser triturats per aquest final desastrós d’una guerra colonial.
Els dos cents mil francesos que se van quedar a Algèria no van tenir més bona sort. Malgrat les promeses del tractat d’Evian, un any després una llei del nou govern algerià nacionalitzava les propietats de tots els francesos que, majoritàriament, van abandonar el país.
Fou molt pitjor la mala sort dels algerians de l’exèrcit francès que, recordem-ho, eren habitants de departaments francesos. Entre soldats de l’exercit i els harkis -els supletius d’aquest exèrcit- les estadístiques oficials els estimen a 260.000 musulmans en suport de França. Probablement eren més. Però només 45.000 foren embarcats cap a França. El govern francès havia promès que tots els que voldrien i les seues famílies serien acollits. Després hi va renunciar car un capítol del acords d’Evian els hi prometia salvaguarda a Algèria. Hi ha testimoniatges i imatges de harkis embarcats en vaixells obligats de tornar a baixar amb l’acord de les autoritats franceses. Seguiran mesos de massacres de harkis, per venjança de la població i, sobretot, organitzades pel poder i el seu exèrcit. Quants? Probablement més de cent mil.
Si fa no fa ha passat el mateix al final de la guerra del Vietnam on, a la primavera del 1975, els americans van marxar precipitadament després de la caiguda de Saigon. Va ser encara més desordenat que la marxa dels francesos d’Algèria. Belleu recordeu encara l’evacuació en catàstrofe dels militars americans i dels civils que volien marxar amb helicòpters cap als vaixells prop de les costes, la gent apinyada i sobre els terrats on aterraven els helicòpters, que s’hi penjaven i se trepitjaven per pujar, exactament com el que hem vist aquests dies a l’aeroport militar de Kabul. Lamentable final d’una guerra sagnant i traumàtica, pel Vietnam com pels estats Units. Pocs vietnamites van marxar i la repressió var ser també terrible. Recordem l’èxode perillós dels boat-people.
La desbandada d’una altra forma de guerra colonial se repeteix a l’Afganistan. Mateixa precipitació, mateix descontrol, mateixa por de la població, molt certament mateixa repressió malgrat les bones paraules dels talibans vencedors. Aviat veurem, impotents, el que passarà i que -ai las- ja sembla escrit.
Referència àudio:
https: https://www.radioarrels.cat/podcast/1312/la-cronica-dactualitat-de-joan- becat-dimarts-31-dagost