RADIO ARRELS – 14 août 2018 – Chronique d’actualité 100 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Cent chroniques d’actualité a Radio Arrels, surtout centrées sur la Catalogne Nord et la Catalogne. Per la 50a édition de l’UCE, il est fait une brève histoire de cette manifestation pancatalane. Les prisonniers politiques catalans rejettent cinq des sept juges du Tribunal Suprême pour manque d’impartialité. Le ministre des affaires étrangères socialiste Josep Borrell désigne une série d’ambassadeurs du Partido Popular. Alex Salmond, expremier ministre d’Écosse, visite le président Joaquim Torra.
Cent cròniques d’actualitat a Ràdio Arrels
Avui és un dia especial, ja que és la crònica número 100.
Amb la d’avui, són cent cròniques d’actualitat que hem fet junts a Ràdio Arrels, centrant-nos sobretot sobre Catalunya Nord i Catalunya. Belleu sabeu que m’agraden els xifres, no en si mateixes, sinó pel que revelen de les tendències. El més gran nombre de temes, 81, concerneix evidentment la situació a Catalunya i a Espanya, amb un any de bogeria i notícies importants gairebé cada setmana.
Però 57 cròniques van ser sobre Catalunya Nord amb la política i les eleccions, Occitània i País Català, però també amb l’agricultura, l’aigua d’irrigació o dels aiguats, els incendis, la cultura catalana i la llengua, Cotlliure, la muntanya, el Canigó i els seus coscolls, el turisme, amb Perpinyà, la Llotja i Palau de Justícia, Prats de Molló, les eolianes i el gasoducte, les festes de l’ós al Vallespir i fins i tot els Reis d’Orient.
La vida política a França i les eleccions van ser temes per 38 cròniques, i la situació a Europa i al món per vint cròniques, per meitat la Unió Europea i Rússia, i per l’altra Àsia i Amèrica, on les eleccions als Estats Units i l’inenarrable Trump han donat matèria a reflexió i a riure groc.
Pels 50 anys, la història de la Universitat Catalana d’Estiu
Aquest any a Prada, d’aquí tres dies, s’obrirà al Liceu Renouvier la 50a edició de l’UCE. La primera amb aquest nom va ser l’any 1969, amb un tema ben local: “El Rosselló avui i demà”. Us faig remarcar que se parlava de Rosselló i no de Catalunya Nord l’any 1969, senzillament perquè aquest nom encara no s’havia creat. Serà ideat uns anys més tard, precisament a l’UCE, amb un llibre molt clar i “engagé”, compromès, “El petit llibre de Catalunya Nord”, publicat l’any 1974 per Llorenç Planes i Montserrat Biosca. Vindrà després, publicat l’any 1977, el meu “Atlas de Catalunya Nord”. El mateix any 1974 les recerques que tenia molt avançades per l’atles me van permetre de fer una primera conferència econòmica a l’UCE.
Hi ha un debat sobre l’any de creació de l’UCE. La primera amb aquest nom és del 1969. Però ha estat precedida a l’estiu del 1968, a conseqüència del maig 68 i de tot el que va despertar, per unes “Diades de cultura catalana”, del 26 al 31 d’agost, cada dia a partir de les 6 de la tarda al liceu Renouvier de Prada, amb un debat o un curs i, a la nit, un espectacle a Sant Miquel de Cuixà. Sumant tot, hi van participar unes 50 persones. No és gaire, però no està malament. Van ser organitzades pel Grup Cultural de la Joventud Catalana, amb l’ajuda del GREC, el Grup Rossellonès d’Estudis catalans. Segur que coneixeu alguns d’aquests capdavanters, que eren jovenets aleshores: Narcís Duran, Andreu Balent, Miquel Mayol, Reinald Dedies, Maria Dolors Oms-Solà i altres. Entre els professors trobem l’occitanista Robert Laffont, Pere Ponsich, Pere Verdaguer o Francesc Vallverdú, que venia de Barcelona. Van cantar, entre altres, Lluís Llach, Dolors Laffitte o Jordi Clua.
El primer dels quatre períodes de l’UCE va de 1969 a 1978. Se’n va cuidar el GREC, és a dir la gent d’aquí, amb Pere Verdaguer, l’ànima i l’organitzador de l’UCE durant molts anys, ajudat per una colla de benèvols nord-catalans. Ja el segon any se va orientar cap a Catalunya i els Països catalans, que patien el règim franquista i a qui l’UCE feia un gran servei, com a espai de llibertat, de coneixements sobre les matèries prohibides a les universitats del sud, i de paraula lliure. L’UCE va passar d’un centenar de participants a mil i 23 seccions l’any 1974. Els anys 1975, 76 i 77 va caler fer dues i tres sessions al juliol i a l’agost de tanta gent que hi venia.
La segona etapa comença l’any 1978. Amb la transició democràtica a l’Estat espanyol, el GREC va passar la responsabilitat de l’UCE a una Comissió gestora dels Països Catalans, amb seu a Barcelona. Van ser anys grisos, car la participació va baixar a unes 500 persones, de les quals més de cent eren professors. L’UCE se va orientar cap a temes de societat alternatius, que reduïen encara més el públic i portaven a una deriva financera que posava realment en perill la seua continuïtat.
Tercera etapa. La reacció va venir l’any 1984 amb la iniciativa del president la nostra acadèmia Enric Cassassas, l’Institut d’Estudis Catalans, i de les quatre principals entitats culturals dels Països Catalans, Òmnium Cultural amb el seu secretari Jaume Planes, l’Obra Cultural Balear amb Josep Maria Llompart, l’Acció Cultural del País Valencià amb Eliseu Climent i, a Catalunya Nord, la Federació de defensa de la llengua i la cultura catalanes amb Lluís Lliboutry. Se va declarar l’UCE com a associació, se va crear un Patronat que rebia comptes i que elegia un President de l’UCE per un any, amb llibertat de constituir el seu equip i de determinar el seu programa. Va ser Max Cahner, editor i exconseller de Cultura del primer govern de la Generalitat que va rebre aquest encàrrec els primers anys i va portar la remuntada. És l’estructura que hi ha sempre. L’UCE va evolucionar constantment, amb orientacions diferents i adaptació a les necessitats del moment, però sempre amb un caràcter universitari i popular, i de lloc d’encontre i de reflexió sobre els Països Catalans i l’evolució d’Europa i del món.
La quarta etapa és una modificació d’estatut, car el 1996 l’associació se transforma en Fundació, declarada prop del Protectorat de fundacions del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que rep comptes i vigila al bon funcionament.
A l’inici dels anys 2000 se va començar el projecte de Vallroc, un gran edifici a Prada, restaurat i eixamplat amb dos edificis nous d’allotjament de banda i banda. Va beneficiar d’una gran ajuda de la Unió Europea, de la Generalitat, de la Regió Llenguadoc-Rosselló, del Departament del Pirineu Oriental i de la Vila de Prada. Acull des de fa tres anys durant tot l’any el Centre d’Estudis amb residència Pau Casals, per escolars i intercanvis d’escoles, i els caps de setmana acull famílies. Aquí n’estem, i esperi per molts anys.
Ens centrarem ara amb l’edició d’enguany. La gent de Catalunya Nord ha de saber que hi pot anar, que hi pot accedir, fins i tot si no és ja inscrita.
Podeu consultar el programa de l’UCE 2018 a la werb uce.cat. Cada jornada s’organitza en diferents moments. Al matí, de 9 a 12, hi ha els cursos. Al migdia hi ha un acte amb convidats importants, tot sovint polítics de diferents països i tendències polítiques. Durant la tarda, de 3 a 5, se desenvolupen els tallers, alguns d’esbarjo i d’altres més científics i, a les 5, se celebra un debat o una taula rodona. Al mateix temps hi ha el fòrum obert, és a dir la llibertat deixada a qui ho vol d’organitzar un acte, un debat, una presentació de llibres, o el que sigui. A la nit tenim un espectacle proposat per l’UCE a la plaça de Prada. S’acaba el dia amb la projecció d’una pel·lícula catalana al cinema Le Lido de Prada.
Des de Catalunya Nord hi podeu anar quan voleu, un matí, una tarda, un dia. Si no dormiu a l’UCE mateix, és a dir si torneu per dormir a casa vostra, només us cal comprar al secretariat el tiquet del dinar, i eventualment del sopar. No hi ha obligació d’assistir regularment al mateix curs. Podeu anar un dia a un curs i l’endemà a un altre, segons el que us agradi més del programa.
Els actes i debats del migdia i de les 5 de la tarda són bastant interessants i d’actualitat. El primer dia, com sempre, hi ha la inauguració, enguany amb la vicepresidenta de les Illes Balears i, a la tarda, un debat sobre els Països Catalans, mite o realitat. Els altres dies hi haurà temes com “Mobilització i política”, amb Elisenda Paluzie, Marcel Maurí i Pilar Rahola, o “El franquisme entre nosaltres”, o “Justícia i conflicte polític”, o encara “Autodeterminació i repressió”, és a dir els temes calents de l’actualitat. Per la cloenda és anunciat el president de la Generalitat Quim Torra. No us podeu perdre aquests moments.
Els presos polítics recusen els jutges
L’actualitat són també els presos polítics que recusen els jutges de Tribunal Suprem espanyol.
Segons diverses notícies, els empresonats podrien ser jutjats a la tardor o a l’inici d’aquest hivern. El jutge instructor Llarena ha redactat les seues conclusions i se coneixen els noms dels set magistrats que formaran el tribunal. Els presos polítics catalans, mitjançant els seus advocats, en rebutgen cinc d’entre ells per manca d’imparcialitat. Ho han fet també Carles Puigdemont i els exiliats. Ja sabeu que a Espanya el funcionament de la justícia és especial i s’allunya sovint del de les justícies dels altres Estats d’Europa, per falta d’independència del poder polític o per procediments contestables. És el cas per la composició d’aquest tribunal. A més uns quants d’aquests van fer part del grup que va decidir engarjolar els presos. No pot ser que un hi sigui a l’inici i al final. Els qui jutjaran i dictaran sentència han de ser separats dels que participen a la instrucció. Però a Espanya passa el que sigui. S’ho fan ells.
Al setembre una quinzena d’altres jutges del mateix Tribunal Suprem decidiran si accepten o no les recusacions dels seus col·legues. Molt probablement rebutjaran la demanda. En efecte, el magistrat que instruirà les recusacions és un exsenador del Partido Popular, el partit que ha portat els polítics catalans al judici. Habitualment, als altres Estats, quan un jutge passa a la política activa, no torna després a jutjar afers a components polítics. A Espanya sí, tranquil·lament. És més segur. El president d’aquesta sala de quinze jutges serà Carlos Lesmes. És ell qui va demanar al ministre Josep Borrell de fer pressió sobre el govern belga perquè el jutge Llarena no comparegui davant de la justícia belga. En el passat aquest senyor havia exercit càrrecs polítics en el govern del Partido Popular de José Maria Aznar. Dins el quinze hi haurà també el jutge Llarena. “Les dés sont pipés”, dirien a França.
Ara bé, com que molt probablement el cas anirà davant del Tribunal Europeu de Drets Humans després del judici i de la sentència, són elements que tindran el seu pes davant una justícia independent.
Relacions exteriors de Catalunya i Espanya
Justament, interessem-nos a les relacions exteriors de Catalunya i d’Espanya.
Parlem primer d’Espanya, on el ministre d’afers exteriors Josep Borrell, socialista, va informar ell mateix en un escrit que mantenia al seu lloc la majoria dels ambaixadors nomenats per Mariano Rajoy i el govern del Partido Popular. El ministre anterior Alfonso Dastís, del PP, ja havia declarat que estava satisfet per la nominació de Josep Borrell, i aquest havia declarat que Dastís era el seu amic. Com a prova d’amistat, Josep Borrell l’acaba de designar com a ambaixador espanyol a Itàlia. També ha col·locat els exsecretaris d’Estat del govern de Mariano Rajoy com a ambaixadors. Aquest ministre socialista té doncs un reguitzell d’ambaixadors del Partido Popular per fer la feina bruta contra Catalunya a l’exterior. Finalment, per completar el panorama, el bel·ligerant i anticatalà cònsol d’Espanya a Perpinyà, Agustin Santos, ha beneficiat d’una promoció i representarà Espanya a les Nacions Unides, a Nova
York. Josep Borrell ha recomanat també al seus ambaixadors de fer com l’ambaixador a Washington, que va increpar públicament el president Quim T orra.
Per tant hi ha continuïtat dins la política exterior espanyola, dominada i determinada per la necessitat de contrarestar la política exterior catalana de difusió del cas català. El tema central per a Espanya és doncs Catalunya i la seua projecció exterior. Amb tot això veiem a quin punt els preocupa l’espai lliure de Brussel·les i les iniciatives exteriors de Carles Puigdemont, Quim Torra i Ernest Maragall, el conseller d’afers exteriors de la Generalitat.
A Catalunya, al president Joaquim Torra ha rebut la visita d’Alex Salmond. A una pregunta de l’exprimer ministre d’Escòcia, demanant al president de la Generalitat si seria disposat a aparcar la República si l’Estat acceptava un referèndum vinculant, Quim Torra va contestar que seria un tracte raonable. La conversa va ser enregistrada i la podeu veure a internet. Per tant, tot i que es digui a Espanya que la República no existeix, sí que hi és perquè ha estat proclamada pels qui van organitzar un referèndum. De la pregunta del senyor Salmond s’indueix que ell pensa que és una moneda de canvi suficient a nivell internacional per una mediació vers un referèndum pactat.
Referència àudio:
https://soundcloud.com/radio-arrels/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-14-dagost-del-2018