RADIO ARRELS – 8 novembre 2016 – Chronique d’actualité 8 Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
Un recours contre le décret du premier ministre fixant le nom Occitanie a été déposé devant le Conseil d’État, avec une instruction qui durera des mois, et une seconde plainte en référé pour demander la suspension de l’application. À l’audience à Paris, les grands élus du département ont apporté leur témoignage. La quasi-totalité des communes, et beaucoup de gens soutiennent le recours.
Com que hi ha actualitat en relació amb el recurs ciutadà i el nom de la nova regió, en parlem aquest matí.
Efectivament, una de les fotografies impactant de la premsa de la setmana passada és dins el diari l’Indépendant del divendres on, a París davant el Consell d’Estat es veien junts els grans elegits del departament, tant republicans com socialistes, acompanyant l’advocat del recurs a punt d’entrar a l’audiència. Què venien a fer? Doncs a aportar la seva ajuda i a testimoniar davant del jutge a favor del recurs ciutadà i contra el decret que diu que la regió és Occitània. És a dir que els grans elegits, i molts més elegits que haguessin pogut venir, no volen aquest nom. Voldrien que el nom canviés, troben injust que hi hagi només Occitània i no pas País Català. Ho han dit al jutge. Han dit també que es preocupen car la situació és tensa i quan hi hagi panells de la nova regió què passarà?
Totes, coses que són de sentit comú però que visiblement no tenen massa en compte a París. A l’inici de l’audiència el jutge tenia un mig somriure, com qui tracta una història del poble d’Astèrix contra els romans del costat. Estic exagerant una mica, mes era la tonalitat. Per exemple va començar per dir: Pourquoi un référé en suspension? és a dir perquè demanar que no s’apliqui el decret quan trigarà només sis o vuit mesos abans que hi hagi el veredicte, doncs aviat ? Perquè no esperar ? És a dir que tirava pilotes fora. La presència dels nostres elegits i el que van dir fou la resposta i una gran ajuda. Van ser brillants, amb un to de tranquil·litat i de gran fermesa. Van dir el que sentia i pensava la població, i que el nom era absolutament inoportú.
És que se sap quan hi haurà el veredicte ?
Hi ha veredicte i veredicte, car n’hi haurà dos, un ara mateix i un altre a la primavera. Pot semblar un poc complicat però en realitat és molt simple : hem dipositat un recurs el 30 de setembre contra el decret del primer ministre que fixa el nom Occitanie. És un gros dossier amb tots els arguments, desenes de documents, testimoniatges, tota la gent que va firmar, els municipis… tot ha estat dipositat. Aquest recurs serà instruït per una de les cambres del Consell d’Estat – que té diverses cambres per tractar tots els afers que li cauen al damunt – i durarà mesos. Tenim dos mesos per donar les nostres memòries, i la part adversa – és a dir el govern, el primer ministre i el ministre de l’interior – té després dos mesos per contestar. Aleshores hi pot haver encara un altre torn de rèpliques. Doncs porta al març o abril per veure la instrucció del judici tancada. Però l’audiència i el veredicte poden esperar sis mesos, un any o dos, per exemple amb l’excusa que caurà en període d’elecció, doncs que caldria esperar el desembre o l’any 2018, i mentrestant tot continua igual.
Aleshores hem dipositat una segona queixa, car no deixarem caure, apretarem tant com la llei ho permet. És el référé en suspension, una queixa lligada a la primera per demanar que s’impedeixi d’aplicar el decret mentre s’estudia i es jutja el primer. Quan serà jutjat s’aplicarà si per cas perdem el recurs. Si el guanyem, el decret serà anul·lat i sense efecte, ja per anterioritat. És això que s’està jutjant ara, per la cambra dita dels référés, és a dir de les urgències. Quan es diposita un référé i és acceptat, hi ha un mes per donar el veredicte: això explica que, dipositat a inicis d’octubre, hi hagi l’audiència el 3 de novembre, que avui dia 8 se tanqui la instrucció i que d’aquí quatre o cinc dies màxim hi hagi el veredicte, però només sobre la suspensió.
L’altre avantatge de la maniobra és que si per cas el perdem, per exemple si el jutge diu que no hi ha prou urgència i s’ha d’esperar uns mesos, estem segurs aleshores que és immediatament al final de la instrucció del recurs que serà jutjat. De totes maneres hi guanyem. O guanyem la suspensió o, en el cas contrari, com que el jutge ha acceptat el référé i ha admès que hi ha motius – la qüestió és : són suficients ? – tenim l’assegurança que el jutjament serà ràpid, a la primavera.
Quin suport heu rebut ?
Un suport fabulós, que ha impactat el jutge. Cal veure que, de gent que ha firmat un paper de suport, amb els seus noms i adreça, doncs que ha adherit al recurs, en tenim més de quinze mil. Són set caixes plenes de fulls individuals. No les hem portades ara per ara, les tenim a disposició per quan s’acabi el vaivé de dossiers, al desembre. Només hem donat una fitxa amb el nombre i el model. Això vol dir que la gent que vol firmar encara pot fer-ho.
Vull insistir sobre els municipis. És una cosa extraordinària, que ni ens pensàvem en les perspectives més optimistes. Firmant per a ajudar-nos, sigui el batlle, sigui per una deliberació de consell municipal, sigui a través d’un sindicat intercomunal o d’una comunitat de municipis, tenim 223 municipis sobre 226, i d’intercomunalitats en tenim tretze sobre catorze, només en falta una i tres municipis.
Demanem quins ?
Doncs totes les comunitats de municipis menys la de les Alberes-Costa Vermella-Il·liberis, és a dir el senyor Aylagas, que és a favor de la Carole Delga. Els tres municipis són Montesquiu, Palau del Vidre i Banyuls de la Marenda, dels quals dos com a mínim no han tingut temps d’enviar-ho. Per la comunitat que no ha firmat, llevat d’aquests tres, els dotze altres han donat el seu suport : vol dir que no hi hauria cap problema per que adhereixi aquest última comunitat. Per tant faig una crida al senyor Aylagas, si vol tornar a ser diputat, que ens ajudi com ho ha fet tothom.
Si tornem ara al que va passar a París ?
L’audiència és pública, però habitualment no hi ha ningú o poca gent, els que es queixen i es defensen, tot sovint només els advocats de les dues parts. Per nosaltres hi havia més gent : els representants de l’associació del Recurs ciutadà amb al davant la Renée Soum i quatre grans elegits del nostre departament. És l’advocat que ho havia demanat : calia que hi hagi gent que porti testimoniatge, a més de nosaltres. Com que podíem demanar-ho a molts, que eren d’acord per venir, ha dit que calia limitar als gran elegits. La senyora Hermeline Malherbe, presidenta de Consell departamental i senadora, era present; el senyor François Calvet car és senador, batlle i vicepresident de comunitat; el senyor Robert Olive car és diputat i president d’una comunitat de municipis, i el batlle de Perpinyà Jean-Marc Pujol, que és president de la comunitat urbana. Noteu que eren de colors polítics diferents i tots van acceptar immediatament. Portaven el testimoniatge de la població. Doncs era palès que no era una dèria d’unes quantes persones que es volen pagar el govern, sinó que era un malestar general.
Ens vam trobar amb una cosa curiosa. Hi havia una dotzena de persones que esperaven. Pensàvem que venien per un altre judici, però no, era pel nostre. Eren estagiaris de diversos gabinets d’advocats, a punt d’entrar en la carrera, un periodista de l’Association France-Presse que segueix, suposo, els judicis del Consell d’Estat, i alguns advocats d’altres despatxos.
Que venien a prendre una lliçó ?
Exactament. Car mai hi ha hagut un pleit com aquest, pel nom d’una regió contra l’Estat. Doncs, guanyem o perdem, farà jurisprudència. Volien sentir quins arguments utilitzaríem, que diria la part adversa – primer ministre i ministre de l’interior -, que dirien els elegits, car era una novetat.
Ara què ha de passar ?
Esperem el veredicte. El jutge ha demanat documents complementaris : totes les deliberacions de la regió, una nota que faci el punt sobre el dany que representa el nom pel nostre departament, i una que mostri en què Occitània exclou el català. Ho vam donar amb el recurs principal. Suposem que com que aquesta cambra tracta només de la urgència, no tenia el fons del dossier.
Nosaltres, evidentment, voldríem que hi hagi suspensió. L’advocat ens ha dit que en un cas normal, que no sigui un cas nou i sense jurisprudència com el nostre, on hi ha aquests tipus de dubtes i de situació d’alarma social, s’hauria de suspendre el decret. Ara bé, és que el jutge serà prou valent per anar contra el govern sobre un tema nou ? Aquesta és la qüestió.
