RADIO ARRELS – 17 octobre del 2017 – Chronique d’actualité 57
Joan BECAT avec Rafel RENYÉ
À Radio Arrels, l’actualité politique, d’ici et d’ailleurs, avec le professeur Joan Becat.
Depuis hier il y a des prisonniers politiques en Espagne, les présidents de l’ANC et d’Òmnium Cultural. C’est l’épilogue d’une semaine avec une déclaration d’indépendance suspendue par le président Puigdemont et la répression comme réponse depuis Madrid. Manuel Valls ne sait pas se taire et a des paroles malheureuses au cours d’un interview à la télévision espagnole. Nous aurons finalement un nouveau Palais de Justice à Perpignan.
Presos polítics a Espanya
Anàlisi de la situació, no podia faltar el comentari de Joan Becat, parlarem de la setmana a Catalunya i de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Des d’ahir a la nit hi ha presos polítics a Espanya. No és cap polèmica, són gent que no han fet cap delicte, només manifestar pacíficament, i són a la presó per motius polítics. L’Audiència Nacional ha decretat presó incondicional contra Jordi Sànchez, que hem sentit fa poc a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, i contra Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Recordi, com ja ho hem dit en aquesta crònica, que aquesta Audiència Nacional no és un tribunal qualsevol. És l’hereva directa del Tribunal d’ordre públic franquista, que exercia la repressió política durant la dictadura feixista espanyola. Se cuida sempre de causes polítiques i s’hi ha afegit el terrorisme. Són a la presó per haver organitzat manifestacions pacífiques i no violentes. Han insistit amb tweets i missatges per guardar sempre calma i dignitat. A través d’aquests empresonaments, és el dret de manifestar que se suprimeix a Espanya.
És també la prova que l’Estat espanyol no controla més la situació: el 1er d’octubre va perdre i la gent va guanyar. Va ser violència contra determinació i civisme. Des d’aleshores se vol revenjar i trenca tots els ponts. Primer va atacar els caps polítics, com el president Artur Mas, l’estiu passat va ser el torn dels batlles i dels funcionaris, ara és la gent. Dit d’una altra manera, ha perdut a terme. Si la gent era desanimada després del discurs de Carles Puigdemont dimarts passat, l’Estat espanyol s’encarrega de tornar a animar tothom.
És una setmana que se va iniciar dimarts passat amb el discurs del president Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya, on va fer públics els resultats del referèndum, on va proclamar la República i la va suspendre immediatament per a permetre, deia, diàleg i mediacions. L’endemà el senyor Rajoy inicia l’article 155, demanant confirmació o no de la declaració d’independència. Triava doncs la coerció i la força. La resposta del president Puigdemont és demanar cita i diàleg, que s’acabin la repressió i l’estada de la Guàrdia Civil a Catalunya. La resposta, l’hem dita començant: repressió i presó pels presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural que, en un vídeo enregistrat per endavant, demanen serenitat a la gent i la continuació del combat per la llibertat.
És una repressió que només comença? O bé ja el govern espanyol no controla la situació?
Manuel Valls no calla
Altra tema d’aquest matí, per acabar de posar-nos de bon humor, és una entrevista que s’ha fet a Manuel Valls.
Al senyor Occitània li costa desaparèixer del panorama polític. Si li dic el senyor Occitània és perquè és el primer ministre que va firmar el decret que ha posat el nom Occitània a la regió. Jo el sabia contra el País Català – perquè s’ha dit al seu ministeri que no posava País Català per no ser criticat com a català afavorint els catalans – però se veu que ara és també contra Catalunya. És impresentable, com ho veurem ara, mes se li ha de reconèixer que és coherent dins el seu anticatalanisme.
Jo me pensavi que el senyor Manuel Valls feia tranquil·lament la seva travessia del desert. Però no! Ha calgut que baixi del dromedari! Ho ha fet dins un interviu a una televisió espanyola, Antena 3. Va carregar contra la independència de Catalunya i va cridar a la unitat d’Espanya. Amb un argument d’antologia, que me’l guardi per sempre. Deia: Hi ha una independència prevista a la constitució espanyola? No!
Ei, estimat Manuel jugues al tonto o nos prens per tontos? Me fa pensar a un sketch del malaguanyat Raymond Devos, que m’agradava molt, on explicava que un senyor li volia demostrar que era imbècil. Deia: Me va demostrar tant bé que ell era un imbècil, que me demani si no m’ha pres per un imbècil?
Doncs, Manuel, t’ho explicaré. Evidentment que la constitució espanyola no preveu la independència de Catalunya. Ni cap altra constitució del món ho preveu. Mai no hi ha un article que diu: “Digueu sisplau i tindreu la independència”. Per exemple a França, que volies dirigir i que volies presidir, ni la constitució de la Quarta República, ni la de la Cinquena República no tenien cap article que permetia la independència d’una part del territori francès. Però els departaments algerians, que eren departaments francesos que feien part de la República Francesa de Dunkerque a Tamanrasset, van ser independents per formar l’Estat algerià. El Territori francès dels Afars i dels Issas s’ha transformat en República de Djibouti amb el referèndum d’autodeterminació del 1977. Afegiré que, tot i que no hi hagi cap article de la constitució francesa actual que ho permeti, els ciutadans francesos de Nova Caledònia votaran el 2018 en un referèndum d’autodeterminació que pot desembocar sobre la independència de l’Illa en cas de victòria del sí. Manuel, estimat Manuel, perquè en dius de tant grosses, no hi tens més obligació, ja que no ets més primer ministre.
Si fos només això que hagi dit, faria riure. Mes n’ha dit una d’encara més grossa, i aquesta és imperdonable per un demòcrata, gairebé indigna. Per defensar l’actuació de l’Estat espanyol en la repressió del 1er d’octubre diu: “Las imágenes fueran como vieron, pero no hubo muertos”. Tradueixo: Les imatges van ser el que hem vist, però no hi va haver morts. És a dir que per ell, mentre no es mata gent, tot està bé? I si se’n mata? Està bé també? Increïble i condemnable. Quina sort per la nostra dignitat que no hagi guanyat les primàries ni les presidencials.
Un petit clatellot.
S’ho mereix. És un impresentable.
El nou Palau de justícia de Perpinyà
Parlarem ara d’un tema més local, el nou Palau de justícia de Perpinyà.
Finalment sabem on serà el nou Palau de justícia de Perpinyà. S’havia parlat d’annexar-la a la Cambra de comerç, o bé de construir-ne un de nou a Sant Assiscle o a les afores de la ciutat. Era com el monstre del Loch Ness que reapareix de tant en tant. És veritat que l’edifici del Tribunal ja fa anys que s’ha fet petit i que s’utilitzen diversos edificis dins la ciutat. Doncs per donar-li més espais i fer una ciutat de la justícia de debò, se construirà una extensió de tres edificis sobre la Dala Aragó, doncs a sobre del pàrquing i més aviat del costat de la plaça. M’agrada bastant la idea de guardar l’antic tribunal amb tots els seus records d’afers de justícia, de manifestacions de protesta que hi hem viscut i d’advocats que s’arreglen les causes davant d’un cafè als bars de la Plaça Aragó.
A més trobi que l’edifici mateix del Palau de Justícia actual fa molt apropiat a la seva funció. No és que sigui massa vell, car no és un edifici històric, però el seu aire neoclàssic i les seves columnes que se volen imponents li donen un cachet seriós i una mica pompós, que convé a la justícia i al tribunal d’una petita prefectura de província. Com que l’edifici s’ha fet vell, li veig un aspecte més venerable. Encara que parlar de veneració per la justícia pugui semblar una exageració per alguns de vosaltres.
Suposi que els nous edificis seran moderns. Però si els arquitectes ho saben fer, se poden integrar bé a la ciutat vella que té al davant. Per això no cal imitar l’antic, sinó cuidar les masses, l’alçada i els colors. Hi ha a Barcelona molts exemples d’edificis nous que s’integren bé dins el nucli antic. És veritat que d’altres no tant. Ja ho veurem. Ara bé, esperi que amaguin l’horrible i alta torre que hi ha a un angle de la Dala Agaró, del costat del Carrer Zamenhoff. Aquesta torre paral·lelepípede – ho he dit sense equivocar-me – se veu de tot arreu i desfigura tot el barri.
Sobre aquesta torre tinc una anècdota que belleu recordareu. Quan se va fer la Dala Aragó i que, per falta de diners, no s’hi va fer res a sobre sinó un pàrquing, els habitants de la torre van protestar, van fer peticions i articles a l’Indépendant. Com que els apartaments no deuen ser donats, doncs que els propietaris feien probablement part de la gent adinerada i cultivada, trobaven inestètic el pàrquing, deien que desfigurava la ciutat vella i que era fatal des de les seves finestres. Collonut, com diu un dels meus amics, mes autèntic.
Com que tinc sovint formigues als dits quan veig coses o actituds que me revolten, vaig fer un petit article a L’Indépendant on explicavi el meu punt de vista, que era el de la gent que passa pels carrers. El que era inestètic i una berruga no era el pàrquing sinó llur edifici, que no s’hagués hagut de construir mai. I demanava quan se’l tiraria a terra o, com a mínim, quan si li traurien un parell de pisos a dalt. Ara belleu que el nou Palau de Justícia nos l’amagarà.
Referència àudio: