Élections coronavitriolées. Covid19, comment réactionnent les États voisins?

Però, les eleccions passades, diumenge a la nit i ahir dilluns, vinga declaracions dels mateixos partits i dels seus líders criticant que s’hagi votat i fins i tot posant en dubte els resultats. Probablement perquè no els hi va anar bé, o pel plaer de criticar el president i el seu partit, com tots ho fan des de fa tres anys.

Tot això no s’aguanta. Qualsevol resultat d’elecció és vàlid si tothom ha tingut la possibilitat real de participar-hi. Va ser el cas car se podien fer procuracions de vot, sense formalitats, fins a l’últim dia. Per tant qui no ha votar és que no va voler. A més, quan se fan amb l’acord de tots els partits malgrat les circumstàncies, compleixen les necessàries condicions democràtiques. Per tant algunes reaccions que vaig sentir me revolten. Com la del vicepresident dels Republicans (llur president Christian Jacob té el Covid19) que deia que a la 5a República el president decideix sol i que tot era culpa d’ell, quan és el seu partit qui més ha insistit perquè se facin. No són menys hipòcrites a l’esquerra, on he vist el president dels socialistes criticar les eleccions, quan el vaig veure dijous declarar amb la mateixa gabardina que ja que se podia anar a comprar, també se podia votar. No tenen vergonya.

A més, la participació més baixa no ha pertorbat els resultats. És de mala fe de dir-ho, car tot ha passat com si tots els partits n’havien patit, amb un resultat semblant als sondejos. A Perpinyà els resultats són exactament com en el sondeig de fa cinc dies, a mig punt de diferència. També són els resultats esperats a París, a Bordeus, al Havre i a moltes altres ciutats. Jo no veig a on ni perquè els resultats serien discutibles.

Ara bé, com que caldrà dipositar les llistes per quan se faci la segona volta, al juny, tinc una reflexió sobre els resultats de Perpinyà i les tàctiques que ja se dibuixen. Poden mantenir-se Louis Aliot, del Rassemblement National, Jean- Luc Pujol, dels Républicains, Agnès Lagevine dels verds i socialistes i Romain Grau, de LREM. Si se mantenen a quatre o fins i tot a tres, una triangular amb per exemple Romain Grau cap a Pujol o cap a Langevine, és gairebé segur que Louis Aliot serà batlle de Perpinyà només amb els vots que ja té, sense comptar amb possibles vots que vindran de les petites llistes de dreta o de l’extrema esquerra, com ha passat quan va ser elegit diputat.

Ja Jean-Marc Pujol ha fet una crida al “front republicà”, demanant que els altres se retirin i el deixin sol amb la seua llista sencera contra el Rassemblement National. Vol tornar a fer el cop de fa sis anys, però aquesta vegada no li pot sàller bé car molts dels votants de les llistes que se desistirien no el votaran o, com m’ho han dit diversos, no aniran a votar. Per tant si volen fer realment un front republicà han de fusionar les altres llistes repartint-se els escons, per exemple segons el percentatge del primer torn o deixant la majoria interna dins la nova llista a qui va arribar primer. De fet tots els programes tenen molts punts comuns, si nos hem de creure el que escriuen en la seua propaganda. Les diferències són matisos i algunes prioritats.

Si realment volen guanyar contra Louis Aliot, han de fer el necessari. Si no ho fan no serà culpa dels electors, com se diu sempre, sinó d’aquests tres caps de llista i dels que no són a la segona volta. Els electors, com sempre, seran sobirans.

Covid19, com reaccionen els Estats veïns

Vet auí algunes reflexions al voltant d’aqueixes eleccions, coronavidriolades com les ha qualificat Joan Becat. Parlarem precisament del Covid19, del coronavirus i ens interessem a com funcionen els Estats veïns.

Estic parlant dels Estats que en són pròxims, a Catalunya i als Països Catalans, és a dir Itàlia per l’Alguer, França per Catalunya Nord i Espanya pels altres. No compti Andorra. que no té tan pes com els tres altres. La crisi del coronavirus ha fet aparèixer amb claredat les diferències de comportament dels governs d’aquests Estats veïns.

A Itàlia, van ser els primers tocats i van prendre immediatament disposicions, com l’aïllament de la principal ciutat econòmica, Milà, de regions senceres, acompanyat de mesures sanitàries. Van servir d’exemple, a seguir o no, segons que van anar bé o no. No els hi va sàller bé però van ser reactius i valents. Cada dia apareix el cap de govern a informar. L’estratègia va ser tothom a l’hospital i això va contribuir a difondre el virus i provocar el col·lapse del sistema sanitari. A fora de les regions confinades, davant la indisciplina de la gent (com està passant a França i a Espanya) van decretar el confinament absolut, amb prohibició de sàller. Com que molts gent i empreses en pateixen les conseqüències, s’ha pres mesures econòmiques, finançades pels bancs, que han exigit interessos anormals. Però continuen fent-ho. Tenen també un comitè científic de seguiment.

França ha triat una altra estratègia, la de procurar alentir la transmissió per a evitar un pic d’epidèmia massa fort, que col·lapsaria els hospitals. Per ara sembla que hagi funcionat. Hi ha sobretot una presa a mans directa del president Macron i del primer ministre Edouard Philippe, amb una informació quotidiana de l’un o de l’altre. S’ha constituït un comitè científic pel seguiment i aconsellar les mesures sanitàries apropiades a cada moment, amb reunions i informació quotidianes. Sobretot, dijous i ahir el president Macron ha anunciat mesures econòmiques importants i costoses. Dijous eren desenes i desenes de milers de milions, de miliards d’euros, i ha repetit diverses vegades que no hi hauria límits. Ahir són quatre cents miliards anunciat, que és enorme. Per exemple la gent que no podrà treballar per la baixa d’activitat i que són a l’atur tècnic o a activitat parcial cobraran el 80% del seu sou a càrrec de l’Estat, hi haurà ajudes a les empreses, cotitzacions socials diferides, etc.

A l’Estat espanyol és un desastre, com passa gairebé sempre. També com sempre s’ha fet passar la política abans de la gent i de la seua salut. Per exemple el principal focus era Madrid. Itàlia no ha tergiversat i ha aïllat Milà. A Espanya és impensable aïllar la capital i no s’ha fet, deixant escampar l’epidèmia. Altra ximpleria, Pedro Sánchez diu dijous que l’endemà hi haurà l’estat d’alarma, sense declarar-lo ni prendre mesures. El dia mateix i l’endemà hi ha haver una fuita de madrilenys cap a tota la província, cap a la família, les residències secundàries. Han escampat el virus arreu. Que sapigui no hi ha comitè científic prop del govern i no hi ha ara per ara cap mesura econòmica. És acampa qui pugui i un desinterès pels treballadors i les empreses.

Només mesures polítiques com decidir que l’Estat assumeix les competències de sanitat i d’ordre públic de les autonomies. És un nou 155 disfressat de lluita contra el virus, lluita que no fan. És un desastre social i polític que contrasta amb el que passa a França i amb l’energia dels responsables italians, malgrat la situació difícil del seu país.

A Espanya no és Pedro Sánchez qui cada dia mostra la cara a les compareixences públiques, sinó que envia ministres, amb situacions que mostren el grau d’impreparació. Diumenge informaven quatre ministres, els de salut, d’interior, de transports i de l’exèrcit. És el que en diuen el Comitè tècnic. Un periodista demana si tancaran les fronteres. El ministre de salut no sap contestar i diu que toca al de transports, que diu que toca al d’interior, que finalment confessa que no sap però que “no estamos coordenando”. Ridícul acabat. Demostra que no hi ha coordinació en el govern, ni capità a la nau dins la tempesta.

Compareix també el comitè d’emergència. Belleu us creieu que és sanitari i de lluita contra la malaltia. Amb un tal nom, a qualsevol Estat seria això. A Espanya no. Eren presents tres generals i comandants en uniforme de l’exèrcit, de la Guàrdia Civil, de la policia i el responsable de transport. Que volen tirar a cops d’escopeta sobre els coronavirus que se passegen pels carrers ? O sobre la gent si se revolten ? Què vol dir tot això ?

S’arriba a la conclusió de sempre. A Espanya no hi ha esperit democràtic, és a dir fer passar primer les persones i llur vida, llur treball, llur salut, sinó que hi ha abans de tot l’exercici del poder per ell mateix i la potència de l’Estat. És exactament com si volien reprimir el coronavirus com han reprimit l’independentisme català.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/529/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-17-de-marc-del-2020