Membre depuis le 15 novembre 1991 de
la Section de philosophie et des sciences
sociales de l’Institut d’Estudis Catalans

29 février, une affirmation politique d’une grande puissance. Manu veut revenir en France après avoir échoué à Barcelone.

RADIO ARRELS – 10 mars 2020 – Chronique d’actualité 182

Le 29 février a changé la vision réciproque du Principat et de la Catalogne Nord, comme également celle de la presse internationale. Il a surtout changé le jeu politique en Catalogne et renforcé le leadership de Carles Puigdemont. Manuel Valls abandonne la politique française pour les municipales de Barcelone où il échoue, et il veut maintenant retourner en France où il pense retrouver des responsabilités.

El 29F, una afirmació política de gran potencia

Tornarem ara sobre l’acte del 29 de febrer, aquí a Perpinyà, una gran afirmació política ?

La setmana passada, després de la gran manifestació reeixida del 29 de febrer a Perpinyà, l’havíem evocat del costat de la gent, amb els 150.000 participants que són la realitat de l’èxit. Perquè per jo, el que fa la realitat d’una manifestació, no són tant els discursos que els manifestants mateixos, els que hi són i perquè són aquí. Però en el cas del 29 de febrer cal també analitzar-ne les conseqüències polítiques. Se tradueixen per una afirmació de gran potència de l’independentisme català, fins al punt que en fa una data que quedarà en els relats dels historiadors. Ja ha canviat la relació de forces a Catalunya.

També serà un abans i un després en la relació entre Catalunya i Catalunya Nord, tant pels militants catalanistes com per la gent del carrer. La presència pacífica i festiva de tanta gent a Perpinyà, realment constatada tant pels habitants del departament com per les autoritats locals i estatals franceses, ha segurament canviat en positiu la visió del procés de Catalunya. Contradiu totalment el discurs que l’Estat espanyol difon a l’estranger on independentisme és crispació, violència i cop d’Estat, que havia quallat a França com a Catalunya Nord.

Ahir em va parlar un senyor originari de França endins que va assistir a tot l’acte, de les deu a les tres de la tarda des del pont de la Tet, absolutament ple de gent. Venia per curiositat, per no se perdre una manifestació de cent mil persones a Perpinyà. M’ha dit fins a quin punt va ser sorprès, gairebé de cul, tant eren evidents i el sorprenien l’organització, la disciplina, la tranquil·litat, el fervor, la fraternitat, car no era el que ell s’esperava. També insistia que era gent de totes edats, visiblement modestos, com ell mateix, és a dir el poble, que volia la independència.

També és segur que la presència de molta gent de Catalunya, dels periodistes i la cobertura mediàtica han contribuït a canviar positivament la visió de Catalunya Nord al Principat. Hi ha contribuït el magnífic discurs de Joan Lluís Lluís que, en nom de la Delegació a Catalunya Nord, feia el primer parlament. És penjat a internet i l’heu de sentir. Dura poc, uns cinc minuts, però és d’una gran densitat, ve del seu interior i diu coses clares. Ha sorprès positivament la gent i va ser molt aplaudit. Per jo va ser el millor i el més autèntic de l’acte. Que me perdonin el president Puigdemont i els altres intervinents, que ens han donat paraules fortes.

A Perpinyà el 29 de febrer del 2020, davant del Palau de les exposicions, esperant l’inici de l’acte (foto Joan Becat).

Què ens en pots dir d’aquest 29 de febrer per la premsa ?

La premsa internacional s’ha fet ressò de la diada perpinyanesa. A casa nostra L’Indépendant ha fet una cobertura remarcable, abans i després, i s’ha mostrat a l’alçada de l’esdeveniment. També s’han mobilitzat Ràdio Arrels, tot el dia, Radio France Roussillon et France 3. A París Le Figaro titula : “Démonstration de force de Puigdemont à Perpignan”, Le Monde : “Carles Puigdemont déplace les catalans à Perpignan”, igual a Libération, a France-Info i altres. També a Bèlgica, a Alemanya, al Canadà on el Journal de Montréal parla d’un bany de masses per a Carles Puigdemont a les portes d’Espanya. Són efectivament les dues principals notícies polítiques de l’acte de Perpinyà, la demostració de força de Car les Puigdemont gràcies al seu suport massiu i el fet que se faci a Perpinyà, en territori francès.

Posa en evidència el contrast entre Espanya i els altres Estats europeus a través la posició francesa, que fins ara era una de les més pròximes a la línia espanyola. França ha acceptat una manifestació independentista a Perpinyà i hi ha col·laborat, com toca als serveis administratius d’un Estat que admet la llibertat d’expressió i de manifestació. De la mateixa manera que ha acceptat les manifestacions de les armilles grogues i dels oposants a la llei de jubilacions, ha acceptat la del 29 de febrer. Però aquesta autorització i, sobretot, la col·laboració de la prefectura i de les forces de l’ordre per a assegurar la seguretat d’una manifestació independentista – que probablement no els hi feia cap gràcia – mostra la diferència amb l’Estat espanyol, com ho subratlla Joan Lluís Lluís en un interviu.

El 29 de febrer demostra a Catalunya i a Espanya que l’Estat francès és una democràcia política i que l’Estat espanyol no ho és. Espanya no respecta la immunitat diplomàtica de Carles Puigdemont i dels altres eurodiputats, no respecta la llibertat d’expressió. S’ha fet evident a través de la diada de Perpinyà. Espanya s’ha posat en marge de l’Europa.

La manifestació va ser tant notable que la premsa i els polítics espanyols no ho van poder amagar. Se’n va parlar per criticar que se fes a França i que s’hagi permès, per minorar, però la ràbia mateixa de les reaccions diu clarament que ha fet tilt.

Ens deies que aquest acte ha marcat un canvi en el joc polític ?

Però el més important és que la diada de Perpinyà canvia el joc polític a Catalunya i a Espanya. Carles Puigdemont entra amb força a l’escenari i imposa o contraposa la seua línia, la de la batalla final, és a dir de la segona etapa després del referèndum i de la declaració d’independència de l’octubre del 2017. Com deia ja fa anys l’internacional Pierre Albaladejo parlant del tomb que fan sovint els partits de rugbi : “Les mouches ont changé d’âne”. És a dir l’equip que era en posició difícil durant un partit canvia de dinàmica i pren l’avantatge per acabar guanyant-lo.

La conseqüència més positiva és personalment per Carles Puigdemont. Fins ara es trobava marginat dins la política catalana, cosa que ha permès la progressió d’ERC. Era lluny físicament i limitat constantment per la seua situació jurídica personal i les euroordres. Tot i que tenia peces al joc d’escacs català, a començar pel president Torra, no era l’amo del joc. Ja fa un anys que alguns oposen els que fan política a dins de Catalunya, prop de la gent, i els que són a fora. Havia passat també al final del franquisme entre el president Tarradellas a l’exili i els partits polítics catalans de l’interior. És normal.

Amb l’acte de Perpinyà, que és tan a prop de Catalunya que és com si s’hi havia fet, en una terra catalana, doncs psicològicament a casa, totes aquestes prevencions i guerrilles internes cauen, són tirades fora. El president Puigdemont torna a ser aquí i reocupa el seu espai, que és doble, recordem-ho. És l’espai del PDCat i d’altra banda l’espai més ampli de l’independentisme que vol continuar el procés, on hi ha també militants d’ERC i de la CUP. D’ara endavant la dinàmica entre partits serà diferent. Amb el lideratge renovat de Carles Puigdemont són també els moviments ciutadans que retroben protagonisme, especialment l’ANC que ha fet seua la diada del Consell de la República i ha col·laborat molt per fer-ne un èxit.

Les conseqüències se comencen a veure al PDCat, els ex-Convergents. D’una banda, ja Artur Mas feia passos per encapçalar la llista a les eleccions anunciades i deia que Puigdemont faria un bon número 2, després d’ell evidentment. D’altra banda els nostàlgics de Convergència pensaven presentar una llista autonomista pròpia contra la d’Artur Mas, massa independentista. Doncs ara Artur Mas diu que Puigdemont és el líder natural, que ha rebut després de la diada el president del PDCat a Brussel·les per estudiar les estratègies, i els autonomistes tornen dins la seua closca, com els cargols, car no veuen més possibilitats ni marge de vots.

Però va més lluny que aquest espai, car canvia la relació de forces amb ERC. Esquerra té encara més perspectives de vot, ara per ara, però no té més la mà, sobretot si no sall gran cosa de la taula de diàleg amb el govern espanyol en les pròximes setmanes. Clara Ponsatí ho ha dit fort a Perpinyà : el diàleg amb Pedro Sánchez és un engany i no porta en lloc, sinó a una submissió política a Espanya.

Cal veure finalment si Carles Puigdemont encapçala sense vacil·lacions la llista del moviment independentista, que tindrà una base més ampla que el PDCat, amb independents de la societat civil i gent d’ERC, com Toni Comin, llevat que ERC exclogui els seus militants que anirien amb Carles Puigdemont, com ho ha fet fa poc amb els membres del seu Consell nacional que no volien el pacte amb Pedro Sánchez.

Tot plegat me fa l’efecte que l’acte de Perpinyà del 29 de febrer tanca el període de transició de més de dos anys, marcat per la repressió, el 155, el judici als presos polítics i la penosa legislatura que s’acaba al parlament de Catalunya. És com si comencés un nou cicle Puigdemont.

Fracassat a Barcelona, Manu vol tornar a França

Ens queden encara alguns minutats per parlar de Manuel Valls, que sembla que vulgui tornar a l’Estat francès ?

Sí. Fins i tot el nostre Manu vol tornar a ser ministre ! Quan vaig llegir la notícia al molt seriós Le Monde, de París, i als diaris de Barcelona, me vaig demanar si era una broma o si era una nous acte del vodevil de Manuel Valls. Però sí, és veritat. Hem seguit tota l’epopeia del Manu, que abandona la política francesa després de ser precandidat a la presidència de la República. “Excusez-moi du peu”, diuen a França. Fa els seus adeus al parlament a París, els melanchonistes li diuen “Bon débarras”, i se presenta a les eleccions municipals de Barcelona. Pensa guanyar car és el candidat de Ciudadanos, que havien estat primers a les eleccions autonòmiques del 2017. Però és un fracàs. Pocs vots, pocs escons i alguns dels seus elegits l’abandonen. S’avorreix i es deprimit tot solet al seu escó d’oposició a Barcelona.

Després passa de la dreta a l’esquerra i, com a antic socialista i fervent antiindependentista, no li confiarien un petit ministeri a Madrid ? Torna a fracassar. No el necessitem. És el final de la seua escapada política espanyola.

Se podria quedar amb la vida daurada que li pot oferir la seua nova esposa, una de les més grans fortunes espanyoles. Però no li sembla agradar la perspectiva de sàller només a les revistes del cor amb la seua dona i ser el semental de servei.

Allavontes, pensa que podria fer un come back a França, com els cantants que tornen després d’un moment d’oblit. Però on? a quin partit ? per quina funció ? Doncs perquè no ministre de l’interior d’Emmanuel Macron ? Manu Valls deu pensar que entre Manus s’han d’ajudar. Encara no n’estem aquí, però el nostre Manu ha començat una estratègia i el seu camí.

Primer fa declaracions a la premsa, per fer remarcar que no ha perdut mai de vista la política francesa. Al diari Le Parisien al febrer diu que vol ser sempre útil als francesos (que no li demanen res) i que França és “ma seule patrie”. Recordeu la seua declaració d’amor a Barcelona quan hi va presentar la seua candidatura . Quan menteix ? A Barcelona, a París, o als dos ? Fa després una tribuna al Figaro sobre l’antisemitisme, la vigília del viatge del president Macron a Estrasburg sobre aquest tema, Coîncidència.

Festeja Macron, l’altre Manu, sense vergonya. Diu que quan el president parla de separatisme islàmic fa el bon diagnòstic, que té paraules justes. Divendres passat obté un interviu a Le Monde, a París, on diu que el debat polític a França és la seua vida, que no és exiliat, que ve sovint a París, que té bones relacions amb el president Macron. Quan el periodista li demana si tornarà al govern francès, diu que això ho decideixen el president i el primer ministre, i deixa la porta oberta. Le Monde evoca per ell una possible cartera de Defensa o d’Interior. Segur que l’actual ministre d’Interior Castaner ha esta content de saber-ho.

El més interessant són les declaracions seues a Barcelona, on constata que Espanya no té estratègia davant l’independentisme (tots ho sabem), que el constitucionalisme ha fracassat a Catalunya (tots ho sabem també) i que, si no hi ha canvis, l’independentisme guanyarà la batalla. Autèntic. Dit per ell, ho hem de creure.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/520/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-10-de-marc-del-2020

 

Articles récents

La Generalitat de Catalogne a finalement son budget. La pandémie du Covid19 s’approfondit dans le monde.
28 avril 2020
Déconfinement et coronavirus pour longtemps. Jean Castex, le nord-catalan de l’année. Les militaires espagnols devraient se taire.
21 avril 2020
Perspective de crise sanitaire et économique aux États-Unis. L’Allemagne critique la gestion du Covid19 de Pedro Sánchez. Une anecdote bourbonienne imaginaire.
14 avril 2020
L’Amérique contaminée de Donald Trump. Far West dans le monde. Encore des anecdotes coronavirées.
7 avril 2020
L’Europe en cours de submersion par le Covid19. Une anecdote coronavirée.
31 mars 2020